L’Escandall
Cultura18/03/2022

Sinergies

PalmaTeatre Principal Inca.- Bona entrada i augmentant. Tampoc no resulta estrany, perquè dins el cicle Orquestra de Cambra de Mallorca 2022 hi trobàrem Olivier Charlier encapçalant la formació i el seu violí exercint alhora de batuta. Com a afegitó, el programa era saborós i mengívol. Ni més ni menys que Vivaldi, Il prete rosso, amb la més emblemàtica de les seves incomptables composicions, Les quatre estacions, sempre creditora del vistiplau del gran públic. Un conjunt de quatre concerts dels quals gairebé tothom coneix alguna de les melodies. Equilibri, bellesa i virtuosisme varen fer acte de presència no tan sols en la reconeguda peça, ja que la funció es va iniciar amb el Concert per a dos violins Op. 3 núm. 8 RV 522, un dels dotze que componen el selecte grup de L’estro armonico, de la collita del mateix Vivaldi. Com a parella solista, per a l’interpretació de la primera peça de la vetllada va intervenir, no és el primer cop, Sebastià Pou, que juntament amb Charlier va fer una interpretació intensa i primmirada, sense escatimar detalls ni exquisides floritures, les que requereix la composició, que, com totes les de Vivaldi, no admet improvisacions. No era la de Pou l’única incorporació de la formació. Entre els joves integrants de l’OCM, sempre millorant i a una velocitat de vertigen, hi trobàrem Ramon Andreu com a concertino, María José Gómez de la Vega a la viola i Jaume Tomàs al clave. Un autèntic luxe, reforços que sens dubte aportaren una bona dosi de robustesa per assolir, i ho va fer, el nivell que es mereix un concert d’aquestes característiques.

El Tub.- Tres obres de teatre dins una sola funció; tres autors i tres coautors; sis personatges i tres actors amb un sol director. Joan Fullana ha filat un tapís de molts colors i l’han batejat amb el nom de La triada, sota el paraigua, la iniciativa i alguna cosa més de Produccions de Ferro. No és gens senzill explicar-ho, ara compta fer-ho, engegar un projecte d’aquestes característiques el qual ja, des de la seva gènesi, brolla originalitat i, sobretot, implica una manera de fer feina segurament als antípodes d’allò a què estan acostumats tots els integrants d’aquest alambinat brainstorming. El mètode, curiós, si més no; el procés, gosaria dir que inèdit. Ha estat el següent: tres parelles de ball, cada una d’elles composta per un dramaturg/a i un “savi/a”, formades per Joan Yago i Emili Manzano, Marta Barceló i Joaquim Valdivieso i Llàtzer García i Meritxell Esquirol, els quals han anat primer parlant entre ells, de dos en dos, després tot junts, per finalment arribar a posar una mica d’ordre i concert en aquest insòlit i singular maremàgnum que dona un valor afegit al procediment creatiu, el cau on busseja aquesta nova fórmula. Per una altra banda, tenim els tres actors per a sis personatges; bé, més o menys. Són Lluqui Herrero, Jordi Figueres i Lluis Marqués els que van sorgint i sortint dels seus papers en un exercici desconstructiu d’una narració que són tres i no van una rere l’altra. Els canvis de registre, per tant, són fonamentals perqué l’estructura no trontolli amb els canvis de rol. Però és que ho fan sense canviar res més que el gest, les paraules o el què i el com es comuniquen, tant la dramaturga i l’acadèmic, com el pare i el fill o la pacient i el psicòleg. Un altre dels mèrits de Fullana és com ha aconseguit que, si hi ha tres històries, tres situacions de dos protagonistes cada una, tot rutlli amb fluïdesa i amb els tres actors tot el temps sobre l’escenari. Un escenari que també són butaques, són públic, com si fos un mirall on es veuen reflectits els espectadors. Com un exercici de prestidigitació amb Fullana de nigromant i que apunta amunt. Val a dir que els tres actors estan sublims. Cada paraula, cada gest, cada silenci és molt eloqüent, precís, i tots i cadascun tenen una preclara raó de ser. Cada puntada, cada detall, fa que tota la sinergia acumulada a les converses tingui una melodia sense atonalitats dins un magma de temes molt diferents i amb un denominador comú, la comunicació, el diàleg. No a favor, que seria el més senzill, habitual i tòpic, fins al punt que podria semblar que l’experiment va a contracorrent del discurs en voga, però tan sols en teoria, perquè a la pràctica és d’una naturalitat i evidència demolidores. Feina de talent amb talents. Queden moltes preguntes enlairades i cap no té resposta ni solució. A La triada parlen de la vida.