Cultura 29/06/2019

La ‘movida’ mallorquina

A principi dels vuitanta, Mallorca també se sumà al corrent contracultural madrileny amb grups trencadors com Peor impossible, del polifacètic Toni Socias

Antoni Janer Torrens
7 min

PalmaLa movida madrileña eclipsà altres movidas que hi hagué a la resta d’Espanya. A casa nostra la seva aportació fou ben fructífera. L’abril de 1979 el socialista Ramon Aguiló, a tan sols 30 anys, es convertia en el primer batle de Palma de la recent restaurada democràcia. De cop, el país canviaria molt en molt poc temps.

Aquella època daurada ha estat estudiada per l’historiador Tomeu Canyelles, autor del llibre Breu història del punk a Mallorca (Lleonard Muntaner). “Pel que fa a polítiques culturals -assegura- hi ha molts paral·lelismes entre els ajuntaments progressistes de Ramon Aguiló i el madrileny de Tierno Galván. De fet, Aguiló, en una de les seves primeres declaracions, assegurà que volia convertir Palma en una ciutat avanguardista i moderna. I en aquest àmbit la música va ser un camp de batalla important. Així, es varen donar nous usos culturals a edificis històrics com l’Escorxador, les Voltes o la plaça del Tub”.

L’agost de 1982 el mític festival Selva Rock, el Woodstock mallorquí, ja no congregà tanta de gent com en les edicions anteriors -moriria el 1983, després de set convocatòries. Els gustos estaven canviant. Ho saberen detectar Toni Capllonch, de discos Jonch, i Toni Reynés. El 25 de setembre d’aquell mateix any, ambdós socis organitzaren a la Feixina de Palma el I Mogollón de Grups Rockers de Mallorca. Aquest festival fou la llavor dels concursos de pop-rock que començà a muntar Cort a partir de l’any següent. El primer, que tingué lloc a la plaça del Tub, comptà amb la participació del grup madrileny Nacha Pop. Enrere quedaven els anys de les cançons de cantautor o les del boom turístic que interpretaren grups locals que es convertiren en autèntics fenòmens nacionals com Los Javaloyas, Els Valldemossa, Los 5 de Este, Los Beta o Los Z-66.

“Als anys vuitanta, a Mallorca -recalca Canyelles-, després del desert musical de la Transició, es crearen subescenes ben interessants. La connexió turística feu que penetrassin a l’illa tendències de la modernitat de l’època. Hi havia gent que, quan veia algú pel carrer amb una roba superinnovadora, l’aturava i li demanava on l’havia aconseguida”.

Simbiosi artística

Les edicions dels concursos de pop-rock organitzats per l’Ajuntament de Palma permeteren donar a conèixer grups locals com Furnish Time, Nasti, Los Malditos, La Búsqueda, Zincpirithione, Eskoria, Cerebros Exprimidos o La Granja, que ben aviat es convertiria en la banda icònica del power pop espanyol amb cançons com Soñando en tres colores (1988). Tots ells cantaven en castellà i, més endavant, en anglès. El català era utilitzat per una minoria. Fou el cas dels Mac, de Manacor, o dels Zentauro, que el 1987 tragueren un únic single titulat No volem invasors, que ja criticava el turisme.

Per promocionar tota aquella allau de grups, el 1982 l’empresari Miquel Àngel Sancho i el músic Joan Bibiloni crearen el segell discogràfic Blau. El 1980 Sancho ja havia obert la botiga de discos Xocolat, avui tota una institució a l’illa. Ell assegura que els temps passats no varen ser millors, sinó diferents: “Sortíem d’una època grisa, en què s’havien tancat les portes a la cultura. Aleshores hi havia molta d’il·lusió, ganes de fer moltes coses. La gent jove començà a fer música sense por. Hi havia llibertat absoluta en les lletres”.

La memòria d’aquells accelerats anys de la contracultura illenca es pot resseguir a la web mallorcanochentas.com. El seu autor és Juan Antonio Forés, àlies Pinxo. El 1982 tenia devuit anys, quan va anar al mític concert de la Feixina. “Després de la Transició -recorda- a Palma hi havia moltes ganes de crear, de fer coses noves. Hi havia un nucli cultural molt important. Els artistes eren amics entre ells: músics, pintors, cineastes, etc. Aleshores no hi havia Facebook i tothom es trobava als mateixos bars”.

Entre els locals que s’imbuïren de l’esperit underground palmesà hi hagué la Sala Rosales (carretera de Manacor), el Babel’s (el Jonquet) i, al Terreno, el Mínims, el Palma Rock o el Paris Texas. Aquest darrer, inaugurat el 1985, era freqüentat sobretot per artistes com Tatum, Andreu Vidal, Miquel Barceló, Aina Bonner o Steva Terrades. El seu creador, l’artista Ramon de la O, batejà el bar amb el nom de la pel·lícula que un any abans havia dirigit l’alemany Wim Wenders. El local, minúscul, amb una capacitat per a trenta persones, intentava recrear l’ambientació del camerino del peep-show de la road movie de culte de l’època que reflexionava sobre la desolació humana.

Actitud inconformista

Un dels grans protagonistes d’aquella ebullició cultural palmesana va ser el polifacètic iconoclasta Toni Socias. Nascut el 1958 al barri de la Soledat, ja mostrà la seva actitud irreverent i inconformista durant els seus anys com a estudiant universitari de Biologia. El 1979, sota el nom del Biòleg Emmascarat, impulsà el fanzín Es Correu de Cas Jai, amb el qual criticà durament la gestió d’Antoni Roig, president de la Comissió Gestora entre el 1979 i el 1981.

El 1982 Socias tornà de fer el servei militar a Segòvia. Ho feu amb ganes d’explotar la seva vena artística i la seva lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTBI. “Va ser un revolucionari”, assenyala Canyelles. L’octubre del 1983, Socias va ser l’impulsor de Peor Impossible, que es convertiria en una de les bandes més revolucionàries del pop mallorquí dels anys vuitanta. Entre els seus deu components hi havia Rossy de Palma i Lina Mira. El 1986 el grup complet es traslladà a viure a la capital espanyola. Aquell mateix any moria el batle Tierno Galván, el propulsor de la movida madrileña des de l’àmbit institucional.

Socias i el seu grup es relacionaren amb membres d’altres formacions musicals del Madrid salvatge dels 80 com Alaska y Dinarama, Gabinete Caligari i Los Ronaldos. Un dels acompanyants de Peor Impossible era José Antonio Serrano Berjillo, més conegut com a Bubu. El 1988, al barri de Malasaña, obrí el Nairobi, que es convertiria en el bar dels mallorquins a Madrid. El decorà Socias.

‘Un pagès en motorino’

Canyelles recorda que “Socias va dur Mallorca a la movida madrileña ”. El seu Peor Impossible esdevingué un fenomen nacional gràcies a la cançó Susurrando (1984). El 1985 arribaria el contracte amb Ariola per editar el primer LP, Passion, que inclouria una cançó en català, la cèlebre Un pagès en motorino. Per a la portada del disc comptaren amb la col·laboració d’Ouka Lele, la fotògrafa de la movida madrileña. Ella fou l’autora de la famosa imatge del colorit grup mallorquí a la platja del Trenc imitant Las Meninas. Amb aquell disc no aturaren de fer gires per tot Espanya. Fins i tot actuarien a Roma i Torí. També fou habitual la seva aparició en programes de TVE com La bola de cristal i Metrópolis. La banda es dissolgué el 1989 després de sis anys de vida.

Acabada la seva aventura madrilenya, Socias tornà a Palma i s’integrà a Diabéticas Aceleradas. Amb aquest grup de teatre i cabaret intervingué en algunes de les escenes més recordades de la pel·lícula Tacones Lejanos (1991) de Pedro Almodóvar. Després, se centrà més en la faceta d’artista plàstic. Foren molt aplaudits els seus originals dissenys de la cavalcada dels Reis de ciutat, pels quals fou considerat el “Walt Disney del Nadal palmesà”. Morí de manera sobtada el 2018. Tenia 59 anys.

Qui també col·laborà amb Peor Impossible fou el dibuixant català Francesc Capdevila, més conegut com a Max. Tenia 28 anys quan el 1984 aterrà a Mallorca procedent de Barcelona, on la movida també va ser grossa. “En aquell temps -recorda- hi havia una llibertat d’expressió que no hem tornat a veure. Ara el problema és que està ple de persones disposades a ofendre’s amb massa facilitat. En acabar la dictadura, la gent es va prendre la llibertat per la cara. Era una necessitat, era com una mànega que està tancada a pressió i en la qual l’aigua empeny fins que surt amb força”.

Max no és amic de la nostàlgia, però sap valorar les coses amb perspectiva: “Aquella època va ser estupenda perquè jo era jove. Passaren coses increïbles, divertides. Aleshores, però, ningú els donava més importància que la que tenien”. Fins l’1 setembre el Casal Solleric recrea tot aquest transgressor món de la movida mallorquina amb l’exposició Vida i color, Palma i els anys 80 des de la mirada de Toni Socias.

Taller Llunàtic

Com a preàmbul a l’explosió del pop-rock dels vuitanta, el 1975 es creà el grup Taller Llunàtic dins del moviment de Nova Plàstica. Va ser una de les propostes estètiques més transgressores de la Mallorca postfranquista. Aglutinava escriptors, intel·lectuals i artistes, entre ells Andreu Terrades, Biel Mesquida, Sara Gibert, Damià Pons o Miquel Barceló, que era l’integrant més jove del grup. Els seus principals ideòlegs foren el poeta Josep Albertí i l’artista Bartomeu Cabot, que tenia un taller al número 30 del carrer de la Lluna de Palma.

Taller Llunàtic va organitzar un seguit d’activitats contestatàries amb la finalitat de cridar l’atenció contra l’immobilisme cultural de la Mallorca de l’època. L’agost de 1976, a la seu de Palma del Partit Socialista de les Illes Balears, desplegaren pancartes fent un joc de paraules amb les sigles del PSI. Així, interpretaren l’acrònim com a “Proposam Sortir Immediatament”. L’octubre d’aquell mateix any es mobilitzaren contra el Saló de Tardor per denunciar el suport exclusiu que es donava a l’art academicista. I el juny de 1977, aprofitant la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, feren la campanya ‘Vaca amb mala llet’: es passejaren pels carrers de Ciutat amb un Citroën Dyane, duent a sobre la figura d’una vaca. Era una paròdia sobre l’espoli fiscal de les Balears.

Els artistes ‘llunàtics’ pretenien homologar l’art d’aquí amb el de la resta d’Europa, on triomfaven les performances. Feren sentir la seva veu des de publicacions com Neon de Suro i El Correu de Son Coc. Aviat el grup es va dissoldre, víctima de baralles personals. Aleshores, Taller Llunàtic quedà reduït a Albertí i Cabot, als quals s’uniren dos joves més, Lluís Maicas i Jaume Sastre. El 1985 els quatre publicaren el llibre-còmic La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs, on es dedicaren a passar comptes amb els seus antics col·legues. Avui el grup està únicament integrat per Albertí i Cabot, que mantenen viva la seva iconoclasta aposta estètica al web tallerllunatic.blogspot.com.

El periodista i crític d’art Pere Antoni Pons fa una valoració extraordinàriament positiva de Taller Llunàtic: “Varen ser molt valents, transgressors d’una manera autèntica. A més, tenint en compte la seva joventut i la formació tan deficitària de l’època, era gent que havia llegit molt i que tenia uns coneixements de l’art bastant considerables. Varen fer unes obres molt potents i singulars, encara que també feren algunes astracanades sense gaire recorregut. En conjunt, però, la seva contribució a l’art és magnífica. Tenien molt de talent”.

stats