Un tràmit per a la societat d’en Bayona
BarcelonaDissabte a la nit vam veure com el Reial Madrid n’hi fotia quatre, al Girona, de la mateixa manera que més tard, a la gala dels Goya, La societat de la neu arrasava en les categories que havia estat nominada. La festa va quedar homogeneïtzada i monopolitzada, en una competició clarament desequilibrada per raons òbvies de pressupost.
La tripleta de presentadors formada per Ana Belén i els Javis va tenir el gran encert de reduir les seves aparicions, perquè les seves intervencions van ser apegaloses, carrinclones i embafadores. El guió se centrava excessivament en el seu jo, parlant d’ells mateixos com a protagonistes especials, en comptes d’exercir de fil conductor d’una cerimònia que és de tota la professió. En el súmmum d’aquest mirar-se el melic, els Javis van fer un repàs cronològic de les gales passades a partir de la seva vida personal. Ana Belén va mostrar-se afectada i pomposa, com si l’homenatjada fos ella.
La reivindicació oficial es va centrar en la denúncia de la violència masclista en el cinema. L’escàndol que es va publicar recentment sobre les víctimes de Carlos Vermut i els seus abusos van impel·lir a subratllar la tolerància zero. Un posicionament que va ser més formal que estructural, perquè tampoc es van anunciar mesures per part de l’Acadèmia per fer de la indústria del cinema un espai més segur. El rebuig a la guerra de Gaza va ser un reclam secundari, extraoficial i a títol individual, on els adhesius feien part de la feina. Un esporàdic “Visca la pagesia!” de Jaume Martí, un dels guanyadors al millor muntatge per La societat de la neu, va representar les protestes dels agricultors.
Les actuacions musicals necessiten un replantejament general en el sector de les cerimònies diverses. Dissabte, tenien més l’esperit d’un programa de Cap d'Any de Televisió Espanyola per esperar l’hora del raïm que no pas d’una gala cinematogràfica. La música s’entén com un desengreixant i no com un llenguatge connectat al to global de la festa i el seu relat. Se’n va salvar l’actuació de Pérez Cruz i Sobral amb el vídeo dels difunts, però era tan llarg que va rematar molts espectadors, enviant-los als braços de Morfeu.
I és que, a la primera part, la gala va semblar avançar a velocitat de creuer, anant per feina en el lliurament de premis. Però a mesura que avançava es va anar fent més i més feixuga, en una mecànica de lliuraments i agraïments anodina i sense emoció. La cerimònia es va acabar a tres quarts de dues amb l’avantatge que l’endemà no era laborable. El mateix president de l’Acadèmia, Fernando Méndez-Leite, va apel·lar a la llargada de la cerimònia: “Una gala que ja s'està acabant, o això espero”, tot i que després l’home va estabornir l’audiència amb un discurs inútilment llarg.
Una vegada més, els actors veterans van demostrar la seva eloqüència i capacitat de comunicar en contrast amb una professió que, tot i l’ofici, vocalitza poc i no projecta la veu. Quan José Sacristán va glossar la figura de l’honorat Joan Mariné i va reivindicar el patrimoni cultural cinematogràfic, la festa es va elevar en solemnitat. Les salutacions fleumes dels actors des de l’escenari a Sigourney Weaver (emocionada com si guanyés un Oscar honorífic) van ser el toc provincià de rigor per recordar que el cinema espanyol juga encara en una altra lliga. Fins i tot Bayona va semblar excusar-se en recollir el Goya a millor pel·lícula, reivindicant-se com a part de la comunitat, conscient de l’abisme que el separa de la resta de produccions.
