Xavier Folch: la paraula justa i el silenci precís

Ens vam conèixer a les trinxeres de la lluita antifranquista. En Xavier Folch i la Dolors –el primer matrimoni amb qui vaig fer amistat– van ser el meus mentors en la militància universitària al PSUC. Ell ja havia acabat uns estudis d’economia per als quals no tenia vocació i jo tot just els començava. L’amistat, també de les nostres famílies, ha durat tota la vida. En els meus anys americans, el contacte amb els Folch, i els sopars a casa seva, va ser un dels factors que em va mantenir arrelat. En Xavier tenia la característica d’emetre la paraula justa i precisa, però també el silenci just i precís. Podíem parlar dels EUA o de Catalunya, o de llibres, al marge de per on ens haguessin portat a cada moment les inclinacions polítiques d’un i l'altre. Quan el 2000 vaig acceptar la proposta del president Pujol d’entrar al seu govern, molts dels meus amics a l’esquerra em van fer sentir el seu retret. Ell no, i això va ser important per a mi.

En Xavier no buscava la primera fila. En devia fer –va ser diputat i director de la Ramon Llull–, però jo no el visualitzo fent discursos, o sortint al balcó, o delerós de fer declaracions davant d’un micròfon. Ell era més de reflexió calmada i de conversa tranquil·la, d'off the record.

La vida social és una xarxa plena de connexions formals i informals. En ella els analistes saben identificar els nodes clau, els que fan possible que passi el que passa. En Xavier ha sigut durant dècades un d’aquests nodes clau. Un exemple que jo mateix vaig viure va ser l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, l’any 1966. No hauria tingut l’impacte que va tenir –és més conegut com la Caputxinada– si no hagués incorporat un grup de convidats que eren el bo i millor de la intel·lectualitat catalana del moment: Espriu, Rubió, Tàpies, etc. Ho va fer possible l’organització d'intel·lectuals del PSUC, és a dir, el gran teixidor de complicitats que era en Xavier Folch. Se’m trenca el cor escrivint “era”.