Bellver 1.- Tot i que el mateix dia i gairebé a la mateixa hora Gustavo Dudamel dirigia l’Orquestra Filharmònica de Munic, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música a Formentor, amb ni més ni menys que la 'Ressureccio', de Gustav Mahler, el castell de Bellver registrava un ple de gom a gom per veure, escoltar i sentir Khatia Buniatishvili per segon cop aquesta temporada. El primer va ser al dotzè concert, amb la interpretació del 'Concert núm. 2 per a piano i orquestra' de Serguei Rakhmàninov. Un èxit incontestable seguit de l’anunci que la pianista georgiana tornaria a compartir escenari amb Mielgo i la Simfònica, al castell de Bellver, interpretant el tercer concert del mateix compositor, o, el que és el mateix, un repte de màxima dificultat. Dos dies abans del concert que ens ocupa arribà un canvi en el programa: en lloc del que havien comunicat, la peça que interpretaria la solista passava a ser el 'Concert núm. 1 per a piano i orquestra', de Piotr Ílitx Txaikovski. Queda bé dir que el primer era més interessant des de tots els punts de vista, amb la dificultat interpretativa en primer lloc; sempre m’ha semblat com si els pianistes fossin artistes de circ, amb la famosa frase de l’“encara més difícil”, com si allò més senzill no pogués ser més bell que allò complicat. Però la composició de Txaikovski tampoc no té res a envejar pel que fa a salts mortals i no pocs tirabuixons ja des de les tres primeres octaves, que anuncien la confrontació amb l’orquestra, ja sigui amb contundència, ja sigui amb 'finezza', però sempre amb elegància. Una elegància que ha fet que, tot i el rebuig inicial de Rubinstein, per considerar-la “ininterpretable”, i l’estrena a càrrec de Von Bülow amb enorme èxit, es converteixi en una de les composicions per a piano i orquestra més interpretades de la història. Haver-la sentida no poques vegades i segurament una peça iniciàtica per a no pocs melòmans no li ha fet perdre ni frescor ni energia al llarg dels anys. Khatia Buniatishvili, amb l’afectació i eficàcia que la caracteritzen, en va fer una interpretació acurada, precisa, potser amb algun moment d’acceleració gairebé imperceptible, però que en qualsevol cas no va decebre el respectable, ni Mielgo, molt pendent en tot moment de les evolucions de la pianista, amb una orquestra que mai no vol quedar per sota de l’estrella de torn i ho aconsegueix. Gran nivell i, de propina, una altra peça que no per coneguda deixa de ser una excelsa combinació de gràcia i perfecció, com és el 'Clar de lluna', de Claude Debussy, que la gran protagonista va interpretar amb segell propi, marcant els silencis de tal manera que esdevenien tan fonamentals com la melodia. Per acabar, Dvorák i la 'Simfonia núm. 7'.
Bellver 2.- Amb un altre cartell d’entrades exhaurides va començar el segon episodi del Festival Bellver 2019. I per un bon motiu. Tornava a haver-hi un ham amb una esca infal·lible, com és el violinista italià Giuliano Carmignola, qui ja ens havia mostrat les seves excel·lències l’any passat amb Haydn i Mozart al sarró i amb la formació de corda de la Simfònica, comandada per Gina Nicola com a 'concertino'. Per a l’ocasió, G.C. ens oferí un 'Tutto Vivaldi', que no fa més que refermar la idea que 'il prete rosso' torna més contemporani cada dia, amb 'il cimento dell’armonia e dell’inventione' com a referent. Per començar, l’orquestra de corda de la Simfònica ens va oferir un aperitiu deliciós, que d’alguna manera marca el tarannà innovador del prolífic compositor venecià. 'Concert en sol menor RV 152' i 'Concert en fa major RV 138'. Un decàleg contrapuntístic que estableix tota una sèrie de diàlegs i contrastos entre els diferents grups d’instruments que no donen treva a l’espectador. Tot just després, Carmignola va fer acte de presència per interpretar el 'Concert per a violí en re major RV 208', conegut com a ‘Grosso Mogul’, el gran mongol, de gran exigència per al solista i els seus acompanyants, farcit de cadències i variacions que li permeten expressar tot un seguit de sensacions de gran eficàcia harmònica i amb una coherència incontestable. Bravos al pati de butaques.
A la segona part arribà la inevitable i sempre ben rebuda Les quatre estacions. Una versió amanida amb tot un seguit de subtils recursos, collita personal i intransferible del violinista, que ni per un moment desequilibrà la composició i n’accentuà fins i tot el lirisme i l’afinitat melòdica, tan semblant a la relació entre la veu cantada i la música que tanta eficàcia i immortalitat li ha reportat.
Bellver 3.- Entre ambdós esdeveniments musicals, un de cinematogràfic: el tret de sortida de la novena edició de l’Atlàntida Film Fest amb tres moments cabdals. El primer, i sens dubte memorable, el discurs de Ken Loach quan va rebre de mans de Fernando León de Aranoa l’honorífic guardó del festival. Naturalment reivindicatiu, denunciant tot el que atempti contra la dignitat humana i a favor dels que pateixen un món desigual, injust… pur Loach. També el discurs de Jaume Ripoll, alma mater d’aquesta història, va voler reclamar un lloc per al cinema allunyat de les crispetes i proper a les vísceres, al document, a la realitat. Brillant, directe i incisiu. Pur Ripoll.
Després, concert de Soleà Morente i pel·lícula d’Agustí Villaronga, 'Nascut rei', una hagiografia del rei Faisal d’Aràbia, sobre els tres mesos que va passar a Londres, quan tenia tretze anys, esperant ser rebut per alguna de les autoritats britàniques. Em va fer gràcia el titular de les dues entrevistes que els varen fer a les pàgines d’aquest diari que ho definien tot a la perfecció. La primera va dir: “Si no fos Morente, no sé si seria aquí o no”. La resposta està dins la pregunta. Villaronga, sobre aquest film d’encàrrec, va dir: “Al final vaig accedir a fer la pel·lícula sense mesurar-ne les conseqüències”. També prou significatiu. Dins el capítol d’anècdotes, cal dir que hi havia la reina d’Espanya, la presidenta del Govern, tot un seguit de polítics que haurien d’haver estat als dos anteriors i no hi eren i, sobretot, un nigul de fotògrafs, que són els indispensables perquè els primers fessin com una mena de processó, la qual no va aplaudir ningú.
