Vaquer, com sempre, com cal

PalmaPortocolom.- Cita obligada, Toni Vaquer acompanyat de l'Alabaix Big Band. Un autèntic espectacle. Veure’l dirigir és com contemplar un prestidigitador qui amb les seves mans va llançant encanteris cap als seus músics, o recollint les notes per anar minvant el so, per tot just després escampar-los de bell nou perquè tornin a sorgir amb una altra forma, amb una altra dimensió, i que tot soni diferent dins un mateix embolcall. Ell va parlar amb tot l'afecte que ho fa sempre, emprant diminutius per pa i per sal a l’hora de contar les seves sensacions, per després explicar el que sonaria a continuació. Tampoc no varen deixar de brollar paraules d’amor per als seus músics, però sobretot per a Carles Medina, a la taula de so, artífex de tot plegat. Amb el seu rigorós tarannà no va fer concessions a un públic diferent i en un lloc especial, el mollet d’en Pereió, molt a prop de casa seva, tot just davant la que fou d’un altre il·lustre Miquel Barceló, historiador, savi, peculiar...

Primer de tot presentà la seva “bigbandeta”, que eren prop de vint-i-cinc mestres, joves i de ben segur encantats pels sortilegis del nigromant. Un concert d’una hora i mitja, que ell no va aturar de descriure com a “concertet”. Va ser un concertàs, que es va iniciar amb una peça de Wayne Shorter, Golden Mean, de la qual Vaquer va explicar que tractava de la proporció àuria, com endinsar-se dins una nau espacial. Quedava clar quin era el nivell. Continuà amb una laudatòria proclama cap a Marco Mezquida, del qual interpretaren Xamana, dedicada a Ana Rossi, i on naturalment el piano va ser màxim protagonista. Com ho varen ser al llarg de la vetllada la pràctica totalitat dels músics que anaven entrant i sortint de l’entarimat. Al final de cada peça agraïa al públic l’energia que li transmetien, i al qual també anava dirigint per fer-lo aplaudir quan tocava. Per anunciar Joiosa va contar que es tractava d’una de les “cançonetes” que anava dedicant a cadascun dels músics de la banda. Aquesta era per a Maria Antònia Gili, qui va compartir virtuosisme musical amb Sergi Massana i el seu saxo alt.

Després arribaren tres peces en una, Anònim-Souvenir-Dansa del pescador, que ompliren de màgia tan idoni lloc. Continuà amb una altra de les seves composicions, Confitura de prebe coent, dedicada a Pep Garau. El concert anava cap al final i oferiren la divertida i genial Pakuska la moluska, amb la qual Vaquer va convidar el públic a fer un “ballet”. El bis, Joe Rider, i el vespre rodó, com la quadratura del cercle que resulta de trobar la perfecta simbiosi entre qualitat i diversió.