Al marge
Cultura 21/04/2024

Eloi Cedó Perelló: “Faig la verema tot sol; al Twingo hi caben 300 quilos i busques de raïm”

Elaborador de vins naturals

5 min
Eloi Cedo.

PalmaEloi Cedó Perelló (Tivissa, 1982) va néixer i créixer en un poble de 1.000 habitants que dóna nom a un dels termes més extensos de Catalunya, el més gran de la comarca de Tarragona. A casa seva ningú no tenia carnet fins que el seu germà gran se’l va treure, així que no podien anar molt lluny. Son pare era pintor de parets i li agradava molt la muntanya. “Em va ensenyar molt de bolets, d’herbes medicinals i plantes comestibles”. Potser d’aquí li ve aquesta mena de rusticitat desacomplexada i desimbolta que en el seu cas és pura adaptació al terreny. De la seva mare en va heretar la sentimentalitat. “Sempre m’ha al·lucinat com una gent tan senzilla i sense formació tenia una intel·ligència emocional tan brutal”, diu. Des que va deixar el celler 4 Kilos, fa els seus propis vins, sempre naturals. Una producció limitada per un condicionant autoimposat: poder treballar tot sol.

A Son Llebre, al celler Galmés i Ribot, Eloi Cedó és un dels cinc cellerers que hi fan vi. “En feim un ús quasi cooperativista, ens ajudam els uns als altres”, comenta a l’inici de la nostra conversa, que, primer, té lloc al voltant de termos de cafè. Una hora després, són substituïts per un petit exèrcit de botelles i copes de vi.

Què us va estirar cap al món del vi?

— Som d’una zona molt vitícola, tot i que es va perdre la tradició perquè no va entrar a la D.O. Montsant. Però ho devia dur dins. També m’agradava això de fer servir els òrgans sensorials. Als estudis d’Enologia hi vaig acabar de rebot. Primer vaig fer Enginyeria Agrícola, perquè a casa només treballava mon pare i això em permetia quedar-me a Tarragona. Després volia fer Ciències Ambientals, però aquell va ser just l’únic estiu que no vaig treballar i vaig decidir fer alguna cosa més a prop. Així que vaig entrar a Enologia a la Rovira i Virgili. Això d’engatar-se a les 8 h del matí em va semblar meravellós.

I com vàreu acabar a Felanitx?

— Després d’acabar els estudis el 2006, vaig anar el 2007 a Zamora, al celler Numanthia Termes. En aquells anys tothom volia anar fer pràctiques a Califòrnia. Era l’època dels vins supermadurs, supercalents. L’any següent vaig fer la verema sencera i vaig treballar deu mesos en un celler del Priorat, Mas Doix, a Poboleda. El 2009 vaig estar tota la verema a l’hemisferi sud, a Xile, i en tornar vaig venir a Mallorca, a 4 Kilos. El 2010 i 2011 vaig tornar i el 2012, gràcies a una aposta, vaig poder fer el meu propi vi.

Una aposta?

— Amb el copropietari de 4 Kilos, Francesc Grimalt, una nit d’aquelles. Ell deia que el director de la versió animada de Sherlock Holmes era Claudio Biern; jo deia que havia estat Hayao Miyazaki, d’Studio Ghibli. Si jo guanyava, em quedava a Mallorca i em deixaven fer un vi, i si perdia no podia tornar a l’illa. Tenia raó jo. Va ser així que va néixer Cható PQTA.

Que era un homenatge a la vostra mare, Paquita.

— Era una dona amb una sensibilitat increïble. Va morir el 2020, així que en va veure set anyades. L’homenatge va quedar un poc a mitges perquè ‘Chateau’ està protegit a França, Luxemburg i Bèlgica. Tampoc vàrem poder registrar Paquita. Al final ho vàrem haver d’adaptar. Després de la mort de la meva mare i de deixar 4 Kilos, vàrem decidir no fer anar més la marca. Ara faig Fato, que seria el Cható PQTA. ‘Fato’, a la meva terra, és com dir ‘trastos’ aquí, però també té el sentit de ‘droga’. I després faig Novetat Total, que s’elabora amb el raïm comprat a un amic de Felanitx.

Com vàreu decidir posar-vos a fer vins naturals?

— M’havien ensenyat que els vins necessitaven uns paràmetres molt concrets per ser de qualitat, però quan vaig estar a Xile vaig conèixer els vins de Louis Antoine Luyt. Nosaltres estàvem fent vins amb molta maduració, molt seriosos, però amb una cinètica de beguda molt baixa. Una copa et durava mitja hora. Una nit es va presentar el francès aquest amb 24 botelles i ens les vàrem beure en dos vespres. Fins aleshores, per a mi el vi era una cosa hedonista, de contemplació. Aquí vaig comprendre que volia fer vins per beure, no per ser contemplats.

A més, feis produccions molt petites.

— Jo vull treballar tot sol i per això m’he de limitar al que puc abastar, que és fer entre 5.000 i 6.000 botelles. No som mallorquí. No tenc terra. L’he de llogar. A més, he arribat tard, així que em qued les vinyes que ningú no vol. M’he quedat les que he trobat. Algunes són bones i d’altres no tant i les estic intentant millorar. En tot cas, a la llarga això serà inviable, pels preus del sòl. Verem tot sol. Una vinya vella solen ser de 600 a 800 quilos de raïm. Al Twingo n’hi caben 300 i busques, 400. Som un poc llop estepari, amb això. No m’agrada perdre el temps explicant les coses. A més, veremar tampoc és tan complicat, és allà. I m’agrada la sensació d’estar sol. Fer-ho més holístic fa que la satisfacció sigui més grossa. El cost és més elevat, però et compensa per altres bandes. Jo tenc jornades laborals molt curtes. Faig quatre o cinc hores al dia, en horaris partits, perquè tenc una filla i, ja que vàrem decidir tenir-la, vull estar amb ella i passar gust d’estar-hi.

Com conviviu amb els preus desorbitats d’alguns vins? S’especula amb els vostres?

— Hi ha especulació, però no de la meva part. Form part de la cadena sense voler-ho. Jo crec que els vins tenen un preu, el que marca el productor, però amb aquestes produccions tan limitades el mercat té la necessitat d’especular i per això de vegades et posen l’etiqueta d’artista. Jo crec que l’enologia no hauria de ser artisteig. Els enòlegs som transformadors, estam enmig d’un procés. Podem considerar-nos artesans o pagesos, però no artistes.

Però com us sentiu quan veis botelles cinc vegades més cares que el preu a què les heu venudes?

— Malament. Després de dos anys de feina, els meus vins generen una quantitat de doblers elevadíssima, però a mi només m’ha donat per anar tirant. Per sort, no som una persona de vicis ni de luxes. Als agricultors els passa el mateix, que fan quilos de patates a 20 cèntims i el consumidor en paga vuit vegades aquest preu. Aquí feim vins que costen 8 o 10 euros màxim i el mercat els posa directament a 50. Clar que el restaurador té moltes despeses, però nosaltres també. Al final, és una qüestió de responsabilitat. A França, alguns viticultors venen les botelles a 20 euros, però el primer intermediari ja les està oferint a 1.000. Això és una animalada. I més amb la nostra tipologia de vins, amb alta cinètica de beguda. Si buides una botella que val 50 euros en deu minuts, el preu per minut és molt elevat.

No us sentiu temptat de posar-los més cars?

— Molta gent em diu ho faci, però per ara no trob que cap dels vins que he fet es mereixi valdre més del que val.

Com va l’adaptació a Felanitx?

Com que m’agrada molt anar al bar, és fantàstica. Aquesta és una zona que m’agrada molt, per fer vi, però em tem que, si continuam així, Mallorca m’acabarà expulsant.

stats