TONI NIEVAS : "La crisi dóna molt de joc"

L'humor cru i aspre de Toni Nievas (Mallorca, 1976) dóna forma a Como todas las mañanas , un drama social, una situació en la qual es troben més de sis milions de persones, tractat des de la comèdia i, per descomptat, des de la crítica. La cinta que ha duit a terme amb Xavier Borrull veu la llum avui, després de sis mesos de rodatge i de cercar finançament. En format de fals documental, es construeix a través dels personatges, als quals donen vida Berto Romero, Dani Mateo, Joan Bibiloni, Rodo Gener, entre d'altres, i els habituals de Nievas, com són Félix Maestro i Araceli Gutiérrez. És un film low cost , finançat a través del micromecenatge. La preestrena és avui a les 19 hores a Es Baluard.

Amb els temps que corren, feis una comèdia sobre l'atur.

No sobre l'atur, sinó sobre gent en crisi, sobre la crisi. A la pel·lícula hi ha gent que fa feina i d'altres que són a l'atur, una empresa que ha fet un ERO, una al·lota que té por de llogar una habitació de casa seva, un jove que viu al carrer... Sí que ens han quedat coses fora, com el món de la construcció, que m'hauria agradat tractar-lo. Hi surt el món de l'actor, de l'audiovisual, de l'empresa, gent que torna a viure a casa dels pares, del periodista... Són diferents perfils.

A l'hora de parlar de temes polèmics o dramàtics, se sol dir que s'han tractat des de l'afecte, la delicadesa. Des d'on els heu tractat?

Jo els he tractat amb mala llet perquè estic fins als collons de tot. Som dels que pensen que estam enganats per una estafa, els tract des del punt de vista de l'aturat. Jo som un desocupat i faig una crítica de la meva situació i de la gent com jo, però mala llet n'hi ha. Hi ha moltes coses desagradables, però sempre cercant la rialla.

De quina estafa em parlau?

De l'estafa de la crisi. S'ha intentat eliminar la classe mitjana, el treballador ha quedat al carrer, doblers n'hi ha i ho veim, la corrupció política és un desastre i torna l'Espanya franquista. Crec que és un desastre i que tot té relació amb la mentida que s'ha produït.

La política té algun paper dins la pel·lícula?

Sense tocar-la, sense dir noms ni assenyalar amb el dit, crec que s'intueix que tota la pel·lícula és política. És una reivindicació social del que està passant; és a dir, és política. És cinema social des de la perspectiva de la comèdia i amb un llenguatge molt proper a la gent del carrer.

Parlant de polítics, aquelles paraules de Cospedal que els votants del PP no mengen per pagar la hipoteca podrien ser un gag seu.

Sí, els polítics per mi no són el poble, no són ciutadans, i estan tan allunyats de la gent que diuen aquestes bestieses. El que vivim en política és una bogeria i, tot i ser molt trist, té el seu punt de diversió i de comèdia. En el film sí que ens passam amb la manera de parlar, però crec que no ens queda altre remei; o anam amb mala llet o res. La crisi dóna molt de joc. És una ferida oberta molt grossa d'on sortiran moltes coses, i la pel·lícula és fruit de la crisi i de la meva situació.

La definiu com una pel·lícula low cost . Explicau-me aquest concepte.

El cinema low cost és l'etiqueta que ara s'ha posat al cinema sense pressupost, que es fa sense doblers i amb molt d'amor. És una consciència de la gent que vol fer feina, que vol fer coses, i es deixen de banda els doblers perquè no n'hi ha i ho saben. No sé si és el model que s'ha de seguir perquè jo no hi he guanyat ni un duro; crec que el model realment a seguir és intentar aconseguir un munt de milions i tudar-los per fer films dolents i pagar els actors.

Joe Crepúsculo fa la banda sonora de la cinta.

Joel és un tipus superfeiner i està com una cabra. Quan li vaig proposar fer-ne la banda sonora, va dir que sí tot d'una. Tenir la banda sonora d'ell és brillant. És la consciència de la crisi i que tot està fet una merda, però volem continuar fent coses.

De què parla el vostre proper projecte, el llibre Polvo cósmico, que traureu en breu amb Fonart.

Parla de la meva joventut, de l'Arenal, del postturisme, parla molt de l'explotació del món hoteler en els anys vuitanta a Mallorca i hi intent pegar una hòstia als fills condemnats de la mala educació que hem sofrit en el turisme, del fracàs escolar; parla de tot això. És molt Amarcord .

Voleu afegir-hi res més?

Que la gent vingui a veure la meva pel·lícula, que vegin els meus vídeos i que em paguin pel que faig; això estaria bé finalment.