MITOLOGIA

Sota el signe de Lesbos

La controvertida vida de la dona a qui des de fa dos anys, a principis de setembre, Mallorca venera amb el festival ELLA (International Lesbian Festival)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. El 2008, tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Pens que algú altre encara es recordarà de nosaltres”.

Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.

L’escola

Impulsora de la poesia lírica i descriptora de l’amor

Des de la seva escola, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar dels seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, la gelosia, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtides es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Relacions entre dones

Els poemes sàfics no fan referència a cap contacte carnal

La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra de més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica -res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.

La desena musa

Plató, misogin confés, la definí així rendit a la seva sensibilitat

De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas de l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’ Odissea - era utilitzada de llibre de text a les escoles.

La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató, misogin confés, quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.

Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l’un i l’altre hi havia d’haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d’edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d’estatus social (home lliure/home esclau).

Interpretacions

Safo també té poemes dedicats a amants masculins

Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un idil·li amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.

La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX, quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per ser reconeguda com a tal.

En l’actualitat

Lesbos s’ha convertit en capital del turisme lèsbic

Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica. El mateix deuen pensar els organitzadors a Mallorca del festival ELLA (International Lesbian Festival), que enguany ha celebrat la segona edició.

El mite del plaer femení

Tirèsies afirmà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home

Alguns estudiosos afirmen que darrere el rebuig de la societat grega a l’homosexualitat femenina el que hi havia era enveja. Ho justifiquen a partir del mite de Tirèsies, el primer transsexual de la mitologia grega. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tenint en compte la seva experiència bisexual, un dia Tirèsies fou cridat a l’Olimp per tal d’arbitrar una disputa entre Zeus i Hera sobre quins dels dos gèneres obté més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus, adúlter compulsiu, assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Tirèsies contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li va atorgar el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Curiosament, en el món hel·lè, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que el s. V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la guerra del Peloponès.

Exceptuant aquest testimoni que ens ofereix la literatura, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les pornai, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula pornografia. També, però, hi ha representacions de coits amb hetairai (“companyes”), prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis.

Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné, l’amant de Praxíteles, l’extraordinària bellesa de la qual serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF