¿Una pel·lícula que passa la censura és còmplice d'un règim autoritari?

Enviat especial al Festival de CanesDesprés d'estrenar dimarts passat la pel·lícula d'un director vetat i perseguit al seu país com l'iranià Jafar Panahi, la competició del Festival de Canes ha projectat aquest dijous una altra pel·lícula iraniana, però amb el segell oficial d'aprovació estatal, és a dir, el vistiplau de la censura. Això ha generat un debat abans i tot de la projecció de les pel·lícules, sobretot perquè una associació de cineastes iranians independents va qualificar de "propaganda" el film iranià Woman and child, de Saeed Roustaee. Per als denunciants, que no han vist el film, fer una pel·lícula que passa la censura d'un règim autoritari implica un grau de complicitat amb el govern repressor.

Tant ressò ha tingut la denúncia que ha hagut d'intervenir en defensa de Roustaee un altre cineasta iranià, l'exiliat Mohammad Rasoulof, que l'any passat va fugir de l'Iran per evitar la presó i va presentar a Canes La llavor de la figuera sagrada. "Hi ha una gran diferència entre un film de propaganda de la República Islàmica i un film fet sota les restriccions de la censura", recordava Rasoulof. I ha assenyalat que exercir pressió per impedir la projecció d'una pel·lícula en un festival "va en contra de la llibertat d'expressió".

Roustaee, per la seva banda, ha recordat a través d'un comunicat que la seva pel·lícula no té cap ajuda del govern iranià. I si bé és cert que totes les actrius adultes duen hijab al film, com exigeix el règim islàmic, el director recorda que es tracta d'una història "sobre una dona que planta cara a tots els homes i a una societat patriarcal que mira d'arrancar-li tots els seus drets, fins i tot el dret de ser una mare".

I així és. A Woman and child, una viuda amb dos fills i a punt de casar-se en segones núpcies rep un doble cop mortal: el seu promès l'abandona per la seva germana petita, i el seu fill gran, que s'estava amb el sogre, cau per una finestra i mor. A partir d'aleshores, el dolor es barreja amb la ràbia i la necessitat de justícia. La dona carrega contra tothom: el mestre que va expulsar el fill de l'escola, el sogre que va ser negligent i, finalment, l'exnòvio, que ha deixat embarassada la germana petita. Roustaee embolica la troca de mala manera fins al punt que la cosa adquireix una dimensió fulletonesca.

Un cop vista, tanmateix, resulta absurd titllar-la de propaganda; al contrari, la pel·lícula retrata de manera prou diàfana les contradiccions d'una societat en què una viuda ha d'amagar a la família del seu promès que té fills o en què les mares separades perden la tutela dels fills quan compleixen set anys. I si qualsevol pel·lícula que passa la censura és còmplice del règim que limita la llibertat d'expressió, potser hauríem de començar a considerar La caza de Carlos Saura com un exemple de cinema franquista.

Celebració total del cinema

Curiosament, l'altra pel·lícula de la jornada en competició oficial també té segell d'aprovació de la censura, però en aquest cas de la xinesa. Resurrection, el retorn de Bi Gan després de l'aclamada Llarg viatge cap a la nit, és un exercici impressionant de cinema total i ambició artística. En dues hores i mitja, la pel·lícula recorre la història del segle XX en cinc segments molt diferents sempre protagonitzats per Jackson Yee en papers diferents. El resultat és una celebració del cinema aclaparadora, un torrent d'idees, textures i emocions estètiques que van de l'homenatge al cinema mut a l'estil de Guy Maddin, al neonoir estilitzat que tan bé domina el director.