Art
Cultura 21/06/2023

Quan Twiggy va ser la musa urbana i trencadora d'Antoni Miralda

La Virreina treu a la llum el vessant poc conegut de l'artista com a fotògraf de moda

5 min
Antoni Miralda entre ampliacions dels retrats que va fer a Twiggy a La Virreina

BarcelonaLa mítica model Twiggy va sacsejar el cànon de bellesa dels anys seixanta amb la seva figura menuda i andrògina, el pentinat pixie i els ulls molt maquillats. També amb les ulleres enormes que portava i les minifaldilles pioneres que va lluir. En realitat, Twiggy era una adolescent anglesa de classe obrera anomenada Lesley Hornby, i va passar a la història com “la primera supermodel d’abast global”, com diu el director de La Virreina, Valentín Roma, amb motiu de l’exposició que el centre dedica a partir d'aquest dijous a la fotografia de moda d’Antoni Miralda a la revista Elle, on Twiggy va tenir un paper estel·lar. “La potència de Twiggy superava la roba que portava”, explica Roma. Al catàleg de la mostra, titulada Miralda i Elle, Roma posa en paral·lel la trajectòria de la model i la de l'artista. “El 1966, sent una desconeguda, Twiggy va ser nomenada rostre de l’any pel diari Daily Express, i poc després va abandonar la seva Anglaterra natal per establir-se a París i més endavant als Estats Units, seguint el mateix periple que Miralda. Quan l’artista va fotografiar-la per a Elle, tots dos en la vintena, Twiggy estava en ple apogeu de la seva popularitat", explica Roma, que també és el comissari de la mostra. Com a curiositat, la mostra inclou una fotografia poc habitual de Twiggy somrient. “A París vaig descobrir tot un món, i dialogar amb tot allò va ser formidable”, reconeix Miralda. 

'Intercanviador de la Porte de la Chapelle, París' (1967)

Obres importants i al mateix temps desconegudes

La fotografia de moda és un vessant important de la trajectòria de Miralda, ja que Elle era una de les grans revistes de moda del moment. Però no va sortir a la llum fins que l’any passat l’artista Ignasi Duarte va comissariar l’exposició Do not cross: fotografies inèdites dels anys 70 i 80 a la galeria madrilenya Moisés Pérez de Albéniz. Antoni Miralda va treballar per a Elle entre els anys 1964 i el 1971. Havia arribat a París el 1962, i més endavant faria treballs avui famosos, com els mobles i objectes recoberts amb desenes de soldadets de plàstic i les col·laboracions amb altres artistes catalans a París, com Benet Rosell i Joan Rabascall. “Em vaig fer fotògraf de moda per caramboles de la vida”, diu Miralda. “Jo portava un petit bagatge de fotografies que havia fet aquí –explica–. El meu pare tenia un laboratori de fotografia. Era un fotògraf aficionat, però feia unes fotografies molt bones. Així que quan vaig marxar a París em vaig emportar una càmera de casa, i amb aquella càmera vaig començar a fer aquestes fotos, encara que la càmera no estigués totalment homologada per ser fotògraf de la revista Elle”. 

Miralda no fa una distinció taxativa entre aquests treballs per encàrrec i la seva visió de l'art: “Sempre m’ha interessat la imatge, i sobretot captar coses que no veus a través dels ulls i que després pots digerir, interpretar i rellegir. I aquestes fotografies també les pots connectar amb referències inconscients del món de l’art, com les fotografies de Brassaï o les escultures de Giacometti”. La mostra inclou vint-i-dos contactes originals en blanc i negre d’entre els anys 1966 i 1968, un collage intervingut amb contactes originals de l’època i una trentena de fotografies vintage de diferents formats. També vuit còpies actuals, entre les quals destaca la imatge amb aires pop de dues models entre desenes de tractors Massey Ferguson. “Recorda el Nouveau Réalisme de les escultures d’Arman fetes amb acumulacions d’un objecte”, reconeix Miralda. “Crec que aquestes fotografies estan molt relacionades amb obres de Miralda posteriors pel que fa a temes com les festes, el cromatisme i la serialitat. No les veig distanciades de la feina que va fer en l’espai públic”, afegeix Roma.

Antoni Miralda amb una de les seves fotografies de moda a La Virreina

La gosadia de treure les models al carrer

A Miralda la fotografia de moda també li va servir per explorar la ciutat a la qual acaba d'arribar. “Potser l’element més significatiu de les fotografies de moda de Miralda és que va treure les models dels estudis i les va col·locar en una situació urbana inesperada, on tothom ha de prendre decisions imprevistes, una sèrie de curtcircuits semàntics”, diu Roma. Així, no es tracta només de representar la roba sinó també “el context”. “Això introdueix uns altres rituals, per fer servir una paraula que és molt pròpia de l’obra de l’Antoni: l’espai urbà és també un espai teatral on es produeixen una sèrie de happenings a vegades imprevistos i que impliquen unes persones que no formaven part del projecte”, explica el comissari, que també destaca com Miralda va treballar en uns escenaris d’entrada gens fotogènics, els afores de París.

Per a Miralda la fotografia de moda és “fotografia aplicada”, com diu citant el director artístic d’Elle d'aquell moment, Peter Knapp, una figura clau perquè pogués desenvolupar la seva feina de manera continuada. El fet que la fotografia de moda estigui al servei de la roba i les revistes pot interpretar-se com que la intenció de l’artista queda diluïda, però així i tot Miralda va donar-li el seu propi segell. D'altra banda, en aquell moment la popularitat del prêt-à-porter començava a imposar-se a l'exclusivitat de l’alta costura. Com diu Knapp al catàleg, titulat Moda sin flash: Miralda y Elle 1964-1971, publicat per les editorials RM i Ediciones La Bahía, Miralda, “és un artista que, en adoptar el vocabulari dels avantguardistes estètics i el cinema de la Nouvelle Vague, va trencar els codis de la fotografia dels anys seixanta”.

'Cour Carrée, Musée du Louvre, París'

“Per fer aquelles fotografies no feia falta el flaix –diu Miralda–. El flaix era el cotxe que passava, la interacció de les models amb els hippies que ens trobàvem, una porta que no s’obria, un vidre que va caure i es va trencar. Es tractava de produir tots els accidents possibles i interactuar amb la realitat. Treure les models al carrer va ser una decisió molt conscient. Si no, què hi feia jo allà?”

Dues models entre tractors Massety Ferguson al número d'Elle de març del 1968

Knapp recorda com la revista Vogue era la revista de les mares i que a les filles els agradava Elle, i que les dones que apareixien en aquesta última representaven “la dona moderna de mirada desperta, alegre i intel·ligent”. Així i tot, mentre que moltes de les models s’ho van passar bé amb la innovadora manera de treballar de Miralda, a d'altres els va costar més assumir-la i es van posar "nervioses" durant les sessions, com recorda el mateix artista.

stats