PalmaTeatre Principal d’Inca.- Dins el Cicle Orquestra de Cambra de Mallorca 2022, en temps de Pasqua, gairebé és obligatòria la inclusió d’una peça d’aquestes característiques. El títol són les dues primeres paraules de la composició, des d’un poema, probablement del papa Innocenci III, “Stabat Mater dolorosa…” fins al “Quando corpus morietur”, que Giovanni Battista Pergolesi va utilitzar per explicar la passió de Jesús als ulls de la mare, per la qual cosa emprà tota una sèrie d’elements d’una retòrica que per a alguns va ser un salt cap a la modernitat i per a altres una imprecació musical. Els crítics la varen anatematizar per la utilització del contrapunt a l’hora d’expressar un sentiment tan solemne o dels staccato dels violins per ‘representar’ la sang de Jesús caient a terra o quan a contratemps dibuixen els sanglots de la verge i l’agonia del fill, per no esmentar algunes dissonàncies amb les quals va escenificar el dolor, la passió… En qualsevol cas, l’any 1736, aquesta avui canònica composició va ser considerada com una petita revolució dins el món de la música litúrgica, com ja havia passat amb La serva padrona dins el de l’òpera. L’OCM, dirigida per Rafael Sánchez-Araña, la soprano Mercedes Darder i el contratenor Christian Borrelli varen ser els encarregats de desenvolupar aquests dotze capítols en els quals els dos protagonistes van intercalant les seves intervencions, coincidint en tres d’elles, com és el cas del primer duet, d’una elegància i equilibri indiscutibles i el qual Rousseau va qualificar d’“el duet més perfecte i colpidor mai abans compost”. No és una peça excessivament complicada, però tampoc no exempta d’entrebancs per poder fer sorgir tants sentiments, que els dos solistes superaren amb gran nivell. Tampoc no era senzilla la primera peça del concert, la Simfonia en si menor RV 169, d’Antonio Vivaldi, coneguda com a Al Santo Sepolcro, amb la qual Sánchez-Araña i l’orquestra varen tenir algunes dificultats per donar-li la textura i contrastos adequats. Tot es va posar al seu lloc amb el Concerto Grosso, de Piero Antonio Locatelli.
Teatre Principal de Palma i Auditori de Manacor.- Mare de sucre, escrita i dirigida per Clàudia Cedó i protagonitzada per Andrea Àlvarez, Anna Barrachina, Marc Buxaderas, Mercé Méndez, Judith Pardàs, Maria Rodríguez i Teresa Urroz. El currículum de Clàudia Cedó resulta aclaparador. Tortugues: la desacceleració de les partícules, Una gossa en un descampat, l’adaptació de Canto jo i la muntanya balla són alguns exemples d’una notorietat majúscula, reconeguts amb una caterva de premis, Butaca, Max… Exerceix de psicòloga, dona cursos de teatre a centres penitenciaris, a persones amb risc d’exclusió, discapacitats… i arriba amb una història que segurament ningú millor que ella podia contar. Aquesta Mare de sucre –aquí al sucre li hauríem d’afegir “de mel” , perquè s’entengui una mica més des del títol–, conta la història d’una jove, amb una discapacitat del seixanta-cinc per cent, que vol ser mare, i ho fa amb un grup d’actors, alguns del quals pateixen d’algun dèficit. Una circumstància que no deixa indiferent, però a sobre denota una voluntat de transgredir no tan sols amb el bessó de la narració, ni tampoc tan sols amb el text, sinó també amb el context. Una circumstància que aporta una dosi extra de realisme que fa que el plantejament sigui molt més eficient. Si poden estar sobre un escenari fent una feina que segurament suposa un esforç superior a l’habitual, per què no poden ser pares? És un interrogant entre molts d’altres que sorgeixen d’aquest segon Stabat mater. De fet, segur que abans de la funció hauríem opinat sobre el tema amb absoluta seguretat i sense parpellejar. Un cop acabada i després de veure una de les moltes possibilitats de com es pot desenvolupar aquesta situació, ben segur que ni un espectador gosaria fer-ho, perquè Mare de sucre és un cúmul de preguntes, que finalment fan que te n’emportis tan sols una a casa: tu què faries?
