PalmaTrui Teatre.- Estrena de gran Mar, de Maties Far, per a piano a sis mans, orquestra i electrònica, a càrrec de l’Orquestra Simfònica Illes Balears dirigida per un minuciós Zsolt Nagy, que, conscient de les dificultats per assolir tantes variacions interpretatives, va exhibir coneixements i indicacions a balquena perquè tot rutllàs de la millor manera possible. Les sis mans varen ser les dels pianistes Albert Díaz, Tomeu Moll-Mas i Llorenç Prats, mentre que Francesc Llompart s’encarregava de l’electrònica. No és una peça fàcil ni per als músics ni per als espectadors, aplaudits molt afectuosament per part del director quan finalitzà gran Mar, però no ho ha estat cap innovació rupturista al llarg de la història de l’art, en què els exemples es multipliquen exponencialment i la reacció que provoquen sempre és més o menys la mateixa, com ara el pànic davant la manca de referències a les quals empernar-se. Per aixecar aquest projecte, s’han hagut de fer concessions. Es va haver de retallar l’original a correcuita i deixar-lo orfe d’alguns moments, no pocs, que haguessin mostrat l’autèntica dimensió de la composició. Ni més ni menys importants, però que en qualsevol cas formen part d’un tot imprescindible en aquesta història musical feta per sentir i escoltar. Es va anunciar per megafonia que la interpretació es faria en versió reduïda. Una llàstima, que segurament té solució en el futur. Pel que fa als solistes, ells varen dur el pes de la funció, impecables, juntament amb la percussió i l’arpa, també fonamentals en aquest passeig pel subconscient que no deixa indiferent. Sobretot, deixa moltes preguntes enlaire sobre les possibilitats de la música, de la gran quantitat de sons que resten habitualment amagats dins els instruments, i algunes queden contestades amb la composició de Far. La segona part va ser per a Jonathan Harvey, …towards a pure Land, un encàrrec de la BBC Scott, una composició mística en la qual podem trobar alguns punts de contacte amb la de Maties Far, més arrodonida per raons òbvies, a càrrec d’un deixeble de Britten o dels continuadors de la música de Schönberg, que no cal dir el que varen haver de patir abans de convertir-se en clàssics. Com a colofó, Siren’s Song, de Peter Eötvös, inspirada en l’obra d’Homer, Kafka i Joyce, un altre exemple, el dublinès, de què significa rompre motlles i cadenes amb les corresponents repercusions. “El sentiment també té el seu tempo”, va dir Beethoven davant la tirànica i avui imprescindible màquina inventada per Johann Maelzel.
Teatre Principal.- A Shock tot són sorpreses, des de la durada fins a la manera com està escrita i, per descomptat, la manera com està muntada i interpretada. Escrita a quatre mans, o setze, que, per començar, no és ni poc ni gens habitual. Els autors són: Albert Boronat, Juan Cavestany, Andrés Lima i Juan Mayorga. Pòquer d’asos. La dramatúrgia, de Boronat i Lima; la direcció, d’Andrés Lima, i abans que me n’oblidi, la videocreació és de Miquel Àngel Raió i la música i l’espai sonor, de Jaume Manresa. Més asos, i ja en són sis. Els intèrprets: Alba Flores, Antonio Durán Morris, Guillermo Toledo, Juan Vinuesa, María Morales, Natalia Hernández, Paco Ochoa i Esteban Meloni, que tan sols surt a la primera part. I anant per parts, potser no calia dividir-la, però en qualsevol cas es poden veure per separat o tan sols una sola. Clar que ens perdríem una part de les històries, però val a dir que també en queden moltes dins el tinter de l’ordinador –dels ordinadors–, que donarien per a una història interminable, tant per davant com per darrere i també al mig. Sense anar més lluny, per exemple, no s’entén que, si el lapse de temps que abasta la història, en majúsucula, va des de l’any 1970 fins al 2000, més o menys, no aparegui el ‘Caudillo’, que encara afusellava l’any 1975, sobretot tenint en compte que qui fa acte de presència al segon capítol és José María Aznar en funcions d’escolanet de Bush i Blair a la famosa fotos de les Açores.
La llista dels que hi falten és llarga, peró no és menys cert que la dels que hi intervenen és immensa. Tant es així que els vuit actors no arriben als cent protagonistes, però passen dels noranta. Una bestialitat, perquè cadascun dels personatges ha de canviar de vestuari i d’accent, que és el que els fa més reconeixibles. Segurament no faria falta, però així i tot ho fan i els enriqueix de tal manera que encara els fa més cruels i ‘divertits’. Són, entre d’altres, Pinochet, Videla, Elvis, Nixon, Víctor Jara, Bin Laden, Boris Ielstin, Marta Sánchez, el matrimoni Botella, Tony Blair, Donald Rumsfeld, Margaret Thatcher… La feina de tot ells és impecable, però també d’una intensitat i volum que no dona treva a l’espectador, ara compta a ells. És com contar la història en lletres de sang, sempre, i també sense treva, que fa que Ucraïna no sigui més que una successió lògica de tot el més significatiu o, millor, el més ‘publicitat’, que ha passat els darrers quaranta anys a la bolla del món, amb els seus més tristament famosos protagonistes, esbossats amb detall –pinzellada ràpida, curta i precisa. Una meravella. Tot plegat, un shock. És difícil triar un moment o un personatge, però la presonera d’Abu Ghraib i la seva filla em deixaren estabornit.
