Cinema

Woody Allen: "Si no tingués la sort de ser graciós, hauria acabat conduint un taxi, com el meu pare"

El cineasta presenta a Barcelona la seva 50a pel·lícula, 'Golpe de suerte', i actua al Teatre Tívoli

4 min
Woody Allen durant la presentació de la seva última pel·lícula

BarcelonaQue la gira del grup de jazz de Woody Allen passi aquest dilluns i dimarts pel Tívoli de Barcelona, només uns dies abans de l’estrena el 29 de setembre de Golpe de suerte, ha sigut, efectivament, un cop de sort que ha permès al director presentar en persona la seva nova pel·lícula al públic barceloní, un dels més fidels al seu cinema, fins al punt que fa uns anys es va parlar d’obrir a la ciutat un museu dedicat a Woody Allen. El projecte va caure en l’oblit quan les acusacions d’abús de la seva filla van convertir el director en una figura controvertida, tant que, abans de trobar-se amb ell, la premsa ha sigut advertida de no fer "preguntes personals, sobre el Me Too o Luis Rubiales" o l’entrevista amb els mitjans seria cancel·lada.

Amb 87 anys, Allen atén la premsa amb educada fredor, segurament accentuada per una sordera que fa que es replegui en ell mateix: evita els ulls de l’interlocutor i concentra la mirada en un punt indeterminat de la taula, recorrent sovint a la traductora perquè li repeteixi les paraules que no entén a cau d’orella –sembla que la bona és la dreta–. Tampoc somriu, però durant la conversa encara és capaç de provocar alguna rialla entre els periodistes. "Quan era jove, sempre podia fer riure la gent –admet Allen–. Treballava als cabarets i la gent venia, jo parlava i ells reien. Però no és mèrit meu, és qüestió de sort. No vaig anar a la universitat, així que si no tingués la sort de ser graciós hauria acabat conduint un taxi, com el meu pare".

Un home afortunat

La sort és també el leitmotiv de Golpe de suerte, en què una dona jove i casada amb un marit ric i controlador es troba un dia per atzar un antic company d’escola, ara un escriptor pobre i romàntic, amb qui tindrà un afer que desencadenarà una trama criminal plena de giragonses. "En la vida real, la infidelitat és una mala cosa i porta molts problemes, però en el teatre, la literatura o el cinema és un dels grans temes, un dels més excitants". Allen afegeix fins i tot que, "bàsicament", ell només ha hagut de "lidiar amb la infidelitat en la ficció", una afirmació que Mia Farrow segurament discutiria, i potser també els periodistes que entrevisten Allen, si poguessin fer preguntes personals.

A l’hora de reflexionar sobre la seva prolífica carrera, que amb Golpe de suerte arriba a les 50 pel·lícules, Allen insisteix altre cop, com si fos un mantra, en la sort. "Vaig estar en el lloc just en el moment adequat. He treballat durament, però també he tingut una sort tremenda", diu Allen, que afirma que "va ser un accident" que es convertís en director: "L’única raó va ser que jo era un escriptor i em van contractar per escriure el guió de Com va això, gateta? (What’s new pussycat?, del 1965). Jo vaig escriure el millor guió que vaig poder i ells van fer-ne una pel·lícula terrible, però que va tenir molt d'èxit. Així que vaig jurar que no tornaria a escriure un guió a menys que el pogués dirigir jo".

Resulta irònic, aleshores, que la relació de Woody Allen amb el seu propi cinema sigui tan complicada. "Sempre em deceben les meves pel·lícules, i un cop les faig no les torno a mirar mai més", diu. "Quan posen una pel·lícula meva a la televisió canvio de canal de seguida, perquè no paro de veure les coses que estan malament i que podria haver fet millor. Les úniques pel·lícules meves que m’agraden són Match Point, Vicky Cristina Barcelona, Mitjanit a París, Bales sobre Broadway, La rosa porpra del Caire... Potser hi ha 10 pel·lícules meves que m’agraden, però les 40 restants no m’agraden gens".

L''streaming', menys "excitant"

Allen no tanca la porta a tornar a dirigir i assegura que "encara té idees per a pel·lícules"; això sí, només ho faria si apareix "algú amb els diners per fer-ho, perquè la part més dura de dirigir és aconseguir els diners". Tanmateix, reconeix que la perspectiva de dirigir una pel·lícula avui dia no l’engresca tant com fa anys, i no ho diu per la seva edat. "Ara, quan fas pel·lícules es projecten només dues setmanes i aleshores van a la televisió o els portals de streaming. I ja no és tan excitant ni glamurós fer pel·lícules si després estan dues setmanes als cinemes i la majoria de gent les veu al dormitori o al menjador de casa seva".

Però la seva reflexió més curiosa sobre el tram final de la seva carrera, en què alguns crítics l’acusen de deixadesa a l’hora de dirigir i d’altres reivindiquem la lleugeresa i llibertat del seu cinema, és la sensació de "responsabilitat" cada vegada més gran que Allen sent envers el seu cinema. "A mesura que et fas gran i la teva tècnica millora, et comences a sentir més responsable, perquè tinc un públic molt fidel arreu del món que va a veure les meves pel·lícules, i no els vull decebre, els dec fer un esforç per fer la millor pel·lícula possible", diu. Evidentment, això no vol dir que sempre aconsegueixi el que pretén. "Ningú és prou bo per millorar sempre, i moltes vegades fracasses. Però amb el temps també t’adones que no fer una bona pel·lícula no és tan terrible, ningú et dispararà un tret per no fer-la. Així que, després de fracassar, ho intentes altre cop".

stats