PalmaEl segle XVIII hi va haver un debat molt viu entorn de l’origen del mal, la filosofia optimista del millor món defensada per Leibniz i la idea del ‘tot està bé’ del poeta anglès Alexandre Pope. La recuperació de la doctrina de l’optimisme filosòfic de Leibniz i Pope i les crítiques il·lustrades de Voltaire són una via útil per pensar filosòficament la pandèmia.
La teoria de Leibniz és que Déu ha creat el millor món dels possibles, cosa que permet l’existència mesclada del bé i el mal en el marc d’un pla universal de màxima bondat i perfecció. La seva tesi és que la infelicitat particular és necessària per mantenir l’harmonia i la perfecció del conjunt de la creació. Tanmateix, l’acció divina de permetre el mal en el món és un acte de bondat que no està a l’abast de la comprensió humana. Leibniz posa diversos exemples de com un mal particular pot conduir a la felicitat general, de com la violència extrema pot provocar suficient terror i ser útil per escurçar una guerra. Malgrat tot, Leibniz arriba a la conclusió que en el món hi ha més bondat que maldat. Leibniz accepta l’existència d’alguns mals com a causes o mitjans per obtenir un bé superior, i diria sobre la pandèmia que és un mal que oculta un bé, que la malaltia se superarà i donarà lloc a un món millor en el qual definitivament es posarà la vida en el centre i es donarà a la salut el valor que mereix. S’hauria mostrat optimista, defensant que la pandèmia està ajudant a redescobrir la fragilitat humana i a comprendre i acceptar les limitacions que afecten el cos. També diria que el patiment, resultat d’una cadena de decisions humanes equivocada, conduiria, finalment, a un tot harmoniós, a una mena d’equilibri compensador dels dolors viscuts. I relativitzaria el mal provocat per la pandèmia, considerant el bé i el mal en termes universals, tot confiant en la felicitat d’altres habitants de l’univers, majors en nombre, que reequilibrarien la relació entre el bé i el mal a favor del bé. En darrer terme, justificaria l’acceptació de les desgràcies presents com un mal necessari per viure una altra vida ultraterrenal millor, aplicant la dimensió salvífica i consoladora de la religió.
El negaconisme
La idea leibniziana fatalista que tot està predeterminat, que en el futur succeirà allò que ha de succeir, amb independència de la voluntat humana, podria explicar el negacionisme en relació amb la pandèmia per part d’aquelles persones que, deslligant els fets de les seves causes, incompleixen les mesures de protecció contra el virus, evitant mantenir la distància social o participant en festes il·legals. L’actitud predestinista consistent a deixar que les coses passin a causa del convenciment que és inútil oferir cap tipus de resistència perquè allò que ha de passar tanmateix acabarà passant explicaria la conducta d’aquells que no es prenen seriosament el perill del virus, eviten assumir cap responsabilitat i desconfien de l’eficàcia de la gestió política i sanitària de la pandèmia. Es podria dir que els negacionistes pandèmics s’abandonen a la seva sort, per ignorància i desconfiança en els poders públics, i que vesteixen amb arguments conspiranoics la seva reacció d’obcecació i resistència en cadena.
La mentalitat optimista il·lustrada es va veure molt afectada pel terratrèmol de Lisboa del 1755, agreujat per un incendi i un tsunami, que segons Voltaire va causar la mort de cent mil persones, de la mateixa manera que la pandèmia vírica ha transformat la perspectiva sobre el món i el progrés humà. Tot i que Leibniz no va viure el terratrèmol, deixa escrit anticipadament quina seria la seva opinió, quan diu a la Teodicea que “un únic Neró o Cal·lígula han fet més mal que un tremolor de terra”. Probablement, tampoc els més de dos milions i mig de morts de la pandèmia no l’haurien fet renunciar a les seves idees optimistes.
La catàstrofe de Lisboa va provocar que Voltaire dirigís el seu pensament contra la teoria filosòfica optimista del ‘tot va bé’, equiparant-la a la defensa de Leibniz de viure en el millor món dels possibles, feta a la Teodicea. Es tracta d’una identificació adequada, tot i que Leibniz mai va usar l’expressió ‘tot va bé’ per referir-se a la seva visió optimista del món. La crítica a la filosofia de Leibniz, en aquest punt, es dirigeix també a la versió literària de l’optimisme leibnizià, representada en el poema Assaig sobre l’home de Pope. En el Poema sobre el desastre de Lisboa (1756), Voltaire es dirigeix a Leibniz, Pope i altres defensors de la doctrina bonista i esperançada del ‘tot està bé’ perquè expliquin, si poden, com es pot dir que sense el terratrèmol de Lisboa el món seria pitjor? Com pot predominar el bé en el món després de la mort de cent mil persones? Quina justícia hi ha en la negació dels mals i les desgràcies humanes? Quin consol pot proporcionar una filosofia que diu que la felicitat del món compensarà l’horror de les morts massives? Són preguntes que es poden actualitzar, substituint el terratrèmol de Lisboa per la pandèmia.
La crítica volteriana a l’optimisme filosòfic sobre la humanitat i l’univers té la seva continuació literària en el Càndid, la cèlebre novel·la filosòfica, protagonitzada per un ingenu optimista anomenat Càndid, que, juntament amb Pangloss, el seu mestre de filosofia i defensor de la tesi leibniziana d’estar vivint en el millor món dels possibles, viatgen per tot el món i són testimonis d’esdeveniments terribles, com guerres, violacions, persecucions religioses, tortures i desastres naturals. Al final del viatge, les experiències viscudes canvien la manera de pensar de Càndid, que passa a ser un escèptic, mentre el seu mestre es manté fidel a Leibniz i a la idea d’estar vivint en el millor món dels possibles.
La banalizació
Continuant amb l’exercici extemporani, es podria imaginar Voltaire denunciant la banalització de la pandèmia i el dolor causat per la mort d’éssers estimats. Ben segur que es mostraria extremadament preocupat per l’aparició d’un nou darwinisme social capaç de posar l’interès econòmic de posar fi a la pandèmia per damunt de les vides individuals i de manifestar el desig d’assolir la immunitat de ramat a través del contagi i la mort dels més dèbils. I probablement denunciaria la inhumanitat d’aquells que valorassin positivament la mort dels majors perquè suposaria un estalvi econòmic per a l’estat i, per tant, la salvaguarda del sistema de pensions. Voltaire defensaria que mirar amb indiferència el virus mata, que el mal global representat per la pandèmia i la mort no distingeix entre bons i dolents i que la mort no té ètica ni moral perquè afecta totes les persones per igual.
Sembla evident que les catàstrofes determinen l’aparició d’un estat d’ànim pessimista, que a la vegada condiciona les idees i el pensament dominant. La pandèmia ha convertit en ridícula i supèrflua la pregunta per al millor món dels possibles i reafirma, a mesura que avança la destrucció de vides i economies, la convicció que vivim en el pitjor món dels possibles i la voluntat d’abandonar aquest món per recuperar l’alegria de viure i l’esperança que qualsevol futur serà millor.
