Un Vivaldi accidentat

Sortir d’un concert amb un programa hit parade i haver-lo oblidat al cap d’un quart d’hora és signe que alguna cosa no ha anat del tot bé. I no es pot dir que el Bach Consort Wien sigui una mala formació, al contrari. La tècnica hi és, així com el sentit i el treball d’equip. I la direcció de Rubén Dubrovsky és detallista i minuciosa. Però quan hom programa obres tan singulars com ara Les quatre estacions cal una mica d’imaginació perquè el resultat final no s’assembli massa al disc que conté la mateixa obra i que podem sentir de fons en un supermercat.

En aquest sentit, la monotonia va planar sobre l’execució dels quatre concerts per a violí més cèlebres de la història de la música, programats en aquesta sessió d’Ibercamera. La solista Anna Morgoulets (obviada al programa de sala, però no en la versió digital) va defensar bé la seva part, tot i que discrepàncies entre l’afinació de la violinista russa i el tutti es van deixar notar al final del segon concert (L’estiu). Per tot plegat, el resultat va ser dels que no desperten cap mena d’entusiasme. Una vetllada, en definitiva, sense pena ni glòria.

La cosa tampoc va aixecar el vol amb Vivica Genaux. En aquest cas, la mezzosoprano nord-americana va despertar més aviat una enorme decepció. A l’amfiteatre del Palau de la Música, la veu arribava engolada i mal projectada des de l’escenari. La fredor i el distanciament emocional, a més, es van ensenyorir de pàgines com Sovente il sole o Quell’usignolo de les òperes Andromeda liberata i Farnace, respectivament. Després, i ja a la segona part, Dubrovsky va anunciar que la cantant estava indisposada. Això explicava tanta fredor i contenció. I també que Genaux no pogués acabar el concert amb condicions, atacant de nou àries que començaven malament i que va preferir no acabar.

La idea de combinar els concerts amb les àries d’òpera és bona, per demostrar les capacitats de Vivaldi per tractar la veu humana com un instrument de l’orquestra (o viceversa?). Però cal que es donin uns elements d’excel·lència que no vam trobar la nit de dimecres. Llàstima, perquè sobre el paper la cosa prometia més.