Vint anys de foc i sembrar el mal: la història dels dimonis d'Eivissa

EivissaDiuen que el dimoni, quan és vell, sap més per experiència que per consell. No és el cas d’Eivissa; aquí el dimoni és igualment malvat, però bastant jovenet. La colla de dimonis Es Mals Esperits va néixer fa 20 anys dins de l’àmbit de l’Associació 8 d’agost, creada a la Pitiüsa major per impulsar la cultura popular, amb un sentit identitari i entre el públic més jove. La passada nit de Sant Joan, al municipi del Cubells –el mateix dia i lloc on s’havien estrenat l’any 2006– els dimonis eivissencs varen celebrar les dues dècades. Un dels pares de la criatura, que encara hi col·labora, és el professor de l’IES de Sant Agustí Pep Prats. “En aquell moment vàrem muntar una escola d’estiu, es va organitzar un festival de música del qual han sortit Projecte Mut i Quin delibat!, vàrem fer uns gegants… I una de les coses que vàrem pensar que més enganxaria els joves va ser una colla de dimonis. Vaig reclutar uns quants alumnes del meu institut i la cosa ja va anar sola”, relata Pep Prats.

De tot aquell esforç inicial, els dimonis i les bruixes són qui millor ha sobreviscut al pas del temps –no debades, el foc de l’infern crema eternament. “Estam molt contents de poder fer anys”, afirma l’actual cap de colla, Xico Marí Ribas. “Vàrem estar a punt de desaparèixer durant els dos anys d’inactivitat de la covid; també molts se’n varen anar a estudiar fora i no han tornat, altres es varen casar i han tingut fills... Això no és incompatible amb ser dimoni, però fa baixar el nivell de maldat”. En l’actualitat, Es Mals Esperits disposen d’uns vint integrants –25 al passat aniversari als Cubells– mentre que la part de percussió, els Esperitrons, són una dotzena. El futur està assegurat, segons Xico Marí; a més, hi ha pràcticament tantes bruixes com dimonis. “Hi ha moltes dones amb voluntat de fer el mal, i una vegada que et poses el vestit, no se sap què ets”, explica el cap de colla. “De fet, la nostra bruixa més famosa –perquè té el cul més pelut d’Eivissa– du tanga i la porta un home”.

Dimonis amb estudis

La dolentia dels dimonis no té límits, però per ser-ho calen estudis. No qualsevol pot ser dimoni. “S’ha de fer un curs que has d’anar a fer a Mallorca. Jo i uns altres tres l’hem fet i podem també impartir formació a Eivissa; pràctica i teoria de la pirotècnia, primers auxilis...”, explica Xico Marí. Segons la cap dels Esperitrons, Anna Prats, el fet de treballar amb pirotècnia és ara mateix el que més limita l’activitat de l’agrupació. “Com que treballam amb foc s’han de demanar molts de permisos, i només ho pots fer en zones determinades i delimitades; això ho complica bastant, hi ha llocs que ho posen més fàcil, d’altres no tant”. Així i tot, la colla ha viatjat al llarg de la seva història arreu del territori de parla catalana i més enllà, com per exemple al País Basc. “La relació amb les colles mallorquines és especialment bona”, assegura Xico Marí.

Els dimonis i les bruixes són els protagonistes de la festa, però sense l’impuls sonor dels Esperitrons, la cosa quedaria bastant aigualida. Anna Prats té ara mateix 26 anys, fa part de la generació que ha d’assegurar el futur de l’agrupació; s’encarrega de tocar la caixa, cosa que comporta també ser la cap, perquè és l’instrument que fa el ritme més complex –en realitat és clarinetista i va estudiar al conservatori: els designis del Mal són inescrutables. Fa 20 anys els Esperitrons encara no existien i Es Mals Esperits s’acompanyaven d’un grup de dolçainers integrat per professors valencians residents a Eivissa. Quan es varen crear els Esperitrons va fer falta dissenyar i compondre la música des de zero, explica Anna Prats: “Som una formació amb instruments de batucada, però no feim ritmes caribenys, sinó adaptats a les actuacions de foc: temes senzills de creació pròpia”.

‘Ole ole ole!’ Avui no vaig al col·le!

L’inventor de les cançons és el bateria i professor Rafel Serra. “Vàrem fer temes de dues classes: ritmes de quatre compassos, que vas encadenant i que són com per anar de festa; i altres ritmes més elaborats”, explica Serra. “Un parell de composicions ens les va cedir la colla Vella de Diables de Gràcia, de Barcelona, i les vàrem adaptar”. Al principi els Esperitrons assajaven al soterrani de la plaça de Sant Jordi, sense aire condicionat. “Quan feia massa calor, pujàvem a la plaça; la gent passava, es pensava que era un espectacle i hi quedava”, relata el bateria. “Com que partíem de zero i molta gent no tenia ni idea de percussió, inventava frases que reproduïen el ritme, com per exemple ‘Ole ole ole! Avui no vaig al col·le!’”. En aquell temps, els Esperitrons varen arribar a ser una quinzena: “L’objectiu de promoure el català es complia molt bé, perquè venia gent de l’Amèrica Llatina que s’apuntaven per tocar el tambor i de passada aprenien quatre mots”.

Es Mals Esperits i els Esperitrons han celebrat els 20 anys amb el debut de Barrugàs, una criatura de foc de més de dos metres que, segons Xico Marí, “és la més grossa de les terres de parla catalana i, per tant, del món”. Barrugàs pot carregar 21 carretilles (els artefactes pirotècnics que llancen espurnes, propis dels dimonis) i sembrar una quantitat de Mal i Devastació –majúscules per part del redactor– incomparables. “Entre Barrugàs i una bèstia de foc mallorquina..., vaja, guanyam nosaltres segur”, afirma Xico Marí, satisfet. Si els minúsculs barruguets –criatura mitològica pròpia de les Pitiüses, parenta del follet– ja poden fer mal on entren, imaginau què no us faria Barrugàs si se us ficàs al menjador de casa –Déu no ho vulgui!