Vadell/Moll-Mas/Messiaen

Inca No hauria pogut triar millor homenatge a l’amic finat. Tomeu Moll-Mas va interpretar les Vingt Regards sur l’Enfant Jésus, d’Olivier Messiaen, un merescut homenatge que segur que va arribar al bisbe Antoni Vadell Ferrer. Va tenir lloc al teatre Principal d’Inca, amb presència dels familiars de qui rebia l’ofrena del músic. Dues hores per a una sola peça, d’una intensitat majúscula, amb la qual el compositor, d’alguna manera, va voler fer una declaració de principis, de tots els seus principis teològics i segurament musicals. Messiaen en els vint moviments dels quals consta i com resa des del títol li varen servir per posar sobre el taulell  totes les seves dèries i influències, des del romanticisme més clàssic fins a la música hindú. Tot hi té cabuda, dins aquesta majestuosa construcció. Els materials són senzills, però el conjunt és tan immens com complex, entre d’altres perquè hi és tot el que es pot expressar a través de la música, des de les emocions més pures i austeres fins a les més detonants, amb una caligrafia meticulosa, dins un embolcall místic, contemplatiu. Tres temes són  els que sostenen i argumenten aquest devocionari musical. Ho va explicar el pianista just abans d’iniciar el concert: el tema de Déu, el tema de l’estrella i la creu i el dels acords, que sonen com si fossin wagnerians leitmotivs i que donen cos a les vint mirades, tot i que Regard també es pot traduir com a adoració, que tampoc no quedaria malament ni trairia el sentit de les diferets històries .

Tomeu Moll-Mas va explicar aquestes circumstàncies a tall d’introducció i després d’haver explicat els motius del reconeixement, que no eren altres que l’amistat, l’estima i l’admiració envers Antoni Vadell, va començar immediatament la introspectiva tasca de donar vida a aquest assortiment de sensacions per venerar des del Pare, amb el qual s’inicia el primer regard, fins al vintè, dedicat a l’església d’Amor. Intensitat, delicadesa… Tot va sorgir  de manera especial, des de la passió que imposa la partitura fins a la que brollava espontàniament del músic. Era el segon cop que Moll-Mas oferia aquesta peça en públic. La primera va ser ara fa set anys, i, si el primer cop ja va semblar una empresa titànica, per a l’ocasió tot va brillar d’una manera encara més íntima, però també més explosiva, perquè així són les Vingt Regards sur l’Enfant Jésus, una infinita generació de contrastos amb la peculiar manera d’entendre la música de Messiaen i per descomptat amb la impressionant i sentida lectura que en va fer l’intèrpret. Segur que trobarien diferents opinions sobre les preferències i també segur que  la sisena i la desena farien pòdium, però dissabte vespre tot anava una mica més amunt i va ser el conjunt el que va fer que tot fos com havia de ser.