Cinema
Cultura 28/09/2020

"Ara no em va bé morir-me. Tinc moltes coses per fer": les lliçons de vida de Pau Donés en el seu comiat

Arriba als cinemes la conversa que el músic va tenir amb Jordi Évole dues setmanes abans de morir

Xavi Serra
4 min
Pau Donés i Jordi Évole al documental 'Eso que tú me das'

BarcelonaJordi Évole ha presentat aquest dilluns al cinema Phenomena Experience el documental Eso que tú me das, que recull l'entrevista que el periodista li va fer a Pau Donés dues setmanes abans de morir. Però abans de la projecció el periodista ha alertat el públic convocat –una barreja de periodistes, músics que van tocar amb Donés, metges que el van atendre i familiars– d'un "petit error" en la pel·lícula. "En els crèdits apareixem Ramón Lara i jo com a directors, però qui va dirigir aquest documental va ser Pau Donés. Ell em va trucar, va triar el lloc de l'entrevista... Només li va faltar decidir les preguntes. Així que si la pel·lícula no agrada, és culpa seva".

A Eso que tú me das, que dimecres arriba als cinemes, Évole també cedeix el protagonisme a un Donés en la fase terminal del seu càncer, prim i demacrat però absolutament lúcid i posseït per una vitalitat que contradiu la fragilitat del seu cos. Quan al començament de l'entrevista Évole li confessa "Ara mateix no sé ni què preguntar-te", Donés li respon simplement "parlem de la vida, de les coses, no soc aquí per parlar de la mort, sinó de la vida", una idea que serveix de guia per a un documental colpidor en la seva senzillesa, en la bellesa de veure com algú s'acomiada de l'existència sense escarafalls, en pau amb si mateix.

Educació en la mort

Durant poc més de 60 minuts, Donés s'esplaia sobre la malaltia, la por, el suïcidi de la seva mare, la relació amb la seva filla, els músics que ha admirat, els amics i una mort que contempla amb una estranya barreja de serenor i ràbia. "Ara no em va bé morir-ne, la veritat... Tinc moltes coses per fer. Però què hi farem", diu al documental. Évole ha afirmat que la manera com Donés s'enfronta a la mort és "un exemple" per a tothom. "No ens han educat en la mort, ni a la meva generació ni a les posteriors. I potser una conversa com la del documental ens pot ajudar. Un metge de pal·liatius deia l'altre dia que, igual com hi ha un naixement, també hi ha un moriment, un trànsit a la mort. I és útil anar-ne sent conscients".

En aquest sentit s'ha expressat també l'oncòloga Elena Elez, la doctora de l'Hospital de la Vall d'Hebron que va tractar Donés: "La pel·lícula pot ser molt útil també per als pacients malalts de càncer. El Pau sempre va voler desestigmatitzar la malaltia, i visibilitzar-la en la fase en què ell estava és molt important". Elez té una breu aparició (sonora) al principi del documental quan Évole la truca anant cap a la trobada amb Donés. "Tenia molts dubtes –ha explicat el periodista–. El primer, si ell podria fer l'entrevista. Jo estava nerviós, i potser ell també. I el segon, com allò podia afectar el Pau. Quan ell em va trucar per proposar-m'ho jo li vaig dir que sí, que la faríem, però després vaig trucar a la seva doctora. I ella em va animar molt a fer-ho. Perquè el Pau va ser un dels primers que va decidir fer visible la seva malaltia en un moment en què tothom l'amaga".

Formalment, el documental evita els recursos televisius i aposta per una realització sòbria, amb decisions d'enquadrament interessants que deixen patent el segell cinematogràfic que ja fa temps que imprimeix als programes d'Évole el cineasta Lluís Galter. A més, té a favor seu el to distès i relaxat que domina la conversa entre Donés i Évole, que saben mantenir a ratlla el dramatisme i fins i tot arrencar algun somriure recordant la primera trobada entre ells dos al programa d'Andreu Buenafuente, o amb comentaris com "als teus haters els pots dir que aquest sí que serà ja l'últim disc de Jarabe de Palo". "Una cosa bona és que el Pau i jo vam arribar plorats a la xerrada –ha explicat Évole–. Ja vam plorar tot el que havíem de plorar quan em va trucar des de l'hospital i em va dir "em donen l'alta" i jo "què bé, Pau" i ell "no, me la donen per anar a morir a la Vall d'Aran". Així que la conversa va anar bé i les llàgrimes només van sortir després, en acomiadar-nos, perquè sabíem que era l'última vegada que parlaríem".

Un documental transformador (i solidari)

Una de les primeres coses que li diu Donés a Évole a Eso que tú me das és si l'impressiona veure'l, conscient de la fila que fa tan escanyolit i gairebé sense veu. El periodista respon que no. "Era una mentida piadosa, esclar, i alhora no ho era, perquè quan comença el documental ja portava una estona amb ell –explica Évole–. Quan vaig arribar a casa seva sí que vaig sentir una impressió forta però és començar a parlar i et passa. És gairebé màgic, la sensació desapareix en tres minuts. I crec que al públic li passarà el mateix". El periodista reconeix que, per a ell, l'experiència d'entrevistar Donés en aquestes circumstàncies ha sigut transformadora: "M'ha ajudat a afrontar el dol de la seva mort. I crec que m'ha marcat: fins ara era una persona de molta acció però després d'això del Pau crec que tendeixo una mica a la reflexió. Ja han passat uns mesos però el segueixo tenint molt present".

Eso que tú me das es va gravar sense saber si el resultat seria un programa de televisió o un documental ni com s'estrenaria. Finalment, aquest dimecres arribarà a més de 200 sales de l'Estat. "Era temptador que es veiés com més aviat possible per televisió, però per molt que t'esforcis a fer slow TV, a la televisió hi ha molt fast food i teníem la sensació que això havia de ser de digestió més lenta –ha explicat Évole–. I en aquest sentit van ser importants les converses amb la família, que ens van demanar que ens esperéssim almenys un mes després de la mort del Pau". El documental s'emetrà per televisió en algun moment, però Évole assegura que durant el 2020 només es podrà veure en cinemes i que la part de la recaptació que correspon a la productora del documental (Atresmedia) serà destinada íntegrament al centre d'investigació VHIO (Vall d'Hebron Institut Oncològic).

stats