Torneig de Dramatúrgia IX

PalmaEl Torneig de Dramatúrgia ha arribat a la novena edició amb nou presentador, Rodo Gener. A la final s’enfrontaven Marina Salas i Pau Coya, després d’haver deixat fora de competició Aura Foguety amb Chaise Longe CL4  i Miquel Àngel Raió amb L’estructura òssia perfecta, respectivament. Rodo Gener era el nou encarregat de dirigir la cerimònia. Com no podia ser d’altra manera, va treure el fuet dels diumenges i, després de recordar, com si fos poca cosa, que pel Torneig hi han passat trenta-sis autors, més de cent actors i actrius; que era un bressol de noves produccions que ha servit per donar feina a no poca gent; que és un al·licient per a nous creadors, etc. També ha passat llista alguns dels presents: des d’Antoni Gomila, que un horabaixa que no tenia res a fer va escriure una obreta que es diu Acorar, fins a la parella de moda, Baos-López, que se n'havien enduit el públic de la semifinal del Torneig a Les maleïdes; o que Gallego escriu amb dos ordinadors, un a cada mà, perquè, si no, no s’entén tanta producció; afectuosa i divertida llendera al guanyador de l’any passat, David Mataró, i al presentador que l’havia precedit, Josep Orfila. També hi va haver brou d’estopa per als crítics, que mai no es posen d’acord en una “tasca tan important”… tot amb afectuós sarcasme. Fins que del sarcasme va passar a la causticitat i els polítics, que naturalment no hi eren i varen rebre de valent, sense contemplacions ni concessions, al més pur estil Chris Rock, sense bufetada final. Per cert, Rodo es va oblidar de dir que els presentadors de les diferents edicions han estat quatre. I a partir d’aquí, l’hora de la veritat, la raó de ser de tot plegat, la final.

Va començar l’envit la peça de Marina Salas Winning Joan, que interpretaren per a l’ocasió Aina Zuazaga i Sergi Torrecillas. Una història que parteix des d’un plantejament tan possible com probable: l’acomiadament d’un directiu que no s’ha sabut adaptar als temps i la crisi del 2008 li passa per sobre. L’estructura, amb una metàfora hípica, va fent salts en el temps, de tal manera que es va explicant amb força eficàcia el procés des d’abans del llançament i la relació amb la seva cap o la seva dona. Unes situacions que en tot moment juguen la basa del realisme. Ni un subratllat i un final rodó que, si els ajuntam amb la interpretació dels dos protagonistes, va quedar una peça impecable. No va guanyar.

La guanyadora va ser Pols de diamant, de Pau Coya, amb Dafnis Balduz i Carlos Llecha. Conta la història de la denúncia d’una agressió homòfoba que es va desenvolupant com si fos una investigació. L’espectador va descobrint nous elements que van capgirant les circumstàncies. Un enfocament valent, també realista, que posa sobre l’escenari una situació rebutjable, si fos el que sembla des del principi, però afegint-hi ingredients tot es torna més complicat i, per descomptat, més difícil prendre-hi part. Coya no pretén fer maniqueisme de cap tipus, ni apologia de res, i ho remata amb un final que encara augmenta les dificultats d’un hipotètic judici a favor o en contra del protagonista. Ambdós intèrprets, de nota molt alta. Em quedo amb la mirada final de Llecha i els matisos per anar canviant de personatge amb total i majúscula eficàcia de Balduz.

Que aquesta història pugilosticoteatral no s’aturi de brollar.