PalmaAcaba de publicar un llibre que sorgeix d’una errada tecnològica. Xisco Bonnín (Palma, 1967), responsable de l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca, fa molts anys que en el seu treball personal com a fotògraf explora la hibridació de les imatges en el marc de la cultura digital. Ho va fer en collages i ara, des d’aquest Photo Data Corruption –que així es titula el fotollibre editat per l’associació SamaKineta–, aprofita una errada digital i el renou entrant per contribuir a la reflexió sobre l’autoria, la realitat o la hiperrealitat, i fins i tot o per damunt de tot sobre la saturació i confusió d’imatges lligada a l’excessiva producció.
D’on neix Photo Data Corruption?
— Vaig fer un backup –una còpia de seguretat de totes les fotos que conservava de feines professionals, d’arquitectura, art o interiorisme– de diferents discos durs per passar-los a un servidor. El backup va anar malament: “FATAL ERROR”, i els centenars de milers de fotografies no es varen copiar bé, la immensa majoria varen quedar inútils i les vaig haver de rebutjar. Algunes, però, insistint-hi i jugant-hi, vaig aconseguir obrir-les. Aquests arxius corruptes s’havien reconfigurat d’una altra manera. En vaig recuperar un centenar. Ja no eren les meves fotos, eren unes altres.
Què eren, què són?
— Són errors que provoquen una nova creació, un equivalent en el món de la fotografia digital del que eren els errors dels fotògrafs de les avantguardes, que aprofitaven aquests accidents per donar un sentit conceptual a la imatge. De fet, les mirava i veia que aquells errors podien tenir nombroses lectures, molts de significats distints. Per començar, em fan plantejar qui n’és l’autor. Ho és la màquina, la tecnologia o ho som jo?
I què en pensau? Si no són les fotografies que vós vàreu fer, qui n’és l’autor?
— Originalment són meves, però em sentiria igual d’autor si aquestes imatges fossin dins un disc que hagués trobat als fems. Sent que, recuperant-les, els don un sentit nou, un discurs nou tot reutilitzant fotos ja fetes. Agafar fotos fetes malbé per dur-les a un estadi tangible, visible, per intentar aferrar una cosa, una imatge que penses que en un moment pot desaparèixer, no és tan lluny de la fotografia de sempre. Són imatges del que és efímer, com ha estat l’objectiu primigeni de la fotografia: que no s’escapi el moment.
Parlau de reutilitzar les fotos. On aniran a parar els milions de fotos que feim cada dia?
— Hem perdut el compte de les fotos que feim. La immensa majoria de fotografies –entre un 80% i un 90%– que cadascú de nosaltres té al mòbil desapareixeran. Ens podem demanar per què cal fer més fotos si ja n’hi ha tantes de tot. A més, totes les fotos es copien i es tornen a copiar, són residus que, a més, generen un important consum d’energia. La reutilització és una manera de plantejar-se tota aquesta qüestió: economitzem, utilitzem el que ja tenim. És un aprofitament dels excedents que també podem aplicar en la fotografia, com en tantes altres coses, com una mena de filosofia de vida.
Quan observam les fotos corruptes del vostre llibre, encara ens demanam amb més motiu quins són els límits entre la realitat i la imatge.
— Si les fotografies originals presentaven una aparença de realitat, ara destruïdes són una metàfora de la realitat del món digital. Vivim tant d’imatges que ens costa distingir-les de la realitat. Molta gent creu que allò que veu a les pantalles és la realitat. I sovint ja dubtam si allò que sabem d’algú és una construcció que ens hem fet basant-nos en el que ens ha arribat a través de les xarxes, de la pantalla o de les imatges, o si realment ho hem descobert d’aquesta persona mateixa.
I així i tot, us hem sentit altres vegades declarar-vos un enamorat dels processos digitals en fotografia.
— La fotografia digital m’agrada molt per diverses raons. Una és perquè et permet controlar-ho tot, fins i tot –com és el cas– els errors. Abans el fotògraf tenia el seu camp extraordinàriament més limitat. Ara amb un ordinador pot fer el que vulgui.
Fins i tot fer coses que poden assemblar-se molt poc a la fotografia?
— El procés de fotografia digital et permet aprendre molt més camins que el de la suposada objectivitat fotogràfica. Ja parlam de metafotografia. Les imatges ja no parlen o no necessiten parlar d’allò que representen, sinó que parlen de la fotografia mateixa, del mateix fet de fotografiar. Ara podem reflexionar sobre el procés mateix.
De tota manera, a l’hora de donar a conèixer aquesta feina, primer en vàreu fer una exposició i després un fotollibre, formats tradicionals que reivindicau.
— Des de SamaKineta, on ja hem editat un treball de Toni Martorell, un altre de Javier Izquierdo i ara el meu, entenem el fotollibre com a gènere, un llenguatge, un camí creatiu més per a l’expressió de l’artista.
