Wagner, sempre indiscutible

El Teatro Real ha tret de la cistella el màgic conill que arrodoneix la temporada. No és que ho necessités, ni molt manco, però programar un Tristany i Isolda sempre augmenta exponencialment el conjunt de la temporada. Que ho hagi fet en versió semiescenificada no és un hàndicap, ans al contrari, sobretot si els protagonistes interpreten els seus papers com si en realitat estiguessin damunt un vaixell, entre les ombres d’un bosc que protegeixen els amants o dins el mortuori Castell de Kareol, a més de fer-ho sense entrebancs que dificultin d’una manera o una altra els que ja de per si contenen els pentagrames de Richard Wagner. Parlar de Richard Wagner és sempre obrir l’aixeta de la inesgotable font dels adjectius superlatius, que, per una altra banda, mai no acaben de fer tota la justícia artística que mereix l’home que ho va capgirar tot. Un que ho resumiria, potser seria “indiscutible”, però si li ve de gust el pot canviar per qualsevol altre, com inabastable, immens… o el que utilitzava Schönberg, qui deia que “Wagner és narcòtic”, o el que va dir John Eliot Gardiner a Josep Pons –recollit a la conversa de deu hores amb Jesús Ruiz Mantilla– el qual li va confessar que mai no dirigia Wagner perquè després no sabria com fer-ho amb Beethoven. Segurament el més gran elogi que he llegit mai.

Per una altra banda, va ser precisament amb Tristany i Isolda quan va dinamitar els seus precedents definitivament, tot i que ja tenia escrit el “pròleg” de la Tetralogia i el primer acte de Sigfried. La paleta de Wagner amb la més gran història d’amor operístic sembla no tenir límits, potser perquè no els té. Està clar que per això el Real ha hagut de penjar dia sí i dia també el cartell d’entrades exhaurides. I també per això el públic, a totes les funcions, ha acomiadat els protagonistes de manera exultant i, per descomptat, dret i entusiasmat després de cinc hores i mitja d’una funció que ningú vol que s’acabi. La cirereta, el liebestod –Mort d’amor–, tot i que el compositor ho va anomenar Transfiguració –Verklärung–, interpretada per una Catherine Foster, encarregada a darrera hora de substituir Ingela Brimberg en el paper d’Isolda. Una Isolda que va brillar en els aguts i a la part mitjana, ben mesurada de volum i timbre, per assolir aquest duel maratonià que manté amb el seu “filtrejat” enamorat, a qui donà vida un Andreas Schager de veu llustrosa i potent, molt suficient per encarar el seu exhaustiu personatge. Destacaren tambè un Franz-Josep Selig, com a Markle, veterà d’alcùrnia, que supleix el pas dels anys amb una interpretació exquisida, de la mateixa manera que la mezzosoprano Ekaterina Gubanova interpretant una Brangäne de luxe, marmòria i amb molts registres culminats amb elegància i seguretat. Un esdeveniment de gran nivell, però així i tot cal destacar la comesa de Semion Bychkov, que va conduir l’orquestra del Real pels camins de la divina fluïdesa que engalanen la partitura de principi a fi.