'El sostre groc': Isabel Coixet firma el documental sobre el primer Me Too català

Les pel·lícules al voltant del cas Harvey Weinstein com ara Untouchable o She said (sobre la investigació periodística del New York Times) no presenten els abusos sexuals del productor de Miramax com uns fets aïllats, circumscrits a l'àmbit privat i fruit d'una ment pertorbada, sinó com un patró de comportament repetit i conscient que s'inscriu dins d'un sistema de poder (industrial, polític, cultural, social...) que els tolera.

Milers de quilòmetres separen Los Angeles de Lleida, i el canvi d'escala de poder entre Hollywood i un centre d'ensenyament municipal d'arts escèniques és enorme. Però, com demostra El sostre groc, el patró que caracteritza una situació reiterada de violència sexual no varia gaire d'un lloc a un altre. I les dones que l'han patida són igual d'importants arreu. La pel·lícula d'Isabel Coixet parteix del treball d'investigació sobre els 20 anys d'abusos a l'Aula de Teatre de Lleida que van menar Albert Llimós i Núria Juanico en aquest diari, per reconstruir el cas i les seves repercussions a través sobretot dels testimonis en primera persona de les supervivents i denunciants. El context de l'època i el funcionament de l'escola s'il·lustra amb una bona quantitat d'imatges d'arxiu, tant dels mitjans de comunicació locals com de vídeos domèstics. Aquestes són les úniques imatges en què apareix Antonio Gómez, l'abusador, que s'ha negat a participar en el film, com tampoc no hi han volgut col·laborar les directores del centre d'aleshores.

Llarga ovació i crits de "Jo sí que et crec": s'estrena 'El sostre groc'

Amb els fonaments de la feina periodística ja posats, Coixet se centra a donar espai a les experiències de les protagonistes, i a articular aquest retrat general d'un cas d'abusos, així com el procés dificultós per denunciar-los. La Violeta, la Sonia, la Marta, la Mireia, la Goretti, l'Aida, la Míriam i la Cristina, entre d'altres, parlen sobretot a través d'entrevistes diverses en entorns acollidors. Però la directora també les acompanya de visita a l'Aula, per transmetre i conjurar el seguit de sensacions negatives amb què associen el centre. Coixet també recorre a alguns elements més simbòlics o metafòrics. Una seqüència pel congost de Mont-rebei obre i tanca, abans de la coda final, la pel·lícula. Si a l'inici funciona com l'espai on ressonen les primeres veus encara confoses de les joves, al final és el paisatge per on continuen el rumb de la seva vida. El sostre groc del títol forma part d'un dels relats més esgarrifosos, i esdevé la metàfora del bloqueig que genera la violència sexual, però també la visualització abstracta d'allò que no es pot concretar en imatges.

Isabel Coixet: “Amb 'El sostre groc' he après que existeix la sororitat”

Si els abusos masclistes segueixen un patró similar, també ho han acabat fent les formes de denúncia i de supervivència. Lluny de les gestes individuals i èpiques, i nodrit amb els aprenentatges de les lluites feministes, el Me Too va fer palès que el camí es trobava en l'acció col·lectiva i el suport mutu. Rigorosa amb els fets i sensible amb les protagonistes, El sostre groc no només et remou molt endins. També ens proporciona aquest referent fílmic que ens faltava d'un Me Too de proximitat.