Maura, sí... o Maura, no?
Repassam les llums i les ombres del polític mallorquí que va ser cinc vegades president del govern espanyol, coincidint amb l’exposició que li dedica el Museu de Mallorca
Palma“Un dels nostres grans referents i millors ambaixadors, considerat el major polític de la nostra història contemporània i un dels grans estadistes d’Espanya”, ha afirmat aquests dies la presidenta del Govern, Marga Prohens, amb motiu de l’obertura de l’exposició sobre el polític illenc Antoni Maura, que es podrà visitar fins al 10 de maig al Museu de Mallorca. La mostra es titula Maura, sí, en contraposició al lema ‘Maura, no’ amb el qual se li va enfrontar pràcticament tot l’espectre ideològic del seu temps. Maura, sí? O Maura, no?, ens demanam aquí mentre repassam les llums i les ombres de qui, certament, ha estat la figura més destacada de les Illes a la política de l’Estat.
Antoni Maura (1853-1925) no va ser, probablement, ni el model de virtuts que ara es pretén, ni l’‘Herodes’ o ‘Torquemada’ que afirmen els anarquistes. O, més ben dit, ho va ser tot alhora. Se l’ha de situar al seu context: una política lligada a això que ara en diem lobbies i estructurada en grups clientelistes, que eren abans ‘mauristes’ o ‘weyleristes’ –del general i polític mallorquí Valerià Weyler– que liberals o conservadors. Com observa el seu biògraf Pere Fullana, la desconfiança cap a les reivindicacions obreres li venien d’haver-les patit en carn pròpia per unes vagues que perjudicaren l’empresa familiar.
Maura va ser objecte de crítiques ferotges que li caigueren de tots els costats. Potser cap altre polític de l’Estat hagi estat tan vilipendiat per tothom, llevat de Pedro Sánchez als nostres dies. Hi contribuïa la seva personalitat: era ben conscient de les seves capacitats i això el feia “jactanciós sense poder-ho remeiar”, en paraules del seu rival polític Romanones.
No s’entén tampoc Maura sense l’entorn familiar, la seva “execrable parentela”, en paraules d’un personatge de Valle-Inclán. Alguns dels seus germans i nebots foren també persones destacades de l’època. Però resulta complicat esbrinar en quina mesura això no es devia al vincle de sang amb el pròcer. Gabriel, el germà gran, fou continuador del negoci familiar i extraordinari narrador. Però, al mateix temps, era qui coordinava el seu entrellat polític a Palma: ell deia que semblava una agència de negocis, de tantes sol·licituds com li havia de transmetre. Miquel, capellà, feia de correu de la diòcesi amb el germà a Madrid. Al cosí Joan Maura el va voler fer bisbe de Mallorca, però ell no ho va voler.
L’afusellament de Ferrer i Guàrdia
Maura va exercir el cunyadisme, però no com l’entenem ara –un germà polític que ho sap tot–, sinó com a instrument en la vida pública. Va entrar en política de bracet del seu cunyat Germán Gamazo, líder del sector ‘gamacista’ dels liberals, i amb ell en la cartera d’Hisenda va ser per primera vegada ministre, d’Ultramar, el 1893. Un cunyat de Maura, Pasqual Ribot, va arribar a diputat a Madrid, governador civil de València i Cadis i batle de Palma. I es veu que la tradició va continuar, perquè Gabriel, fill del polític, es va casar amb la filla de l’armador Ramón Herrera, destacat partidari de Maura a Cuba.
Antoni Maura va ser cinc vegades president del govern estatal. Però el seu període estel·lar fou el ‘govern llarg’, del 1907 al 1909. Ara ens semblaria estrany que se li digués ‘llarg’ a un govern de dos anys, però llavors solien durar només uns mesos. Maura va anunciar la “revolució des de dalt”: un conjunt de 264 iniciatives per modernitzar l’Estat i per evitar que la revolució es fes des de baix, per les forces esquerranes.
Va ser en aquell període que va néixer la seguretat social a Espanya –no, no va ser Franco– , amb la creació de l’Institut Nacional de Previsió. El govern Maura va establir també el descans obligatori els diumenges, amb la qual cosa se l’acusà d’antitaurí, perquè no es pogueren fer les corregudes de bous aquest dia, que era l’habitual. Altres iniciatives no eren tan progressistes: el projecte de llei de terrorisme preveia l’expulsió dels anarquistes i el tancament dels seus centres i periòdics.
El projecte modernitzador de Maura va quedar en no-res en cometre aquell govern l’error colossal de mobilitzar els reservistes, és a dir, aquells que ja havien complert el servei, per anar al Marroc, i esclatar, com a protesta, la Setmana Tràgica de Barcelona, una revolta amb crema d’esglésies i convents. Javier Tusell, tot i la seva admiració per Maura, reconeix que la repressió fou “cega i brutal”. L’afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, després d'un procés jurídicament més que dubtós, va originar una onada de protestes per tot Europa, a les quals s’acusava Espanya d’haver ressuscitat la Inquisició. Així es va generar el “Maura, no”: una consigna unànime de gairebé tot l’espectre polític i se’n va produir la caiguda.
Maura va ser un cúmul de contradiccions. Al capdavant d’aquell ‘govern llarg’ va voler desmuntar el caciquisme, el control del vot a càrrec de sinistres personatges que controlaven una comarca. Però, en canvi, s’aprofitava de “la ben engreixada maquinària caciquil”, en paraules de Miquel Àngel Casasnovas, per sortir diputat al Congrés elecció darrere elecció. Quan va ser ministre de Governació –ara Interior– i, per tant, encarregat de preparar les eleccions, en sortiren elegits –oh, sorpresa– quatre mauristes dels cinc diputats per Mallorca.
Maura contra Joan March
Tres quarts del mateix va passar amb la seva relació amb els moviments regionalistes o autonomistes. Les Bases de Manresa, una proposta per a una autonomia catalana, del 1892, les temia per les possibles conseqüències desfavorables per al sistema. Però, quan va arribar a la presidència el 1907, va obrir tímidament la porta a les mancomunitats, que no eren entitats autonòmiques, però sí descentralitzadores. Ara bé: quan els liberals les volgueren posar en marxa, s’hi va oposar. En tornar al govern el 1918, en canvi, Maura va fer ministre el catalanista Francesc Cambó.
El 1921, Antoni Maura assolia la presidència per darrera vegada i un altre pic va tenir Cambó com a ministre d’Hisenda. Havia comparegut un nou amo a Mallorca: Joan March. El financer havia creat un complex petroquímic a Portopí, que suposava una competència per al que tenia Manuel Salas Sureda al Molinar. I Salas era qui pagava les campanyes electorals de Maura. No tan sols això: era president de Salinera Española, de la qual era vicepresident Francesc Maura, germà del polític, casat amb la germana de Salas i amb casa –justament!– a Portopí.
El govern de Maura va ordenar tancar el complex de March, al·legant incompliment de la normativa sanitària, i aquí es va produir un altre ball de clientelismes. Joan March va tenir el suport dels regidors de Palma Guillem Forteza, que era l’arquitecte del complex; Joaquim Pascual, misser de March; i Just Solà, encarregat d’una de les seves finques. Mentre que el batle, Bartomeu Fons, era un altre cunyat de Sales.
Una de les darreres polèmiques de la trajectòria de Maura fou la construcció del colossal monument al Sagrat Cor al Cerro dels Àngels, a Getafe (Madrid), que ell mateix va inaugurar el 1919, i que va ser molt criticat per l’esquerra, tot i que s’havia sufragat per subscripció popular. S’hi ha d’afegir que l’arquitecte era Carlos Maura Nadal. En efecte: un nebot seu.
Era Maura d’extrema dreta? El falangista Rafael Sánchez Mazas –sí, el mateix que Javier Cercas va convertir en personatge de Soldats de Salamina– pretenia que havia estat un precursor del feixisme. Des de la ultradreta actual se l’ha reivindicat com a poc menys que un fundador. Però això no té cap sentit. Els integristes, l’extrema dreta de l’època, el criticaren amb duresa, per intentar evitar que els vots dels catòlics es decantassin cap aquella opció.
En definitiva: una de freda i una altra de calenta. Maura, sí: el polític de vàlua, amb propòsits regeneradors i amb capacitat de diàleg. Maura, no: el polític que feia servir una xarxa clientelar, que va enviar a la mort un cap de turc sense garanties legals i amb una separació potser no sempre estricta entre interessos públics i privats. El lector pot quedar-se amb la versió que més li agradi.u
D’estudiant, a Madrid, el jove Maura va ser objecte de les mofes dels companys pel seu fort accent i les ‘mallorquinades’ que amollava en expressar-se en castellà. El resultat va ser una conversió radical al nacionalisme espanyol i a la defensa i pràctica del castellà, fins al punt d’arribar a director de la Reial Acadèmia Espanyola. També va instaurar, en ser president del govern estatal, la festa del 12 d’octubre, el Dia de la raça.
Des d’aquell càrrec a la RAE va propiciar una nova edició del diccionari, que va passar a dir-se ‘de la llengua espanyola’ i no ‘de la llengua castellana’, com s’havia titulat des del 1780. Per cert: el gravat d’aquell volum l’havia fet el seu germà Bartomeu. També va defensar que només el castellà va ser la llengua emprada a l’ensenyament a tot l’Estat, la qual cosa va generar la protesta d’un grup d’intel·lectuals mallorquins, entre els quals hi havia Joan Estelrich, Salvador Galmés i Miquel Ferrà.
Per aquella conversió, digna d’un sant Pau, a Maura li plogueren les crítiques: “Fill superb”, el qualificava La Almudaina, “que s’oblida de la seva petita pàtria a la qual li ho deu tot” i que “oblida o fa com que ha oblidat la seva pròpia llengua materna, aquesta llengua mallorquina tan estimada”. Certament, es va passar del tot al castellà: a la seva correspondència a penes apareix cap expressió autòctona.
Un ampli sector de la societat mallorquina considerava que Maura s’havia amadrilenyat. Per descomptat, residia a la capital de l’Estat: va viure al carrer de Génova, on ara és la seu dels conservadors espanyols –el món és molt petit, o potser Madrid no és tan gran. I que no es preocupava dels illencs i dels seus problemes. ”Només se’n recorda, de Mallorca, quan per obtenir la investidura de diputat ve a pidolar els vots dels mallorquins”, afirmava La Unión Republicana. L’acusació no era exacta, perquè Maura sí que tramità a Madrid un bon grapat d’assumptes mallorquins, entre els quals l’enderrocament de les murades de Palma.
També des de l’altre costat li plogueren les crítiques. Quan va presentar el 1893 un projecte d’autonomia per a Cuba, essent ministre d’Ultramar, es dispararen “les alarmes patriòtiques”, com es va assenyalar al tràmit parlamentari, i es va afirmar que posava en perill la unitat d’Espanya. Encara més: quan finalment va esclatar la guerra –que ell havia intentat evitar– li donaren la culpa d’haver fomentat l’independentisme: “Mares, si plorau la pèrdua dels vostres fills (...) ho heu d’atribuir exclusivament a D. Antonio Maura”, afirmava El Día.
Informació elaborada a partir de textos de Pere Fullana Puigserver, Javier Tusell, Miquel Àngel Casasnovas, María Jesús González, Susana Sueiro Seoane, Antoni Janer Torrens, Isabel Peñarrubia i Marquès, José Manuel Cuenca, Juan Soldado, Primitivo Lahoz i Joaquín García Murcia i María Antonia Castro Argüelles.
