Teatre Principal.- Tanatologia, de Xavier Uriz, dirigida per Carlota Ferrer i interpretada per Caterina Alorda, Aina Zanoguera, Xavi Frau, Eli Tulián, Núria Sbert, Xisco Segura i Miquel Aguiló, havia despertat no poca expectació d’ençà que guanyà el Premi Llorenç Moyà de teatre de Binissalem. Segurament mai cap de les nou abans guardonades havien apuntat tan amunt. El tema està a l’ordre del dia, però no és tan sols per això. El suïcidi sempre crea un entorn de víctimes col·laterals que mai no superen la pèrdua de l’ésser estimat quan ha decidit partir sense que ningú més que ell en sàpiga la vertadera raó i sense un adeu que es podria convertir en un fil on abraçar-se i canviar de parer. Racionalitzar aquesta sempre incomprensible circumstància mitjançant una peça teatral requereix molta habilitat per no ferir més susceptibilitats de les necessàries. Parlar de suïcidis requereix també subtilesa per no convertir-ho en un contenidor de morbositat grogosa tan habitual en el dia a dia periodístic, fins i tot el del suposadament seriós. Xavier Uriz ho ha fet amb totes aquestes qualitats i aptituds, de tal manera que des d’una història individual, amb la qual també obté una precisa anàlisi universal de la condició humana, arriba a una àmplia lectura de la matèria, amb profunditat i des d’un plantejament no tan esbojarrat com podria semblar en primera instància. Una empresa que es dedica a ajudar a morir a qui ho desitgi, sempre que el 'client compleixi una sèrie de requisits. Després ells seran els encarregats de decidir si són aptes o no.
A partir d’aquestes premisses i personatges, la responsable de donar-li vida sobre l’escenari –quin oxímoron– ha estat Carlota Ferrer, amb una posada en escena que signa Eduardo Moreno, coreografia de Raquel Klein Torres i vestuari de Sebastià Pons. Tot molt futurista, d’un nivell estètic de gran magnitud i absoluta eficàcia, amb la qual la història per a la reflexió queda encara més alambinada, cosa que fa pensar una mica més per finalment poder-la desxifrar. Pel que fa al repartiment, tots i cadascun dels actors assoleixen la dimensió dels seus personatges exhibint precisió i esforç en la seva feina, molta d’ella també física. El pròleg potser és massa llarg per a tan sols una contextualització. L’epíleg, una conclusió absolutament innecessària perquè la història, amb l’escena de la mare i la filla, un virulent cop de puny al front de l’espectador, ja tenia un final prou potent i aleshores el retorn als orígens queda reduït a una petita anècdota.
