Steven Spielberg: "Amb setze anys ets massa jove per adonar-te que els teus pares són persones"

Nova YorkDurant més de 50 anys, Steven Spielberg ha dirigit pel·lícules sobre tots els temes imaginables: taurons, dinosaures, extraterrestres –amistosos i hostils–, pirates, espies, soldats i herois tant històrics com imaginaris. Pocs cineastes poden igualar la seva gamma. Però fins ara sempre havia evitat un tema: ell mateix. Los Fabelmans és una pel·lícula plena d’encant i dolorosament íntima sobre una família basada en els Spielberg. Un retrat de la joventut del director que també explica la història d'un matrimoni que es desfà, i que arribarà als cinemes aquest cap de setmana.

Los Fabelman és una història que, òbviament, fa molt de temps que l'acompanya. Què l’ha empès a explicar-la ara?

— L'impuls em va arribar amb la pandèmia. Quan va esclatar, alguns dels meus fills es van instal·lar a les seves antigues habitacions i la Kate [Capshaw, la seva dona] i jo vam recuperar bona part de la família. Va ser estrany no anar a treballar, dirigir és una feina social i estic molt acostumat a interactuar amb gent cada dia. No m'estava aclimatant molt bé al Zoom. Tenia molt de temps lliure i acostumava a conduir durant hores. Això em va donar molt de temps per pensar i se’m va ocórrer: "Quina és l'única història que no em perdonaria no haver explicat mai?" I la resposta era sempre la mateixa: la dels meus anys de formació, entre els 7 i els 18 anys.

Ja havia parlat de famílies abans, fins i tot de la infància als barris residencials amb un divorci pel mig, però mai ho havia fet des de l’experiència pròpia. Va ser difícil?

— Encontres a la tercera fase tractava de la separació voluntària d'un pare de la seva família per perseguir un somni a costa de perdre la família. E.T. era la història d'un nen que necessitava omplir el buit que la separació dels pares havia provocat a la seva vida, i ho feia metafòricament gràcies a un alienígena petit i esponjós. Però aquest cop no volia metàfores. A Los Fabelman parlo d'experiències viscudes, i ha sigut una història molt difícil d’explicar. Quan el meu guionista Tony Kushner i jo la vam començar a escriure (per Zoom, el Tony a Nova York i jo a Los Angeles) els records es van desencadenar i tot plegat se’m va fer molt dur. No és fàcil agafar de la mà algú per Zoom, però el Tony em va donar el consol que jo necessitava quan vam recordar moments secrets entre la meva mare i jo dels quals mai mai parlaré. Ni en una autobiografia ni en una pel·lícula. Però junts, el Toni i jo, vam entrar en aquella trinxera emocional.

També és la primera vegada que parla de l’experiència de ser jueu als Estats Units.

— Mentre vaig créixer a Arizona no vaig experimentar antisemitisme, però sí a l'institut del nord de Califòrnia, on vaig viure després. Els amics sempre em deien pel cognom, així que era molt conscient del meu judaisme. Ser jueu a Amèrica no és com ser jueu a Hollywood. Hollywood és un lloc amb molta diversitat i amb molts jueus. Però a Arizona, al principi els meus amics es pensaven que jo era una mica estrany. La meva càmera va ser el meu passaport social. M'encantava explicar històries, però també pertànyer a un grup al qual no estava convidat. Per tant, fer les meves pel·lícules domèstiques va ser una mena de píndola màgica.

L’antisemitisme, en aquesta pel·lícula, és un fantasma que, fins a cert punt, acaba sent superat. Reflecteix el sentiment de molts jueus americans de l’època, un optimisme sobre les seves perspectives. Però avui dia l’antisemitisme sembla estar ressorgint.

— L'antisemitisme està tornant perquè l’estan ajudant a tornar. No és un flux que va i ve al llarg de les dècades, sinó que forma part d'una ideologia de separació, racisme, islamofòbia i xenofòbia. Molta gent que mai va tenir un pensament racista cap als jueus, però sí cap als afroamericans, de sobte incorporen l’antisemitisme al pack. I això està passant des del 2015 o 2016.

Per a Sammy Fabelman, el seu alter ego al film, la càmera és la manera d'acostar-se a la gent i sentir-se inclòs, però també el que el separa de la gent, perquè el situa en la posició d'observador. No vull fer cap espòiler, però hi ha una veritat molt important sobre el matrimoni dels seus pares que el Sammy descobreix a través del que veu per la càmera. ¿Això va passar realment o és una metàfora de com funciona el cinema?

— No. Va passar realment. Va ser una de les coses més difícils d’explicar la pel·lícula, perquè era el secret més important que la meva mare i jo vam compartir des que ho vaig descobrir quan tenia setze anys. Amb setze anys ets massa jove per adonar-te que els teus pares són persones, i també per lluitar contra el sentiment de retret.

També sorprèn la manera com ho descobreix. Com a cineasta sempre ha transmès molta informació emocional i psicològica a través del llenguatge corporal, les expressions facials o l'energia de l'escena. Aquesta pel·lícula el mostra fent això per accident, o potser instintivament.

— Segurament va ser instintiu, perquè, com sempre diu la meva dona, no hi ha accidents.

Això és molt freudià.

— La qüestió és que sempre vaig tenir el control de les meves pel·lícules, fins i tot als 12 anys, fins que vaig descobrir que no tenia control sobre la informació que se li estava presentant a un nen de 16 anys. No ho oblidaré mai, i és una cosa de la qual vam parlar la meva mare i jo durant dècades.

Creu que això li va donar ganes de reafirmar el control sobre les històries, sobre les imatges?

— Sí. I potser, fins i tot, de fer que aquestes imatges siguin felices i amables. No he fet teràpia. Només vaig anar al psiquiatre del meu pare per intentar aconseguir una carta que digués que estava boig i no haver de lluitar al Vietnam. Per cert, va resultar que ell estava a favor de la guerra i no em va escriure la carta; vaig perdre dos mesos, tres dies a la setmana, mentre anava a la universitat. Però les pel·lícules i la meva relació amb la Kate, els meus fills, els meus amics i les històries que vaig decidir explicar probablement han sigut tan terapèutiques com qualsevol teràpia freudiana o junguiana.

Com va ser triar els actors per interpretar la seva família i a vostè mateix?

— Vaig intentar fer el càsting com amb qualsevol altra pel·lícula, amb els millors actors per a cada paper, però em vaig adonar que allò no funcionaria. Necessitava que fossin actors que en altres pel·lícules m’haguessin recordat el meu pare o la meva mare. Va ser complicat, però al final vaig trobar actors magnífics com ara Paul Dano i Michelle Williams, dos dels millors amb qui he treballat.

Aquesta és una pel·lícula sobre el cinema i també una pel·lícula sobre la història del cinema. Comença amb Cecil B. DeMille i acaba amb John Ford. Sembla que estigui resseguint la tradició cinematogràfica de la qual forma part.

— Comparteixo amb DeMille el sentit de l'entreteniment, però sempre he estimat les composicions de John Ford. Era un dels meus herois i em va donar bons consells, tot i que no de la manera més amable. Però no vaig sortir del seu despatx pensant "Oh, Déu meu, quina por," sinó inspirat. Només tenia 16 anys quan el vaig conèixer, i no sabia res del seu famós mal humor ni de la seva reputació de cruspir-se executius per esmorzar. Allò va arribar després, quan la gent va començar a escriure més coses sobre ell.

La primera escena de la pel·lícula és sobre sentir-te aclaparat per la pantalla gran. És una experiència primària que potser no tindran les generacions futures.

— No és la primera vegada que Hollywood perd un gran segment de l'audiència per culpa de la televisió. Per això van inventar a principis dels 50 el Cinemascope i el 3D. La pandèmia va fer que les plataformes streaming creixessin en subscriptors a nivells de rècord i que alguns dels meus amics cineastes fossin maltractats quan les seves pel·lícules van quedar relegades a HBO Max en lloc d'estrenar-se en sales. Els espectadors més grans potser van agrair no haver de trepitjar crispetes enganxoses, però són els mateixos que disfruten més que ningú de la màgia de la sala de cinema i de compartir una experiència social amb un grapat de desconeguts. I quan marxen del cinema, si la pel·lícula és bona, es diuen que ha valgut la pena sortir a veure la pel·lícula. La qüestió és fer pel·lícules prou bones perquè tothom es digui que ha valgut la pena quan s'encenguin els llums.

Em pregunto quin tipus de pel·lícules la gent preferirà veure al cinema i quines a casa, i com afectarà això la indústria.

— Trobo esperançador que Elvis superés els 100 milions de dòlars a la taquilla nord-americana. Molt públic adult va anar a veure la pel·lícula, i això em fa pensar que la gent està tornant als cinemes. Les pel·lícules tornaran, ho crec de veritat. No hi ha cap dubte que les grans seqüeles i les pel·lícules de Marvel, DC, Pixar i alguns títols animats i de terror encara tenen un lloc als cinemes. Tant de bo també el tinguin les comèdies, perquè enlloc rius més que en un cinema ple de públic. Jo no acostumo a veure les meves pel·lícules amb el públic, però la meva dona em va dir que havia de veure l'estrena de Los Fabelman a Toronto. Vam seure a l'última fila i va ser una molt bona experiència. Jo estava petrificat, però la pel·lícula va funcionar molt bé amb un públic de 2.000 persones, i, en les parts divertides, era com si fos una comèdia.

Copyright The NewYorkTimes

—