Niño de Elche: “Vivim en un entorn més criticoide que crític”

PalmaSi no escriu, canta; si no canta, composa; si no composa, llegeix o bé prepara algun tipus de performança, qui sap amb quin format. Paco Contreras, conegut artísticament com Niño de Elche, és un artista que treballa diferents àmbits perquè no ho sap fer d’una altra manera: li agrada experimentar, la contradicció i, sobretot, saber què vol dir: “El format arriba després, però és important saber el missatge”. Dissabte, dia 9 d’agost, serà al Santuari de Consolació de Sant Joan, juntament amb Soleá Morente, durant la gran nit flamenca del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. No presenta cap disc: farà un concert que tindrà dues parts. “La primera estarà més centrada en les guitarres, amb un so proper al flamenc rock i el rock progressiu. La segona part serà una sessió basada en tota la música que he desenvolupat a partir de les raves, la música industrial i la música de màquina”.

Música, poesia, performança… Sou un tastaolletes. En què treballau, ara mateix? 

— Estic preparant un projecte per la tardor, per la Biennal d’Art a Lisboa. Hi feim feina músics, antropòlegs… El projecte combina música i performança.

Què en treis, de fer feina amb diferents formats?

— Fa molt de temps que treball en diferents àmbits i formats. Si només m’hagués dedicat a cantar, ho hauria deixat. El que m’interessa és experimentar amb la veu i veure què puc expressar amb ella. Amb el temps, imagín que cantaré menys i em dedicaré més a altres activitats creatives que fins ara no he prioritzat. Fa molts anys que m’interessen àmbits com la política, la poesia, la filosofia i les arts plàstiques, on hi ha sempre un sentit crític i autocrític. Crec que vivim en un entorn més ‘criticoide’ que realment crític, i les xarxes socials en tenen molta part de culpa. D’altra banda, la contradicció m’atrau: és realista, poètica i ens permet transformar-nos, entendre les nostres incongruències i evolucionar.

L’experimentació és una de les coses que us caracteritza com a artista, també en la música.

— Per mi, la música experimental no és una estètica, sinó una manera de fer, una metodologia per escoltar, repensar, posar a prova idees i conceptes. El més important és saber què vols dir. El format ve després. Treball mitjançant diversos formats: escrits, exposicions, ràdio, dansa contemporània... però el que importa és el discurs estètic i conceptual.

Com serà el concert de Sant Joan? S’escoltaran cançons dels vostres discs, com els del darrer que heu publicat, Cante a lo gitano? 

— És un concert de repertori, de cançons que surten als darrers discs, però també inclou peces que no han estat enregistrades en disc, i molta electrònica en directe. Un dels passatges d’aquesta sessió està relacionat amb el projecte 'Raverdial' [que uneix música electrònica i cant flamenc], incorporant estils com el footwork, un tipus de música electrònica. El flamenc, en aquest context, és una actitud, una forma vocal que travessa tota la meva obra, a vegades de manera més explícita, d’altres més subtil.

A Cante a lo gitano hi ha col·laboracions com Andrés Rodrigues, que toca la gaita, la productora i dj valenciana Ylia, i el percussionista Eric Jiménez. Com triau les col·laboracions?

— Per mi, convidar algú a un projecte ha de tenir una raó de ser. No em mou l’objectiu de tenir noms mediàtics si no tenen un sentit clar dins el concepte i desenvolupament del treball. He estat molt crític amb la tendència de convidar simplement per omplir o lluir. Sempre m'ha interessat l’essencialitat de les cançons i entendre què pot aportar cada persona, des d’un punt de vista profund i conceptual. Per això els col·laboradors són qui són. 

El disc és una nova mirada al repertori que el mític Manuel Torre (1880-1933), de jove Niño de Jerez. És un homenatge, també?

— Aquest projecte és més aviat un reconeixement a la seva figura a través del seu repertori, però no un exercici d'homenatge. Sempre som crític amb les persones amb qui faig feina, no m’interessa el fanatisme. També amb els que ja no hi són, no cerc evangelitzar res. Manuel Torre encarna molts mites: cantaor anarquista, cantaor de Jerez... i m’interessava molt la idea de desmitificar i remitificar aquestes referències. 

Us heu autodenominat exflamenc. Per què?

— El prefix 'ex' m’ajuda a explicar que em separ del flamenc no com a música, sinó com a estructura i context estàndard. No em sent còmode dins la indústria flamenca, ni amb la necessitat de fer-me arribar al públic per determinats camins. Vaig adoptar el terme perquè se m’havia etiquetat com a antiflamenc i jo volia proposar una alternativa crítica i constructiva.