Utzon i la consciència del lloc

Qui té la sort d’entrar a Can Lis pot comprendre la força del ritual de l’arquitectura. La primera casa que es va construir Jørn Utzon (Copenhaguen, 1918-2008) a Mallorca és un temple -l’arquitecte sovint l’anomenava així-. I ho és per la seva extraordinària discreció, per totes les sensacions que ofereix, però també i sobretot per tot el que ha significat aquesta casa de Portopetro, al sud-est de Mallorca, per a l’arquitectura contemporània.

Situada damunt un penya-segat que l’alça uns 30 metres per sobre del mar, té la línia de l’horitzó a l’altura de la mirada. Va ser una perspectiva cercada per l’arquitecte danès, que tot just havia acabat l’Òpera de Sydney quan va decidir instal·lar-se a Mallorca a principis dels 70. Està ben vist el que afirma el també arquitecte Iván de la Fuente a la seva tesi doctoral La casa i l’horitzó sobre Utzon i Can Lis: “La perspectiva que es planteja no es limita al camp físic, sinó que en realitat aspira a comprendre la casa que l’arquitecte té a l’horitzó de la seva vida i de la seva obra”. De la Fuente remarca el caràcter de “casa com a idea, com a laboratori de proves”.

I és que Jørn Utzon no només experimentava a Can Lis una manera de viure senzilla, austera, en plena convivència amb les forces de la natura i de l’arquitectura, sinó que jugava -si és que se’n pot dir joc- a donar una sortida seriosa i interessant a l’arquitectura additiva de la qual tan mal ús s’havia fet en les dues dècades anteriors. En aquest sentit, s’explica que Utzon no es va guiar pels plànols que per força havia de lliurar per a la llicència d’obres, sinó que va configurar Can Lis després d’explorar les possibilitats compositives que li varen brindar desenes de terrossos de sucre amb què va treballar per pensar ca seva.

No resulta fàcil trobar Can Lis, encara que en tinguem l’adreça. Sobretot, no és fàcil identificar-la des del carrer, perquè ningú espera trobar-se una arquitectura mítica amb una façana aparentment tan senzilla com la de la casa. De fet, l’únic lloc des d’on es pot veure Can Lis en tota la seva extensió és des del mar i de lluny, perquè en acostar-s’hi el penya-segat i alguns pins la fan desaparèixer.

L’accés és molt humil, per una petitíssima porxada i una porteta que dona pas a un mínim vestíbul on Utzon hi va foradar una forma de mitja lluna, diuen que en record d’una cova propera que porta aquest nom. L’accés és humil com ho és en cert sentit tota la casa, que parla de la vida austera de qui gaudia de seure en una simple cadira cordada, contemplar el mar i prendre consciència del lloc. Ho explica l’arquitecte Iván de la Fuente: “Cada racó de la casa se separa i s’aïlla de la resta oferint una invitació constant a abstreure’s del món”.

La consciència del lloc que tenia Utzon no només es traduïa en sentir el batec de la natura, sinó també en tocar els materials: la terra, la sorra i els pins. Així, per a la construcció de Can Lis va experimentar vivencialment els materials que tenia més a prop: pedres de marès vistes per als murs de la casa i les columnes, biguetes de formigó prefabricades, revoltons ceràmics, fusta -la mínima-, pedra de Santanyí per al trespol de l’interior, i rajoles de ceràmica vidriada amb què va revestir els mobles d’obra -ho són quasi tots- i altres detalls. Els pins queden integrats amb els patis i racons d’una casa que es construeix en quatre volums independents que cerquen la millor orientació, les vistes i el respecte als arbres.

L’espai central de Can Lis es plega en forma de U amb l’obertura cap al mar. Utzon va formar així una mena de claustre o gran pati envoltat de porxos, on, com en tota l’arquitectura d’aquesta casa, prenen tanta importància els espais buits com els construïts. Es podria dir que aquest espai obert a l’horitzó, al mar i al cel, és el més important de la casa, si no fos perquè la sala principal n’és el temple suprem, o si no fos perquè qualsevol racó de Can Lis resulta màgic i inspirador.