Per què tornam a voler estar primes?

PalmaTies, ens hem traït. Jo, de debò, que ho intent. Havíem quedat que ara ja no pensàvem en el nostre cos. Estàvem totes a favor d’aquest deliri col·lectiu juntes. Què? Publicitat perquè “si comences al juny, amb aquesta operació biquini estaràs irreconeixible al juliol”? No m’afecta. Que s’han tornat a posar de moda els Capri, uns pantalons en què, encara que siguin de la meva talla, mai no em cabran les cuixes? M’és ben igual. Com? Que dius que t’has engreixat i que et veus fatal? Després de dir-te que estàs guapíssima, no pensaré en absolut en mi mateixa ni em demanaré si jo també me n’hauria de preocupar.

Jo, de debò, que ho intent. Però ja no puc continuar, perquè els nostres referents visuals de dones s’estan, literalment, esvaint. Ja no puc ignorar més què està passant amb cossos com els de Rosalía, Nathy Peluso i Alexa Demie (Maddy Pérez, a Euphoria). D’acord, els cossos canvien i bona part de les vegades en desconeixem les raons i els objectius. Ara bé, la tendència és sempre la mateixa, sobretot quan puja l’estatus. La primesa arriba just després de l’èxit. O just abans. Mai sabrem si n’és la constatació o el preu a pagar.

Amb l’èxit, els cossos gairebé mai canvien en el sentit invers: gairebé mai s’expandeixen, gairebé mai s’eixamplen. Xerram dels cossos mediàtics: no són la norma, però són el mainstream. Igual que el mainstream és Paula Gonu en un vídeo en què t’intenta ajudar a justificar que has pujat de pes amb aquest discurs melodramàtic que ha tornat viral: “Que has engreixat 2 kg? Potser va ser l’altre dia, quan vares quedar amb les teves amigues per sopar i ho vàreu passar tan bé. O la setmana passada, quan ta mare i la teva tia et varen cuinar el teu plat preferit”. Tot normalitzant que ens mortifiquem per això. Donant per fet que necessitam una justificació prou sòlida per no sentir-nos malament. Tot això, mentre ella es vesteix amb un top diminut per anar a fer Hyrox. Ah, és clar.

Per què sent que tornam a voler estar primes? És una sensació latent: un dia són uns pòmuls tan definits que em fan rabiar, un altre uns braços tonificats o unes clavícules prominents. I, uf, confusió. Estaria millor així? Durant molt de temps vàrem tenir clar que ja no ens interessava estar primes. Vàrem abaixar la guàrdia. I volíem ser llestes, interessants, misterioses. Ens vàrem marcar altres objectius, com si no fossin un altre llast. Eren igual d’exigents, potser menys violents. Com a mínim, no atacaven la nostra integritat física.

Durant un període molt curt de temps, vàrem fer veure que no ens importaven els nostres cossos. Va ser just després del pesadíssim body positive, un instrument més del capitalisme i, en alguns casos, del masclisme. Si el body positive no va ser cap triomf, és perquè ens responsabilitzava i culpava a nosaltres, una vegada més, de la relació amb els nostres cossos. En lloc de voler canviar la mirada amb què ens escrutam, ens varen demanar que –simplement– la desactivàssim del nostre cervell. El món continuaria sent el mateix, i nosaltres ens havíem de fer càrrec de protegir-nos-en. Els motius per odiar els nostres cossos no havien desaparegut, però ara ja no podíem deixar que ens afectassin, perquè ens havíem d’estimar “tal com som”. És a dir, que ens odiàvem igual, però amb culpa.

Més que estimar el nostre cos, l’hem acabat ignorant. Ser dona i estimar el teu cos és una feinada, així que hem optat perquè, almenys, no ens faci nosa. Així, l’hem acabat transportant amb nosaltres, d’una banda a l’altra, resignades, com una bossa de mà que, tot i que no ens encanta, ens fa el servei. Hem acabat tan avorrides de xerrar del cos, que ja no sabem si l’evitam, el cos o el fet de xerrar-ne. A mi, almenys, se m’ha instal·lat aquesta incomoditat: una capa més de sediment en la relació amb el físic.

En el meu cervell, un ressort mental desactiva qualsevol pensament relacionat amb voler modificar el meu cos. Automàticament, queda inhibit, només per evitar-ne els possibles efectes. He aconseguit ignorar tot això i també el que em volen dir transformacions com les de Rosalía, Nathy Peluso i Alexa Demie. He intentat protegir-me durant tant de temps d’aquests cossos, que he anul·lat la veu interna que vol ser com elles i, alhora, la veu que s’enfada i es queixa. Pensava que fent-me immune a qualsevol físic hegemònic em protegia –de voler-lo, de culpar-me, de no estimar-me. I el que feia era desarticular la meva ràbia. Jo, de debò, que ho he intentat. Però he tornat a pensar en el nostre cos. I no sé si podré deixar de fer-ho.