La serotonina dels Manel ja comença a rodar

BarcelonaEls Manel van aplegar divendres 800 persones a “l’assaig general amb públic” que van fer a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat. El concert, perquè al cap i a la fi això va ser, culminava un petit 'stage' en què el quartet barceloní ha treballat diferents aspectes de la gira que començarà el 13 de maig a Banyoles. És a dir, es tractava de valorar l’ordre de les cançons, quines peces antigues lliguen amb la nova sonoritat del disc 'Jo competeixo', fins a quin punt cal modificar l’estètica de clàssics com 'Ai, Dolors' o 'Benvolgut' i també quin disseny de llum serà el més adient.

Així les coses, és comprensible que el grup no amagués els errors o els petits desajustaments. “És un assaig”, va recordar Guillem Gisbert. Ara bé, una cosa és la utilitat que tot plegat tenia per als Manel, i una altra el que vol el públic. Com ja és habitual, ahir la gent tenia ganes de cantar. S’hi canta molt, en els concerts dels Manel, i des de la gira anterior també s’hi balla una mica. O n’hi ha ganes de cantar i, menys, de ballar. Aquest és el baròmetre que determina sí la cosa funciona.

En un repertori va estar dominat pel disc nou –només en van deixar fora 'Avança, vianant'–, les cançons noves més celebrades pel públic van ser 'Les cosines', amb la qual van començar el concert, 'Cançó del dubte', 'La serotonina', 'Sabotatge' i 'Jo competeixo'. Van ser aquestes les que el públic va cantar amb més efusivitat. Més freda va ser la resposta amb peces com 'Arriba l’alba a Sant Petersburg', que demana massa paciència abans d’entrar en el 'crescendo' elèctric, i una 'BBVA' col·lapsada per un so que feia inaudible la veu de Gisbert; potser tocar-la després de 'Les cosines' no sigui la millor idea.

Un trio imbatible

Entre els encerts, el més destacat és tancar el concert abans dels bisos amb un trio imbatible format per 'Benvolgut', 'La serotonina' i 'Sabotatge': totes tres van ser cantades a cor que vols, i el ritme de cúmbia de la segona va amarar de caràcter ballable l’última. Podien haver rematat la seqüència amb 'Teresa Rampell', però van estimar-se més reservar-la per tancar el segon bis. També funciona 'Jo competeixo', l’únic moment en què Gisbert es desprèn de la guitarra. Tot i ser una cançó de lletra quilomètrica, els seguidors dels Manel ja l’han identificat com una de les favorites: era sorprenent escoltar com la cantaven i la cridaven tantes persones alhora.