PalmaTeatre Principal.- Sembla impossible que una peça tan minúscula i, fins i tot, tan poc ambiciosa en tots els aspectes com La serva padrona, de Giovanni Battista Pergolesi, una òpera bufa que va néixer com un intermezzo d’El presoner superb, tingui un anecdotari tan abundant i encara ara continuï afegint petites històries al seu currículum. La primera la trobam el dia de l’estrena, el 5 de setembre de 1733, a Nàpols, quan va ser l’encarregada d’obrir de bell nou el Teatre San Bartolomeo, destruït a causa d’un terratrèmol. La segona i potser la més significativa va ser tot just després de la seva exhibició a París, en versió francesa, l’any 1752, on es va convertir en l’espoleta que va fer esclatar la Querelle des Bouffons, o la lluita entre els defensors de la música més tradicional i convencional i, per descomptat, francesa, i els que propugnaven la revolució del pentagrama, entre el quals es trobava l’enciclopedista Rousseau, com a símbol de la nova música arribada d’Itàlia. L’èxit de la seva representació a càrrec de La troupe des Bouffons va ser l’espurna que va immortalitzar la companyia.
La composició de Pergolesi, per la seva banda, ha fet el seu camí, amb autonomia pròpia, sense ser apèndix de ningú, més enllà de polèmiques i disputes, com per exemple el fet d’haver estat la peça amb la qual va debutar sobre els escenaris ni més ni menys que Montserrat Caballé, al Teatre Fortuny de Reus, naturalment com a Serpina. El darrer succés ha estat com una mena de repetició de la seva primera representació, propiciada per la coproducció entre el Teatre del Born de Ciutadella i el teatre Principal de Ciutat, ja que va ser després d’aquesta obra quan es va decidir tancar el Teatre del Born, ara fa quinze anys –“las obras del palacio van despacio” i tot allò– i ha estat amb la mateixa opereta que s’ha tornat a obrir, per acollir Andrés Salado, Ana Cuéllar, Simón Orfila, Irene Mas... Pergolesi.
La segona estació d’aquesta petita gran aventura, que sembla que serà llarga perquè ja s’està preparant una tournée amb l’Orquestra de Cambra de Mallorca, dirigida per Bernat Quetglas, i el corresponent repartiment, va tenir lloc al teatre Principal. Com en l’estrena ciutadellenca, va ser Andrés Salado l’encarregat de conduir l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, que va sonar excelsa, ajustada i amb tots els colors d’una paleta perfectament definida. Una clara demostració que la senzillesa no està malavinguda amb el talent. Per part seva, Simón Orfila, tot i que una mica perjudicat a causa d’un accident, va fer brollar el torrent del seu instrument amb la qualitat, simpatia i prestància que requereix el personatge d’Umberto, mentre que Irene Mas no va quedar gens enrere i hi replicà de manera adequada, a la mateixa altura de la del seu company de bogeries, com a Serpina, que no oblidem que significa ‘serp petita’. Per una altra banda, tenim el Vespone (‘vespa’) de Joan Servera, el qual dona ritme i una mica d’acceleració a aquesta història de la serventa que, cansada de lluir davantal i còfia, decideix convertir-se en senyora i ‘padrona’. Ho fa amb el tan vell estratagema de seduir el senyor, que en ve de casta.
I si aquest és l’argument, que ho és, no tenc molt clar que se’n pugui obtenir una lectura contemporània i feminista alhora. El que indiscutiblement hi apareix, i es manté tot el temps, és la gràcia i l’envergadura del que en principi podria semblar una obra menor de Pergolesi, que en realitat es deia Dragui de llinatge, amb el llibret de Gennaro Antonio Federico, gràcies també a una direcció artística idònia, acurada i precisa, signada per Ana Cuéllar, que reflecteix a la perfecció l’abast de la història dins aquests colors que, ja d’entrada, contextualitzen un argument també menys senzill del que sembla. Tot fet a casa i amb unes qualitats i prestacions tan indiscutibles pel seu nivell que la fan absolutament exportable.
