Viatge al fons de la nit amb un guia diferent

BarcelonaXavier Sabata L’AUDITORI 17 DE MAIG

Els hàbits i les rutines, útils per evitar ser arrossegats per l’angoixa que ens envolta, també poden ser llasts que impedeixen descobrir tant realitats diferents com noves perspectives del que donem per descomptat. En la interpretació d’un cicle totèmic del lied com el Winterreise de Schubert, tenors i barítons (i algun baix) s’han repartit l’encarnació d’aquest viatger que s’endinsa fins al fons de la nit de l’ànima humana, mentre que alguns exemples puntuals de cantants femenines (la històrica Lotte Lehmann, les més properes Brigitte Fassbaender i Christa Ludwig) han demostrat que les emocions conjurades pel compositor austríac no són exclusives d’un gènere.

Les incursions dels contratenors en aquest repertori, encara força escasses, suposen un altre gir de guió, aportant una tipologia vocal gens associada a la sensibilitat romàntica. Però ¿qui els negarà la possibilitat de compartir amb els seus col·legues una música extraordinària? Més encara quan darrere hi ha un treball meditat com el que ha realitzat Xavier Sabata amb Winterreise, al costat d’un pianista expert com Francisco Poyato. Superat l’inevitable efecte inicial d’estranyesa auditiva, el contratenor d’Avià va oferir una lectura intensa que palesava el dolor profund del protagonista del cicle. L’entrada a les fosques del cantant i el pianista, tots dos descalços, i el vestuari contribuïen a l’ambient ombrívol, mentre que els temps sovint àgils, vorejant la precipitació a Rückblick, mostraven una ràbia amb prou feines continguda, evident també enmig dels passatges d’evocació bucòlica ( Der Lindenbaum ). Poyato no va dubtar a fer servir una àmplia gamma dinàmica, amb el risc de deixar en segon pla la veu quan es movia en el més feble registre centre-greu, però la compenetració amb Sabata va ser absoluta fins al Der Leiermann conclusiu. El timbre del contratenor va crear aquí el clima fantasmagòric que Schubert no hauria somiat mai.