De què viuen els cineastes de les Illes?

Palma“Si trobes algú que visqui només de fer cinema a les Balears, avisa’m. I demana-li com ho fa, que t’ho expliqui fil per randa, que m’interessa”. Qui pronuncia aquestes paraules és Josep Alorda, cineasta mallorquí que fa tot just un any recollia el premi a millor curtmetratge documental a l’Evolution Film Festival amb Guaret, premiat també al certamen Art Jove i al Menorca Doc Fest, entre d’altres. Enguany torna a formar part de la programació de la catorzena edició de l’Evolution, que té lloc aquests dies a Palma, i en aquesta ocasió ho fa amb dos nous curtmetratges documentals: En el nom de les flors i Els dos pous.

Malgrat els èxits recollits amb el seu primer curt i tot i el grapat de projectes que té en marxa, Alorda té clar que és impossible viure d’això. “Per Guaret, que és el curt amb què millor m’ha sortit tot fins ara, vaig rebre subvencions i premis i podria dir que em va anar bé i tot, però en total dec haver rebut uns 7.000 euros. I hem de pensar que hi vaig fer de guionista, director, muntador… Hi vaig fer molta feina durant mesos, sense saber si en trauria res. I per a què serveixen els 7.000 euros? Per compensar la feina feta? Per mantenir-te un temps? No et donen per viure tot un any, o fins que et torni a anar bé. Jo n’estic molt content i agraït, però ni em passa pel cap poder viure de dirigir”.

El mateix opinen els altres quatre cineastes consultats per l’ARA Balears, tots ells amb obra seleccionada a l’Evolution. Tot i les trajectòries i els interessos diversos de Josep Alorda, Jordi Nadal, Constança Amengual, Jaume Carrió i Eugenia Sampedro, coincideixen a assenyalar que l’objectiu, a l’hora d’engegar un projecte propi, és trobar la fórmula que permeti no perdre-hi gaires doblers, en què els ajuts d’entitats com l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB) hi tenen molt a veure. “Jo tenc assumit que no dona beneficis, però és que tampoc ho faig per això. Ho faig per vocació, i si puc empatar, és a dir, si puc no tenir gaires pèrdues darrere un projecte, beníssim, però no em planteig res més que això”, reconeix Amengual, codirectora, amb Francesca Mas, del documental Margalida, que ara presenta el curtmetratge documental Una casa.

En el cas del llarg protagonitzat per Margalida Bover, Amengual i Mas varen obtenir el finançament a través d’una campanya de micromecenatge, mentre que amb Una casa la directora ha estat beneficiària d’una de les ajudes de creació de l’IEB. “Amb Margalida no vàrem poder optar a moltes ajudes perquè era una òpera prima, i a moltes subvencions et puntuen l’experiència. Ara amb Una casa he pogut sol·licitar-ne, i m’he adonat de com d’important són les subvencions a la creació perquè he vist en què es tradueix una ajuda per desenvolupar un guió. Fa que et posis en marxa i que puguis començar a plantejar-te el projecte i cercar altres formes de finançament”, exposa la manacorina, qui tanmateix reconeix que valora poder relacionar-se amb el cinema des de la independència i la llibertat. “Jo venc del periodisme i faig feina al servei de comunicació de la UIB, cosa que vol dir que el meu sou no depèn dels projectes que faig. Si en depengués, supòs que me’ls hauria de plantejar de manera molt diferent”, reflexiona.

Inseguretat laboral

La impossibilitat dels cineastes illencs de mantenir-se amb els seus projectes particulars no és, ni de bon tros, una realitat exclusiva de les Balears, si bé l’Arxipèlag té alguns factors diferencials que hi contribueixen, com les limitacions de les ajudes a la creació en comparació amb altres territoris, com Catalunya; l’encariment del cost de la vida a les Balears o, evidentment, la insularitat. Així i tot, el principal estudi realitzat a l’estat espanyol sobre les condicions laborals dels cineastes, impulsat per l’entitat DAMA l’any 2022 i realitzat per Javier Carrillo Bernal i José Antonio Gómez Yáñez, professors de les Universitats Rey Juan Carlos i Carlos III, respectivament, constata que la situació és molt similar arreu de l’Estat.

Segons es desprèn del treball, titulat Dirigir obras audiovisuales en España i accessible a través de la pàgina web de DAMA, dels més de 440 cineastes enquestats, menys d’un 30% afirmava gaudir de certa continuïtat laboral, amb feines de direcció de cinema i sèries que els ocupaven entre 9 i 12 mesos l’any, mentre que per quasi un 60% dels enquestats la inseguretat laboral era el principal problema de la professió. La gran majoria d’ells –un 86,1%– reconeixien haver de compaginar les tasques de direcció amb activitats complementàries, sovint vinculades al món audiovisual, i només 1 de cada 10 afirmava haver pogut dirigir més d’una pel·lícula en els darrers cinc anys.

Així i tot, el nombre de produccions no ha fet més que créixer amb els anys: segons el darrer Anuari de Cinema publicat pel Ministeri de Cultura, durant l’any 2023 es varen produir 556 curtmetratges, més del doble que una dècada abans –l’any 2013 varen ser 237–, i les xifres han anat en augment també en el cas dels llargs: dels 231 produïts l’any 2013 s’ha passat a 375 deu anys més tard. Segons l’informe més recent de l’entitat Spain Audiovisual Hub, el cost mitjà de producció d’un llargmetratge són 3 milions d’euros, i un 40% del pressupost es destina al personal, tant artístic com tècnic.

Per altra banda, segons l’estudi impulsat per DAMA, els ingressos bruts percebuts pels cineastes per les seves tasques de direcció resultaven del tot diversos, demostrant la variabilitat de les condicions del sector: tres de cada deu no arribaven als 20.000 euros anuals mentre que un 15% superava els 80.000. Són aquests darrers, en tot cas, els que marquen la tendència d’allò que significa ‘ser cineasta’ dins l’imaginari col·lectiu, una feina que molt sovint s’associa a les estores vermelles i als pressupostos milionaris, si bé la realitat de la gran majoria és ben diferent.

Perdre la llibertat?

“La meva parella, que té una feina que no té res a veure amb l’audiovisual, moltes vegades se sorprèn de saber que a l’hora de començar un rodatge és habitual que cap dels que en formam part hàgim cobrat res. De vegades ni tan sols sabem quan ens pagaran ni hem firmat res amb ningú, però allà ens tens, 10 o 15 persones que comencen a rodar després de setmanes, o fins i tot mesos, de feina, sense tenir cap ingrés assegurat”. Així ho explica Jordi Nadal, qui compagina les tasques com a guionista de formats televisius amb projectes propis com L’últim vaquer de Hollywood, que es podrà veure a l’Evolution després d’haver-se estrenat aquest estiu a l’Atlàntida. El mateix succeeix amb el darrer curtmetratge de Jaume Carrió, Les imatges arribaren a temps, que forma part dels seleccionats en la categoria de curtmetratges documentals Made in Balears.

“És el primer que he fet sense cercar finançament, tot i que la productora Far Visuals i el patrocini de l’Ajuntament d’Esporles han esdevingut imprescindibles per poder-lo moure arreu del món. Sigui com sigui, aquest cas és excepcional, ja que tots els meus curts anteriors han estat finançats a còpia d’ajudes públiques”, comparteix Carrió, director de títols com Hostal Orión i Woody & Woody, amb què va recollir el Goya a millor curtmetratge d’animació. Demanat per si creu que és possible viure exclusivament del cinema a les Balears, Carrió té la resposta molt clara. “Desgraciadament, crec que és inviable viure només d’escriure i dirigir a Mallorca, però per sort és possible viure del sector audiovisual. Si som honestos, tampoc no n’hi ha tants que visquin d’escriure i dirigir a la Península, també han de compaginar-ho, per exemple, amb altres disciplines de la producció audiovisual. Ara bé, he de confessar que jo tampoc no ho he intentat mai: em fa por perdre la llibertat que tant estim a l’hora de fer curtmetratges. Com més gran és el projecte, més mal de fer és tenir-ne el control absolut que cerc en un projecte personal que faig perquè vull, i no perquè me’l demanen. No és habitual que els curts siguin rendibles, així que si aconseguim pagar-los professionalment i convertir-los en oportunitats de feina en lloc de compromisos d’amistat, ja ens podem donar per satisfets”.

Carrió exerceix actualment de professor al CEF, on es va formar una altra de les cineastes que tenen obra seleccionada a la programació de l’Evolution: Eugenia Sampedro. Hi presenta Eixam, el seu segon curt després d’Un diumenge qualsevol, i es mostra orgullosa de formar part d’una nova fornada de cineastes. “Crec que venc d’una generació que està canviant les coses, que comença a creure que és possible fer cinema des d’aquí, amb accent propi i mirada local. És cert que la insularitat pot ser complexa i de vegades ens posa traves logístiques, però jo intent veure-ho des del costat més inspirador: tothom vol venir a rodar aquí, així que… Per què nosaltres hauríem de voler partir-ne?”, manifesta.

Els festivals, espais de trobada

Sobre el retorn que tenen els festivals, convertits en l’epicentre de les polítiques culturals actuals i finançats amb centenars de milers d’euros de doblers públics, en les seves trajectòries, les opinions dels cineastes illencs són diverses. Tots coincideixen a assenyalar que s’han convertit en un punt de trobada del sector i en una finestra que és profitosa tant per mostrar els projectes propis com per conèixer els de la resta de creadors illencs, cosa que celebren i agraeixen. Alguns d’ells, això sí, en qüestionen certes dinàmiques: l’excessiva recerca de projecció internacional d’alguns d’aquests esdeveniments, més que dels seus continguts; els preus d’inscripció de les obres –que en el cas de l’Evolution tenen un descompte per als cineastes balears, però, així i tot, són de pagament–, o l’absència del català als seus canals de comunicació, un fet que ja va denunciar l’ARA Balears. Amb tot, el balanç, reconeixen, és positiu. “Quan comences, cada festival és una petita empenta per continuar. I després entens que també són llocs per fer xarxa i construir trajectòria”, valora Sampedro.