'Scream VI': la saga més autoconscient del terror torna a fer sang

Tot espectador del gènere slasher sap que no és convenient refiar-se de la mort de l’assassí: encara que el seu cos caigui abatut i inert, és molt possible que revifi en el darrer minut per clavar una ganivetada in extremis i obrir la porta a una seqüela. De manera coherent amb el seu caràcter metalingüístic, la saga Scream protagonitza una d’aquestes resurreccions inexplicables amb el seu sisè volum, el més reeixit des dels dos primers dirigits per l’enyorat Wes Craven.

L’any passat, Matt Bettinelli-Olpin, Tyler Gillet i els guionistes James Vanderbilt i Guy Busick van reactivar la franquícia sota mínims, evidenciant que el comentari autoconscient de les regles de les pel·lícules de terror que tan refrescant semblava a la postmoderna dècada dels noranta no té gaire sentit en un context on existeix la bombolla de debat coneguda com a film Twitter i el cinema de gènere ocupa un lloc central en el discurs audiovisual. Scream VI corregeix el rumb, desplaçant el focus cap a la manera com es relaciona una generació exposada a la desconfiança i la humiliació viral. Però, sobretot, el film realça una iconografia i una narrativa pròpies que són celebrades i alhora subvertides amb efectivitat notable en seqüències com ara el pròleg (que duplica maliciosament les trucades fatals) o el paranoic ball de màscares que té lloc en un vagó de metro ple de persones abillades amb la característica disfressa de Ghostface.