Sergi López i Paco Poch: “Pensar que amb internet es pot crear més és caure en la idea del consumisme”

PalmaTots dos han coincidit en la presentació i projecció de la pel·lícula Tango libre en el cicle de cinema d’autor de la Universitat de les Illes Balears. Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) acaba de rodar el film Quatretondeta, que s’estrena a finals d’abril. Paco Poch (Igualada, 1951) ha produït importants llargmetratges i documentals, alguns dels quals tenen un mateix denominador comú: el cinema d’autor. A Mallorca va aterrar amb La señora, el seu primer film com a productor, per al qual, en aquell moment, no va rebre cap tipus de finançament per part de les institucions públiques. “Aleshores el concepte d’invertir en cinema no existia”, explica Poch.

Com definiríeu el cinema d’autor?

Paco Poch: El cinema que posa com a valor prioritari la qualitat, el contingut, la narració, la creativitat, per sobre de la recuperació econòmica i principalment per sobre del benefici. Jo sóc partidari de la recuperació per a la viabilitat de les empreses i no fer mai dèficit, intentar sempre fer un mínim de superàvit. Però no anar-lo a buscar, anar a buscar el contingut, la creativitat... i vendre això.

Sergi López: Però això és una mica antisistema. Perquè hi ha un munt de gent que es riu d’això perquè no qüestiona la idea que això és un negoci i que sense fer negoci com que ets beneit.

P.P.: Sí, el que passa és que a la pràctica els que volen fer negoci es foten unes castanyes i uns endeutaments espectaculars. Nosaltres no volem fer negoci, sí que volem ser viables.

I com ho veis amb internet i les xarxes socials? Està canviant?

S.L.: Es democratitza més la idea, però al final acaba sent molt actual, que és el fet de donar valor al contingut. Perquè això que amb dos duros un adolescent pugui atrevir-se a filmar ho trobo molt bé. L’altra cosa, dins d’això, és que estiguin al·lucinats amb el fet que a Youtube pots tenir un canal on crear, però i què? Al final l’objectiu quin és? Si ho fas per guanyar diners, aleshores estem en les mateixes. El contracorrent que s’ha de defensar és el valor artístic. Jo sóc un privilegiat. Amb el cinema d’autor he tingut la sort d’actuar en pel·lícules que després han inspirat altra gent que pensa en mi per haver participat en aquest tipus de films. Tot això perquè he treballat amb directors que hi posaven molta personalitat i que m’han conduït per un camí on m’he trobat molt a gust.

P.P.: A alumnes meus que fan obres finals de carrera, els dic que, sobretot, si volen implicar-s’hi més, que fins i tot acaben cercant més diners, els demano que facin difusió com sigui, portau-ho a una televisió, a festivals, moure’s molt, perquè l’obra que es queda parada és problemàtica. Amb internet, jo no veig que sigui una aportació que hagi abaratit tant perquè la gent pugui fer grans obres. El que sí que ha permès difondre i abaratir la producció ha estat la digitalització. Però en cap cas internet ha permès tampoc fer aflorar més creativitat ni més autors. Fa temps que hi és, i la gent que vol dedicar-se al cinema està tenint els mateixos problemes de la por escènica a l’hora de produir, de com ho faré, com aconseguiré fer-ho. No ha estat una porta oberta com per dir “a la fi hem trencat la dictadura dels mitjans i podem fer cine com volem”, no. A l’hora de fer una obra continues tenint els mateixos problemes que abans.

I els mètodes de micromecenatge que aporta la gran xarxa de xarxes?

P.P.: Abans el finançament era del Ministeri de Cultura i una tele. Ara hi ha més teles, però també donen menys cada una. El crowdfounding soluciona un annex de la producció, com una complementarietat, però tampoc et soluciona fer la teva obra. Jo vull fer ara un documental; que duri 60 minuts ja et pot costar gairebé cent mil euros, i em costa molt trobar finançament. Hem fet un verkami, perquè sabem que trobarem gent que hi participarà, però en trauré un 20% per pagar el pressupost. Tot i que, en aquest cas en concret, tindré un públic assegurat en el moment de difondre l’obra, perquè ja n’estan assabentats.

S.L.: I al final, si es creu que amb internet pots crear més, és caure en una idea que afavoreix el consumisme, i realment el cinema és una correguda de fons.

Hi ha una febre hipsteriana i de postureig amb el cinema d’autor?

P.P.: S’ha d’anar amb compte amb això. Hem de fomentar el relativisme, perquè hem de potenciar els valors profunds, del que tu sents de veritat, el que tu ets. Sergi n’és un exemple. És un actor que és ell, cerca la seva manera de sentir-se amb el director, amb el projecte, això és el que també hem de fer tots en la nostra vida professional: que la nostra obra aporti als altres...

S.L.: Intentar reconèixer-te. Sempre que hi hagi moments en què estiguis traint una mica els teus principis, doncs intenta trair-te el menys possible [rialles].

El cicle ha tingut cada vegada menys adeptes. Què passa?

S.L.: Passa que la cultura es destrueix molt fàcilment, sobretot en aquests temps que hem tingut de crisi. A França ho estan patint ara. Allà han tingut una estructura de teatres que s’ha defensat amb gent propera al poder, amb la idea que el teatre és un teixit pel qual apostar. Ara amb el discurs xenòfob i populista del Front Nacional de LePen, que ha arribat a moltes regions i ciutats al poder, estan llevant el teatre. I aquí durant molts anys s’ha destruït, s’ha parlat de la cultura com una cosa minoritària i s’ha anat traient, interessadament, valor a la paraula cultura.

Però com es veu el futur?

P.P.: Actualment ja s’intenta, comença a haver-hi inversió en cinema. Per exemple, el director barceloní Agustí Vila prepara un documental dels darrers hippies d’Eivissa amb coproducció d’IB3.