Antònia Font: "Vaig somiar que ens tornàvem a ajuntar i els vaig dir: «Al·lots, s’ha acabat la comèdia. Feim un disc»"

BarcelonaAntònia Font torna després de més de vuit anys de silenci. Però no només torna amb disc nou, Un minut estroboscòpica (Primavera Labels), sinó que ho fa amb deu temes extraordinaris, emocionants, que recuperen l’essència i el paisatge sonor de la banda que ens va deixar orfes d’alegria. El grup format per Pau Debon, Joan Miquel Oliver, Pere Debon, Jaume Manresa i Joan Roca només es compromet a reunir-se per a aquest disc i, de moment, quatre concerts de gran format el 2022: al Primavera Sound i a Inca al juny, a València al juliol i al Palau Sant Jordi a l’octubre. En parlem amb el vocalista i amb l’autor dels temes. 

Torna Antònia Font. No ens pensàvem que ho diríem. I vosaltres?

— Pau Debon: Crec que va estar bastant enterrat, però cap de nosaltres va pensar que fos impossible. 

— Joan Miquel Oliver: Hi ha pel·lícules de morts que surten de la terra.

— P.D.: Hi havia la possibilitat. Durant molts anys, no. Havia de passar temps perquè la situació canviàs.

La crònica de l’ARA Balears de l’últim concert de Palma es titulava “Punt i principi de llegenda”. Llegenda. Us feia por tornar?

— J.M.O.: No. Sabem que al voltant d’Antònia Font hi ha una mitologia, sobretot entre la generació que no ens ha vist mai tocar en directe. Això només pot ser un avantatge perquè, facis el que facis, la gent farà un esforç perquè li agradi. Això t’ho posa fàcil i et lleva tensió, i a la vegada fa que encara ho facis millor i que a la gent li agradi més. Aquesta tornada d’Antònia Font és tot costa avall, és com anar amb esquís de cara avall: divertit, gustós.

Si el comiat es va fer més gran del que us pensàveu, la tornada també ho ha estat?

J.M.O.: Jo la tornada me l’esperava així, no m’esperava menys. Menys hauria estat una decepció. El comiat sí que em va sorprendre, perquè vàrem fer el Vostè és aquí (2012), que va ser un disc que no es va acabar d’entendre, i durant tota la gira vàrem veure cadires buides. Veníem de la gira amb Coser i cantar, en què vàrem fer sold out, llavors vàrem fer Clint Eastwood, que va ser un superèxit, i, de cop, cadires buides. Llavors feim els tres concerts de comiat i resulta que la gent es pegava hòsties per les entrades, hi va haver aldarulls, policia a l’entrada... Això sí que em va sorprendre una mica. Però durant tots aquests anys, quan he fet promoció, la pregunta sempre era: “Tornarà Antònia Font?”. I en el concert de Valtònyc molta gent ja em va dir que era increïble, i vaig veure que hi havia tema. 

Com ha anat la gestació del disc?

— J.M.O.: Crec que ja havia escrit una cançó o dues quan us vaig enviar el whatsapp. Crec que vaig somiar en vosaltres aquell dia. Us ho he contat, això?

— P.D.: [Riu.] La comunicació en el grup veus que funciona molt.

— J.M.O.: Xerràvem de tornar, però no ens posàvem d’acord. En Pau volia fer bolos. En Jimi volia fer concerts rotllo supercasual, a Porreres. En Roca no volia gravar el disc perquè li suposava rompre els seus projectes musicals. Jo volia fer un disc, perquè jo escric. I un dia vaig somiar en vosaltres. Ara me n’he recordat.

— P.D.: Vares xerrar amb en Jaume després d’un concert.

— J.M.O.: Sí, a l’aeroport, veníem de tocar en un bolo meu i li vaig dir si volia fer un disc d’Antònia Font i va dir que seria bona idea. Nosaltres: “Superguai, superguai”. Vàrem fer un sopar, perquè feim sopars quan cobram royalties d’Antònia Font, i ells ens varen dir que no!

Explicau-vos, Pau.

— P.D.: La negociació va anar per la implicació que té un disc i els concerts necessaris. En aquell moment era complicat i no ho vàrem veure clar. I després...

— J.M.O.: Va ser per WhatsApp. Vaig somiar que ens tornàvem a ajuntar i els vaig dir: “Al·lots, s’ha acabat la comèdia. Feim un disc. Deixam tots els mals rotllos enrere, feim un disc de bon rotllo i una gira curta”. I tu em vares dir: “Venga, OK”.

P.D.: Pot ser. El tema era encaixar la vida que dúiem amb aquest nou projecte. Vàrem dir de fer 10 concerts i no 60, i no posar en marxa la maquinària que teníem abans.

—

El primer tema, Un minut estroboscòpica, ja recupera l’essència d’Antònia Font. És el que buscàveu?

— J.M.O.: Sí, perquè després de tants anys no podíem divagar. Havíem d’anar directe al que és Antònia Font: en Pau amb una frase lapidària. “Vas pegant botets, gires es volant en es ritme de sa música, i sa llum mos envaeix”. És mil per cent Antònia Font. I en vint segons de música el teu cap es col·loca dins l’univers Antònia Font. No podíem fer coses rares, trob.

— P.D.: I jo no en tenia ganes, de fer coses rares. Jo tenia ganes de l’essència d’Antònia Font. Anar a tocar i tenir aquesta sensació, el directe, la gent. No teníem ganes de cadires buides, per molt que estiguéssim convençuts que Vostè és aquí era un discàs i el defensem a mort. 

— J.M.O.: Quan vaig tenir Un minut estroboscòpica, Oh la la i Miquel Riera vaig pensar que ja ho tenia. Quan tens un tema com Oh la la, un tema com Alegria [del disc Alegria, 2002] i un tema com Wa yeah! [Batiscafo Katiuscas, 2006], dius: “Ara, a gaudir”. Ja no em preocupa res. Ja sabem que això agradarà.

Com que venim de dos anys de pandèmia, podria haver sortit una cosa fosca i tètrica i no ho és. Les melodies són alegres. Gràcies!

— P.D.: És que l’essència d’Antònia Font és alegre, i això que hi ha moltes cançons tristes. Alegria, la cançó més escoltada, és d’un disc que no consider alegre, i no és una cançó alegre. Però transmet alegria, no una alegria ska, transmet una manera de caminar per la vida i veure el món optimista, i em sembla que això en aquesta temporada serà una alenada d’aire.

A Cultura silenci parleu explícitament de l’impacte del turisme.

— P.D.: A Mallorca hem viscut una invasió. Els mallorquins ens sentim que no podem viure com vivíem abans, per tot el que diu la cançó. Venen de fora i es compren les cases, i les lloguen o en gaudeixen dos mesos a l’any. I un mallorquí com nosaltres no es pot comprar una casa, i tampoc no les tenim d’herència perquè s’han venut a un tio que n’ha oferit una pasta. 

— J.M.O.: Quan vaig als mateixos llocs on anava quan era petit, pens: “No hauria d’haver vengut”. Jo vaig escriure En s’estiu al primer disc d’Antònia Font amb la barca, el pare i el meu germà, i això ja no existeix.

— P.D.: Això és un puta acudit. Ho contes a un nin de 14 anys i es riu de tu.

— J.M.O.: És una cosa no idealitzada, perquè va ser real, i ara ha desaparegut. I la cançó és molt taxativa. “Què ens donen? No ens donen res. I què ens deixen? No ens deixen res”. Ens ho han llevat tot a canvi de res. Una puta merda.

A Barcelona ens passa el mateix.

— J.M.O.: Passa a tot el món, però és vera que a Mallorca la nostra generació ha agafat el punt exacte de passar de paradís a massificació. I és fotut.

— P.D.: És que Mallorca és molt petita. 

Si alguna cosa aglutina les noves cançons torna a ser el paisatge, els rajos de sol, les escates, els colors, tota la mitologia antoniafontesca.

— J.M.O.: Sí, ho intent mantenir sempre. És un poc el record de quan era petit i anava a ses Covetes i flipava. “Aixeques la mà com un llençol d’arenes blanques i cians”. Si vas a aquesta platja, et fiques davall l’aigua i obres els ulls i veus aquests colors, només et falta un tauró. Sempre m’ho he imaginat. De fet, n’hi ha, però a sa Foradada. Quan jo era petit el meu pare feia pesca submarina i jo li deia: “Papà, i aquests peixos?”. I em deia: “No, aquests no es mengen”. I eren tintoreres! Són taurons, de dos metres! I el meu pare no ens ho deia per espantar-nos, però ens podien mossegar!

I com serà, el retorn al directe?

— P.D.: Molt guapo. Serà un concert de rememorar el que va ser Antònia Font. Jo em pos com a espectador i crec que veuran el nou disc, però també una selecció de la discografia d’Antònia Font. Hi ha molt per triar.

— J.M.O.: En tenim moltes ganes, assajam tres pics per setmana.

Això és l’inici d’una nova etapa? Hem de pensar que continuareu?

— P.D.: No heu de pensar això, perquè no ho sabem. Ni n’hem xerrat.

— J.M.O.: Però hem de ser realistes. Si ara Antònia Font féssim un segon disc després d’aquest, no tornaríem a fer un Sant Jordi, no tornaríem a ficar 18.000 persones a Inca. Ja hauríem de fer la gira de 60 bolos per sales, i pfff. 

— P.D.: Quan acabi això, en principi no crec que passi res, sincerament. Que per ventura d’aquí a tres anys trobam una altra fórmula i ens fa ganes i creim que és oportú i tot es torna a ajuntar... Jo què sé.u

—