Literatura
Cultura 11/06/2021

‘Rondalles de picadors’, de Josep Melià, 54 anys després

El llibre, que acaba d’editar Moll, reflecteix l’obertura turística i el masclisme de l’època

2 min
Melià acabà d’escriure aquests relats el 1967, però restaren sense publicar.

PalmaDesprés d’advertir el lector que no trobaria l’accepció al Diccionari Fabra, Josep Melià i Pericàs (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) concretava la identitat dels picadors. Afirmava que eren tots “els qui sovintegen les relacions sexuals amb estrangeres”. Ho escrivia el 1967, quan assegurava que “el picador no és un personatge minoritari, sinó tot el contrari. Predomina aclapadorament entre el jovent del país”. Melià no tenia trenta anys i aquestes paraules les redactava per al pròleg de la que havia de ser la primera edició de Rondalles de picadors, desset relats breus que havia escrit entre el 1961 i aquell 1967. 

No hi va haver primera edició, potser perquè era el mateix any que el jove advocat veia publicada la seva obra més icònica, Els mallorquins. En tot cas, per raons que es desconeixen, aquelles rondalles mai no varen ser publicades i el títol es va incloure, com a inèdit, a les Obres Completes de Josep Melià que va publicar Proa el 2001, un any després de la seva mort. Ara, quan han transcorregut 54 anys d’ençà que va ser escrit, Rondalles de picadors és per primera vegada un llibre. L’ha editat la Nova Editorial Moll i el presenten el fill de l’autor, l’advocat i polític Josep Melià Ques, i l’historiador Tomeu Canyelles, aquest dissabte, 12 de juny (13 h), al passeig del Born, en el marc de la 39a Fira del Llibre de Palma.

“És un llibre divertit, un recull de contes amb el picador com a figura central, tot i que de vegades ni apareix i, en tot cas, la narració va molt més enllà. És el reflex de la transformació d’una societat agrícola, tancada i catòlica a una societat turística”, diu Josep Melià Ques. Segons escriu Tomeu Canyelles en el pròleg del llibre, “Rondalles de picadors és un retrat d’aquests antiherois que bascula entre la ironia més fina i el sarcasme punyent”. 

En tot cas, Melià, en aquells relats que sempre va considerar un divertimento, a més de descriure amb humor el tarannà dels picadors, hi deixa un retrat curiós tant de l’obertura turística com també –potser sense ser-ne gaire conscient aleshores– del masclisme de la societat mallorquina d’aquells primers anys 60.

Sense picadores

Dones mallorquines picadores no n’hi ha ni una entre els relats de Melià. De fet, no n’hi havia, llevat que surti una excepció que confirmi el que s’ha dit. “És cert que aquella societat era molt masclista, però el llibre també reflecteix el trencament de la repressió que s’arrossegava, un trencament que primer farien els homes mallorquins amb les dones estrangeres –les sueques, com se les anomenava–, però que acabaria sent una revolució sexual per a tota la societat illenca. És més, hem de tenir en compte que Josep Melià, mon pare, dona el punt de vista del picador, no el de l’estrangera, que segurament seria molt diferent del que té el mallorquinot que va de pica”, comenta Josep Melià Ques, i riu.

stats