Terror animal: la natura es cruspeix la humanitat

BarcelonaEl cinema no deixa gaire ben parats alguns animals. Taurons, cocodrils, serps, piranyes i insectes es converteixen en assassins macabres a la gran pantalla, que els retrata com uns monstres agressius i obsessionats a acabar amb les vides humanes. Aquest subgènere del cinema de terror va esclatar el 1975 amb Tauró,de Steven Spielberg, però sembla que no passa de moda: el Festival de Sitges va estrenar l’octubre passat Zombeavers, un film sobre castors assassins, i aquest estiu s’ha estrenat als EUA Into the Grizzly maze, protagonitzada per un ós gegantí i sanguinari.

“ Tauró va ser una revolució per a aquest tipus de cinema, tot i que abans ja s’havien fet pel·lícules de terror amb animals, com Els ocells,d’Alfred Hitch-cock”, apunta Jordi Sánchez Navarro, programador del Festival de Sitges i professor de la Universitat Oberta de Catalunya. L’èxit de Tauró va desencadenar el fenomen dels blockbusters -produccions comercials que arrosseguen una gran massa d’espectadors al cinema- i va generar una allau de films similars, amb taurons assedegats de sang que amenaçaven les platges i es cruspien els banyistes. Més tard van arribar Piranya (1978), Anaconda (1997) i les posteriors versions, i també Serps a l’avió (2006) i El territori de la bèstia (2007), entre moltes altres.

Falsedats i exageracions

Malgrat l’extens nombre de pel·lícules del subgènere, la imatge que dóna el cinema sobre aquests animals té poc a veure amb la realitat. “Als taurons no els agrada la carn humana i, per tant, no ataquen les persones quan volen menjar”, afirma el cap de biologia de l’Aquàrium, Patrici Bultó. La mitjana anual d’agressions de taurons a persones és de cinc i, segons Bultó, són errors de l’animal. “A vegades confonen els humans amb mamífers marins, que sí que formen part de la seva alimentació. Aleshores, el tauró ataca la persona, però no torna al lloc de l’agressió per menjar-se’l, ja que s’adona de l’error”, diu. Potser per això el surfista Mick Fanning va salvar la vida a Sud-àfrica ara fa un mes. Bultó també descarta que facin grans salts com els que feia l’animal de Tauró per atrapar els humans que viatgen a bord d’un vaixell. “Alguna vegada han bolcat una barca, però són comportaments anormals”, insisteix. Amb els rèptils passa una cosa similar. El director tècnic del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC), Joaquim Soler, assegura que “la majoria de serps fugen de les persones” i que els comportaments d’aquests animals a les pel·lícules de terror “són molt exagerats”. Però a diferència dels taurons, Soler admet que algunes serps, com les anacondes, sí que s’alimenten d’éssers humans. En aquest cas, el cinema és poc versemblant perquè les anacondes no ataquen diverses preses. “Si s’empassen una persona, després estan mesos digerint-la. No van a buscar-ne una altra de seguida”, explica Soler.

La ficció no només distorsiona les actituds dels animals, sinó també les seves dimensions. A Anaconda, el monstre que perseguia Jennifer Lopez feia, teòricament, més de 12 metres. Ara bé, segons Soler, molt poques vegades s’han trobat rèptils d’aquesta magnitud. Per això, algunes pel·lícules justifiquen la mida de les bèsties atribuint-la a experiments científics o bé a mutacions genètiques. És el cas, per exemple, de Taràntula (1955), protagonitzada per una aranya gegant fruit d’una investigació científica, i de Deep blue sea (1999), que gira al voltant d’uns taurons amb l’ADN modificat. Però el tret fonamental d’aquest subgènere de terror és el fet que s’atorguen característiques humanes a les bèsties. Totes actuen mogudes per un sentiment de maldat i de venjança que no experimenten fora de la ficció. “Els rèptils només ataquen per alimentar-se o per defensar-se. No s’han registrat casos d’aquests animals que embogeixin o que desenvolupin conductes irracionals”, subratlla Soler.

Por de banyar-se a la platja

La proliferació d’aquestes pel·lícules ha transmès una determinada concepció de les bèsties que els experts lluiten per desmentir. “La gent es mira amb ulls diferents una serp i una tortuga, la primera acostuma a despertar rebuig”, lamenta Soler, que ho atribueix a la tradició cristiana -basada en la creença que la serp encarna el mal- i als efectes del cinema de terror. Per això, és important no endur-se la por fora de la pantalla, com va passar amb Tauró, que va provocar certa aprensió a banyar-se a les platges per part d’alguns espectadors. A Catalunya, a més, topar amb un d’aquests animals és gairebé impossible. En el cas del tauró blanc, que és el que més s’utilitza per als films de terror, Patrici Bultó especifica que l’últim cas d’un exemplar d’aquesta espècie trobat en aigües catalanes va ser el 1992 a Tossa de Mar. “És veritat que hi ha taurons blancs al Mediterrani, però la població és molt petita i ha disminuït moltíssim a causa de la pesca”, exposa Bultó. Pel que fa a les anacondes, Soler explica que habiten a l’Amazones i que no sobreviuen a les baixes temperatures dels hiverns catalans. Tot i això, reconeix que certes persones tenen aquestes serps com a animals domèstics en terraris i adverteix que “cal anar amb compte si s’escapen, però no s’han de crear les grans alertes que a vegades es creen”.

Amb tot, és aquesta por cap a la salvatgia animal el secret de l’èxit del subgènere, que es nodreix de “la capacitat de connectar amb un terror proper”, diu Sánchez Navarro. Més enllà de l’argument, l’essència dels films es basa a transmetre una por derivada del poc contacte de les persones amb la natura, que es presenta com un entorn hostil i descontrolat. De fet, bona part d’aquestes pel·lícules segueixen una estructura narrativa similar, amb una amenaça pràcticament invencible i un grup de persones vulnerables que s’hi enfronten. “La gràcia és, sobretot, l’impacte que genera el monstre”, destaca.

La perversió del subgènere

Han transcorregut quatre dècades des de l’estrena de Tauró, i el pas del temps ha diversificat els monstres. Gossos, gats, peixos, conills, crancs, cucs i granotes, tots han tingut almenys una versió cinematogràfica que els utilitza per atemorir el públic. La reaparició comercial del 3D també ha servit perquè el subgènere tornés a aflorar amb pel·lícules com Piranya 3D (2010) i Tauró 3D. La presa (2011). Les versions no s’acaben aquí: éssers tan innocents com les ovelles han servit per parodiar el subgènere amb Ovelles assassines (2007), i també s’han rodat històries només factibles a la ficció, com el gran tornado de taurons que atacava i destruïa Los Angeles a la TV movie Sharknado (2013) i hi tornava un any després a Nova York, a Sharknado 2 (2013).