Cinema
Cultura 24/02/2022

L'altre 'Alcarràs' és un 'western' de Ponent sobre el sometent

'Tros', nominat a millor film dels Gaudí, està rodat al Segrià i barreja actors professionals i amateurs

3 min
Pep Cruz a 'Tros'

BarcelonaCoses del calendari. Quan l'espetec del triomf d' Alcarràs a la Berlinale encara ressona, aquest divendres arriba als cinemes una pel·lícula que pot recordar en alguns aspectes el film de Carla Simón. Tros, del debutant Pau Calpe Rufat, també s'ha rodat a la comarca del Segrià i part del repartiment són actors no professionals de la zona. Les dues pel·lícules comparteixen, a més, la preocupació de fons pel futur de l'agricultura de Lleida, un món agonitzant i sense atractiu per als joves. Però aquí acaben els paral·lelismes: Tros, que està nominada com a millor pel·lícula als Gaudí –i per tant, parlada en català–, és un drama tens amb elements criminals i pols de thriller, una història asfixiant i fosca ambientada en un poble on els pagesos s'han organitzat per fer de sometent a les nits i protegir les terres dels lladres que els roben la maquinària agrícola.

Tràiler de 'Tros'

El director no ha vist Alcarràs però creu que el que poden tenir en comú les dues pel·lícules emana segurament de la realitat actual dels pobles i la pagesia. “Hi ha uns pares que han treballat moltíssim i creuen que tenen un dret adquirit sobre el futur dels fills, i uns fills que veuen com tot s'acaba i volen marxar”. Allò en què sí que més s'assemblen Alcarràs i Tros és potser el treball interpretatiu dels secundaris que fan de sometent, un grup de pagesos del Segrià que s'interpreten a ells mateixos. “Quan arribes al casal del poble i veus els avis jugant a cartes t'adones que mai trobaràs uns actors que puguin fer això –apunta Calpe Rufat–. L'aproximació realista és, per tant, quasi inevitable, tot i que nosaltres teníem dos papers molt complicats, els de pare i fill, i no em vaig atrevir a fer-los amb no professionals perquè els havia d'exigir massa coses”.

Duel crepuscular a la Plana de Lleida

Tros adapta la novel·la homònima de Rafael Vallbona . “Vaig veure en un aparador «premi de novel·la negra» i la imatge d'un tractor i em va cridar l'atenció –recorda Calpe Rufat–. Després, em va enganxar el fenomen del sometent, que jo desconeixia completament i que em sembla apassionant fins i tot des d'un punt de vista moral”. La figura del sometent, que s'alça en la frontera entre les lleis naturals i les de l'home, evoca inevitablement la del cowboy i, de retruc, els codis del western, invocats també pel paisatge dur i sec de la plana de Lleida. “SiTros és un western és clarament un western crepuscular, perquè els personatges estan fora del món i de la seva època –assenyala el director–. El western seria el món en què s'ambienta la pel·lícula, però per a mi l'èmfasi està en els personatges”.

I els personatges són el Joan, un pagès vidu i esquerp (Pep Cruz) i el seu fill Pepe (Roger Casamajor ), que ha tornat a la casa familiar fugint d'un traficant que el busca. Tip de robatoris, el Joan vol afegir-se a les patrulles però els membres del sometent no se'n refien. “Ja no hi toca”, diuen. Només s'hi avenen quan el Pepe es compromet a no separar-se del pare, però aviat descobrirà que el Joan no és fàcil de controlar i tots dos es veuran atrapats en una espiral de violència i persecucions nocturnes pel mig de cultius de cereals. “El que m'agrada de la història és que té un conflicte universal: un pare vol decidir el futur del fill i un fill es rebel·la contra el pare –apunta Calpe Rufat–. En realitat és una història en què em reconec perquè és la dels meus oncles i els meus cosins: els uns volien seguir treballant la terra i els altres no. I jo entenc les postures de tothom. És la raó per la qual, després d'anys fent de productor, em decidís a dirigir”.

Coses que es fan però no es diuen

El fenomen del sometent que retrata la pel·lícula va viure el seu moment més àlgid fa uns deu anys , però això no vol dir que hagi desaparegut. “Vaig preguntar a un dels actors que surt a la pel·lícula si encara passava, i ell em va mirar fixament i em va dir: «Pau, aquestes són coses que es fan però no es diuen». I jo no vaig insistir”, explica el director. “Jo entenc els Mossos: tot aquell terreny no es pot controlar. Però també els pagesos. Els cultius de regadiu que retrata Alcarràs tenen la seva duresa, no ho dubto, però els de secà segurament són encara més durs i tristos, sempre depenent del temps i sense saber què passarà, sol amb el tractor tot el dia”.

stats