Història
Cultura 18/11/2023

Del temps que s’anava contra jueus i musulmans

L’antisemitisme, que ara sembla revifar amb la nova guerra, ha estat una constant a les Balears al llarg de més de 1.500 anys

6 min
Pintada descoberta als carrers del centre històric de Palma en la dècada dels vuitanta.

PalmaLa nova guerra entre israelians i palestins sembla que ha revifat un cert antisemitisme: fa uns dies se n’ha denunciat un suposat cas a Eivissa. Cal saber, però, que la malvolença contra els jueus ha estat una constant a les Illes de fa més de 1.500 anys. I també contra els anomenats sovint despectivament com a ‘moros’, àrabs o musulmans, al llarg dels segles. Uns prejudicis, quan no insults directament, per descomptat sense cap fonament, ni cap argument raonable; però què, malauradament, han format part aquí, de la identitat col·lectiva.

Ja la carta del bisbe Sever de Menorca de l’any 418, primer testimoni de l’existència de jueus a les Illes –i un dels primers documents de la nostra història–, aporta un bon grapat de desqualificacions contra els fills d’Israel. “Per la seva feresa i malícia, amb raó són comparats amb els llops i les raboses”, escriu el cap dels cristians menorquins. “Són com a serps i escorpins” –és manifesta una insistència en comparar-los amb animals, és a dir, deshumanitzar-los.

Se suposa que es va aconseguir la seva conversió al cristianisme gràcies a una relíquia miraculosa. Però el cert és que ho varen fer per por, ja que els cristians els cremaren la sinagoga. “Amb plors suplicàvem que el Senyor assolàs les coves de la incredulitat i que la infidelitat d’aquells cors tenebrosos fos vençuda per la llum”, assegura Sever. I, efectivament, no tornà a haver jueus a Menorca fins al 1292, en temps de Jaume II.

El medievalista Jordi Maíz assenyala com l’“hostilitat verbal” cap als jueus era una pràctica habitual a la Mallorca medieval, sobretot en època de Pasqua. Això venia d’aquella demencial acusació que els seus avantpassats haguessin mort Jesús, quan Jesús mateix i els apòstols eren jueus. “Grups de joves visitaven el Call de Palma [el barri jueu] per insultar i tirar pedres (...) el 1380”, afegeix, “Magaluf Alanzar, jueu de Felanitx, acudeix al lloctinent per queixar-se de la ‘mala vida’ que li donaven en aquella vila, de manera que no podia transitar pels carrers ni sortir del seu domicili”. “La plebs”, afirma l’erudit Josep Maria Quadrado, ha estat “en tots temps i llocs molt hostil als jueus”.

Es donava crèdit a la “rumorologia” i proliferaren el que ara diríem fakes: “La ràbia i l’odi contra alguns creditors jueus i la seva religió”, recull Maíz, “s’estenia a tota la comunitat i començava a escampar-se certa idea que les seves misèries eren quasi exclusivament responsabilitat de tots els habitants del call, independentment (...) de la seva situació econòmica”. De fet, només als jueus se’ls autoritzava el préstec amb interès, prohibit als cristians: quan aquests el començaren a practicar, varen haver de cercar subterfugis per dissimular allò que el cristianisme vigent considerava un pecat.

El ‘best-seller’ del pare Garau

El pamfletari més venut contra els jueus –i els seus descendents ‘xuetes’– és La Fe triunfante, que el jesuïta de Girona Francesc Garau va publicar a Mallorca el 1691, en què va narrar fil per randa les darreres cremadisses de conversos per tornar en secret a la religió dels avantpassats. “No es trobarà”, afirma Miquel dels Sants Oliver, “llibre més popular que aquest, entre un públic compost per totes les classes. El llegien el pròcer i el pagès, el nin i la dama que a penes lletreja”.

El repertori del pare Garau deixa petites les metàfores zoològiques del bisbe Sever. Ja la seva ‘Segona reflexió’ –“Quan poc ens hem de fiar d’aquest llinatge de gent”– és tota una declaració d’intencions. Els fills d’Israel són, diu el jesuïta, “femta de la terra”: “irrisió i abominació de les gents”; “maldat” que “bòfia els Cels”; “infames”; de “contagi pestilent”; “verinosos”; “arna vil”. “Pèrfids” és el seu adjectiu favorit, el repeteix constantment. Dels condemnats, comenta que el fet que moltes fossin dones demostra que la persistència en el judaisme “no és per raó, ni per estudi, ni per saber (...), sinó per engany, error i passió cega i maldestra, tan connatural en el sexe [femení]”. I això era el que, segons Oliver, llegien els nins mallorquins.

Pintades aparegudes durant la batlia de Palma de Ramon Aguiló.

Els jueus tornaren breument a la Menorca del segle XVIII, sota domini britànic. Però als menorquins no els va fer gens de gràcia que pretenguessin construir-s’hi una sinagoga, tot i l’autorització del rei Jordi III. Segons narra l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, els jurats –regidors– de Maó reclamaren, el 1766, al tinent governador, James Johnston, que s’aturàs l’edificació i no s’hi celebrassin funcions religioses. Com que no ho aconseguiren, “continuaren les invectives de capellans i frares contra els jueus i s’amenaçava els catòlics amb l’excomunió si hi tenien tractes”. Desconcertant intolerància a la prou tolerant –i il·lustrada– Menorca de l’època.

Un menorquí de trajectòria aventurera, Sadurní Ximénez (1853-1933), va ser, segons Josep Pla, “qui per primera vegada va donar a conèixer a Espanya, traduint-los directament del rus”, els Protocols dels savis de Sió, segons cita l’escriptora Rosa Planas. Els Protocols eren un frau de la policia tsarista, sobre una suposada –i delirant– conspiració jueva per dominar el món. Planas recull que un germà del ‘nostre’ Robert Graves, Philip, que “havia estat espia”, “fou anomenat corresponsal del Times a Constantinoble” el 1919. La seva trobada amb Mikhail Raslovlev, qui afirmava tenir “en el seu poder la prova” que eren una falsificació, “fou el punt de partida del descobriment que posaria en evidència el frau”.

Curiosament, Ximénez, segons Planas, havia estat promotor de la celebració d’un congrés sefardita –jueus d’origen espanyol– i bon coneixedor de la cultura israelita. Però la revolució del 1917 al seu país d’adopció, Rússia, “canvià” la seva actitud “respecte dels jueus”. Segons Pla, el menorquí va ser col·laborador del diari de San Petersburg Novoye Vremya, que “fou un focus d’antisemitisme i una de les fonts de difusió dels Protocols”, en diu Planas.

La ‘maleïda llavor’ de Dameto

A Mallorca, l’odi irracional contra els jueus es traspassaria als ‘xuetes’, assenyalats com els descendents únics dels jueus conversos: els ‘quinze llinatges’, quan, en realitat, són molts més: almenys 183, segons ha documentat el doctor en Història Onofre Vaquer, varen ser els llinatges que adoptaren jueus illencs en convertir-se –per força– al cristianisme. Però només els portadors dels esmentats quinze han hagut d’arrossegar aquesta antipatia, exercida per la pràctica totalitat de la resta dels mallorquins, tot i ser tan catòlics com la resta, o més. Encara als anys vuitanta, el llavors batle de Palma, Ramon Aguiló, ‘xueta’, fou objecte d’insults pintats a les parets, en què li demanaven la dimissió no per la seva gestió, sinó “per roig i per jueu”; o en què se’l qualificava de “rabí major” i a l’Ajuntament de “sinagoga”, com ha recollit als seus llibres l’especialista en aquesta temàtica Laura Miró.

No ha estat molt més favorable, ni més raonada, la mirada consuetudinària cap als ‘moros’, així anomenats, sense gaires matisos, àrabs o musulmans en general. Álvaro Campaner, autor de La dominación islàmica de las Islas Baleares, recull com es referia el cronista Joan Dameto, al segle XVI, a la primera incursió islàmica a les Illes: “Es va sembrar aquesta maleïda llavor en aquests regnes”. Després de la conquesta cristiana, dir a qualcú “fill de moro” era raó suficient per anar als tribunals: així ho va fer el 1357 –cita el medievalista Antoni Mas– Francesc Arnau, en ser acusat d’aquest origen pel seu veïnat de Montuïri Pericó Pellicer. Fins a la seva desaparició, els esclaus musulmans de Mallorca, fossin d’origen autòcton o capturats pels corsaris, eren automàticament objecte de sospita, ja que es temia que poguessin servir de ‘quinta columna’ per afavorir una invasió des de l’exterior.

En època tan avançada com el 1859, en esclatar la guerra d’Àfrica, el ‘moro’ com a enemic secular des dels temps de Jaume I, pot ser d’abans, va revifar a les pàgines dels nostres diaris i als discursos de les autoritats, com ha estudiat el doctor en Història Pere Salas. Com a “hordes musulmanes” es referia El Isleño als marroquins, als quals situa entre els “pobles incultes i ferotges”. “Els bàrbars africans”, emfatitzava el bisbe de Menorca, Mateu Jaume. “Bàrbars”, repetia El Isleño: l’àrab va “brut i cobert de polls, però tan habituat es troba a aquesta companyia que mai fa res per separar-se’n”. Per si això no fos suficient, els acusava de no ocupar-se dels seus malalts.

Naturalment, aquest rosari de desqualificacions no era simple estupidesa, sinó que, com observa Salas, servia “per justificar una agressió”, per part de les tropes espanyoles, “que havia d’obrir les portes a la civilització”. El mateix diari deia dels musulmans que eren “mentiders (…), humils amb el fort, alterosos amb el dèbil. La seva única passió és l’or”. Hem necessitat, al llarg de tant de temps, endossar els defectes als altres?

El bateig com a eina de propaganda

En el marc de la guerra d’Àfrica del 1859-60, Pere Salas esmenta “les referències als diaris d’una sèrie de conversions de musulmans al cristianisme”, que “acabaria de reblar el clau sobre la inferioritat de l’islam respecte del catolicisme”, d’acord amb la propaganda de l’època. A l’església de Santa Eulàlia de Palma, relatava El Mallorquín, “el comte d’Aiamans i la seva filla, Maria del Pilar Togores i Zaforteza, actuaren de padrins de ‘Mojamet Abdalá’ en una cerimònia pública que va començar al carrer mateix per tal de donar-li més exemplaritat”.

Uns anys més tard, el 1933, segons narra l’investigador Ramon Rosselló, El Correo de Mallorca es feia ressò de com, a Muro, “davant d’una concurrència inusitada, atreta per un espectacle mai presenciat en aquesta localitat”, havia estat batejat el sefardita de 24 anys Jac-Asset Elias. “En presència de la nombrosa multitud”, relatava el corresponsal, “va abjurar el jove dels seus errors i va fer professió de fe catòlica”, amb l’assistència de “les autoritats eclesiàstiques, civils i judicials”.

Però eren els temps de la molt laica II República i, segons afegeix Rosselló, aquella ostentació no va ser del gust de Francesc Alomar, president d’Acció Republicana de Muro, que es va queixar “enèrgicament” al Govern: “Va revestir tal acte una solemnitat inusitada, donant-li un caire públic d’afirmació catòlica (...), en què contribuïren les autoritats locals”. El governador va imposar una multa de 500 pessetes –molts de diners– al batle de Muro, i Alomar va aprofitar per recordar que el cap local havia fet “en distintes ocasions i públicament manifestacions contràries al règim republicà”.

stats