Els remordiments dels nets dels vencedors

Dos nets de repressors de la Guerra Civil a Mallorca confessen a l’ARA Balears la feixuga càrrega que suposen per a les seves consciències els actes comesos pels seus padrins

"Per a mi els actes del meu padrí patern són una llosa. Em sent culpable del que va fer durant la Guerra Civil. Necessit saber què va passar, és una manera de demanar perdó”. Catalina, de 58 anys, és de Manacor i prefereix no donar els seus dos llinatges: “Encara tenc dos oncles vius i no vull més dolor per a ells”. Ella no arribà a conèixer el seu padrí patern, que morí el 1958. Tampoc no va conèixer un germà del seu padrí matern, que, curiosament, va ser represaliat pels vencedors: “Era un mestre de Maó que, després de la guerra, partí cap a l’Argentina, d’on no va tornar mai més”.

A Catalina també li robaren la memòria. La començà a recuperar a final dels anys setanta, quan tenia setze anys: “A l’IES Mossèn Alcover tenia una professora molt sensibilitzada amb la memòria històrica. Jo li vaig parlar de les represàlies que patí el meu padrí matern. Aleshores una companya de classe em feu saber que el meu padrí patern havia estat un feixista. A mi allò em descol·locà i de seguida vaig demanar informació a mon pare. Tan sols em digué que el seu pare era un foraviler que havia fet feina per a una possessió d’un falangista”.

“Remoure la merda”

Aquelles explicacions no convenceren Catalina, que es mostrà decidida a trencar el pacte tàcit familiar de no parlar sobre un tema tabú. Així, contactà amb un antic cap de la Falange, padrí d’un bon amic seu: “Em digué que el meu padrí era dels seus i, davant la meva insistència, m’etzibà: ‘Quan siguis gran ja et contaran més coses”. L’entrada a la universitat feu que la jove manacorina deixàs aparcades les seves investigacions. Al cap d’uns anys, però, es tornaria a topar amb la incòmoda figura del seu padrí: “Em vingué a cercar un partit polític perquè necessitaven una dona a les seves llistes municipals. En saber-ho, mon pare es va posar fet una moneia. Em digué: ‘Jura’m que, mentre jo visqui, no et veuré dins les llistes d’un partit, sigui quin sigui’. Anys enrere el meu pare ja s’havia discutit amb un germà seu que havia entrat al CDI, les sigles històriques del PSM de Manacor. Sempre li retreia el mateix: ‘Has d’estar empegueït de tornar a remoure la merda’”.

Catalina, tanmateix, que aleshores estava dedicada a la criança de la seva primera filla, va declinar l’oferta política que li havien fet. La sorpresa va ser la resposta que va rebre quan ho comunicà: “Em digueren: ‘En el fons no creguis que ens interessi gaire d’aquí on vens’”. Una altra vegada va quedar amb la mosca darrere l’orella i tornà a demanar explicacions al seu pare: “Em revelà que el meu padrí era falangista i que era una persona analfabeta a qui varen enganar. M’insistí que no volia parlar pus del tema”.

Aquella vegada Catalina començà a lligar caps. Recordà que de petita, tres pics a l’any, acompanyava la seva padrina paterna a passar el dia a una possessió de Porreres, on un grup d’homes i dones es reunia per separat. “Allà -assegura- hi anaven a rebre adoctrinament. A final d’estiu també em duia a una desfilada de la Falange a Portocristo”. Després, aquell exercici d’introspecció la portà a visitar una altra persona de Manacor, que també havia estat falangista. I aquesta vegada es topà de morros amb la veritat. “El teu padrí -em reconegué- era un home molt dolent. Mesos abans de morir, quan estava agonitzant al llit, cada vespre el portal de casa seva s’omplia de ciris amb els noms de les persones que suposadament havia assassinat”. En sentir això, fou obligatòria una altra conversa amb el pare. “El teu padrí va matar, però no sé qui”, em confessà.

La veritat fa mal

Quan realment Catalina començà a assumir els fantasmes del seu passat va ser el 2007 amb l’aprovació de la Llei de memòria històrica de Zapatero. “Un any després morí mon pare i aleshores vaig intentar anar a Son Coletes a les commemoracions del 14 d’abril, el dia de la proclamació de la Segona República. Però, quan m’acostava a la porta, me n’anava. Sentia vergonya i por davant la reacció que tindria la gent en veure’m. Finalment, fa dos anys una amiga m’estirà a entrar-hi. I no passà res”.

El 2014 la fossa del cementeri de Sant Joan va ser la primera que s’exhumava a Mallorca. Hi foren localitzats tres mariandos represaliats. El 2016 tocà la de Porreres, d’on es recuperaren 55 cossos. “Allò -recorda Catalina- va ser la constatació que aquí hi hagué una repressió planificada, amb gent a qui enterraren com a cans. Aquells cossos desmuntaven la teoria de familiars meus que negaven que hi hagués morts. Vaig estar molts de dies sense dormir”.

Enguany Catalina tampoc no s’ha volgut perdre les visites a la fossa exhumada al cementeri del seu poble. “Vaig quedar freda en veure aquells cadàvers. Pensava quants d’ells havia mort el meu padrí. Estic convençuda que ell sabia què feia”. Aquesta manacorina d’esperit inquiet, convertida en devoradora contumaç de llibres sobre la Guerra Civil, té molt a dir sobre la memòria històrica: “A Manacor hi ha gent que té familiars enterrats a Son Coletes i que no en vol saber res. Aquí la por dels vençuts encara pesa. Igualment, hi ha fills i nets de represaliats que no són d’esquerres. I jo, que som neta de falangista, no som de dretes”.

El pecat més gros de l’Església

Sobre la repressió, Catalina tampoc no s’està de fer el següent apunt: “Moltes atrocitats que es cometeren no tenien res a veure amb la ideologia. Hi va haver gent que matà un veí per no haver de pagar-li els deutes o per qüestions d’enveges o ràbies personals. També hi hagué falangistes que no mataren ningú”. Malgrat tot el que ja sap, aquesta neta de vencedor encara no està satisfeta: “El dia que em trobi en pau amb mi mateixa serà el dia que algú em digui si el meu padrí va estar realment en els piquets d’execució. La veritat fa mal, però no saber-la i sospitar-la, encara més”.

Ple de remordiments

Un altre descendent de vencedor ple de remordiments és Ernesto Orestes Pérez Jaume, de 54 anys. Ell no té cap inconvenient a revelar la seva identitat. És net del conegut capità Jaume, un terratinent que des del 1934 era el cap de la Falange a Manacor i des del juliol del 1936, el batle del municipi. Abans, entre el 1922 i el 1923, com a militar havia participat en la guerra del Marroc i al final de la Segona República havia estat empresonat tres mesos amb altres falangistes manacorins.

La matinada del 16 d’agost de 1936 el capità Jaume va ser qui dirigí a Portocristo l’operació contra el desembarcament de Bayo. “Va actuar -assegura el seu net- mogut per uns ideals de defensar Espanya del comunisme. Aleshores arribaven notícies dels assassinats que havien comès els republicans a Menorca i a Eivissa. Si triomfava la missió de Bayo, el meu padrí tenia tots els números perquè l’afusellassin”.

Les últimes hores d’Emili Darder

Pérez, igual que Catalina, també té família represaliada a l’altre bàndol. “El meu repadrí per part de pare va ser assassinat el 1937 pels falangistes. Tenia 70 anys. A casa mai no es parlava d’ell. Tampoc no es parlava gaire del meu padrí falangista, a qui no vaig arribar a conèixer. Morí el 1959, a 61 anys, d’un atac de cor”. Pérez va començar a aprofundir en tota aquesta història familiar als anys vuitanta a partir d’articles de memòria històrica i de conferències. No va ser un procés fàcil de pair: “En saber qui era el meu padrí, vaig sentir vergonya, com si els crims que hagués comès fossin culpa meva. També vaig sentir pena pels familiars de les víctimes que varen quedar com els dolents de la història”.

Dicotomia perversa

L’únic consol que té el net del capità Jaume és que el seu padrí també va poder salvar gent: “Hi hagué persones que li demanaren clemència i a qui va treure de la llista dels que havien de ser executats. També va apuntar com a afiliats antics de la Falange militants d’esquerres perquè era la seva taula de salvació”. La visita a l’exhumació de la fossa de Porreres també regirà l’estómac a Pérez: “Em vaig emocionar i alhora vaig sentir una sensació d’angoixa. Em ficava en la pell de la gent que treien de Can Mir i duien a executar allà. Avui ma mare, de 84 anys, també es posa malalta quan veu documentals de la Guerra Civil. Diu que el que va fer el bàndol del seu pare no té nom”.

Pérez tampoc no s’està de desmuntar alguns tòpics sobre la memòria històrica: “És evident que la guerra es va originar per un cop d’Estat i que el bàndol republicà patí més morts. Però a vegades es fa la dicotomia perversa entre persones bones i dolentes. Es dona per fet que la gent de dretes té una predisposició genètica a ser dolenta i la d’esquerres, a ser generosa. La majoria de gent que lluità, però, ho va fer al bàndol que li va tocar. Hi hagué persones que començaren al costat dels republicans i que acabaren fent la guerra amb Franco per un tema de supervivència”. Pérez lamenta que durant la Transició no es fes un bon examen de consciència, tal com feu Alemanya amb el seu passat nazi. “Segons les constel·lacions familiars -conclou-, quan un mata passa a formar part de la família de la víctima. És el que em passa a mi, que encara patesc un dol”.

Dret a l’oblit?

La publicació dels noms dels botxins del franquisme planteja el debat sobre el dret a l’oblit per part dels seus familiars. L’última vegada que aquest debat estigué sobre la taula va ser el juny de 2019 arran d’uns articles a la web de la Universitat d’Alacant (UA), on apareixien el nom i els llinatges del secretari del judici, en què el 1940 es condemnà a mort Miguel Hernández -el poeta d’Oriola veuria commutada la pena per trenta anys de presó, però morí al cap de dos anys, a 31 anys, de tuberculosi.

De seguida, el fill del secretari judicial exigí a la UA que eliminàs les dades personals del seu pare de les publicacions elaborades per Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de Literatura Espanyola a la mateixa universitat. Ho feu emparant-se en la llei de protecció de dades personals i del reglament europeu. En una entrevista al diari El País, el sol·licitant feu l’afirmació següent: “He constatat falsedats respecte de com era la seva manera de ser i d’actuar, de com va ser la seva vida [en al·lusió al seu pare]... El presenten com un botxí i va ser una víctima més”. Com a mesura cautelar, la universitat accedí a deixar només les inicials del secretari judicial. Al cap d’un mes, però, tornà a posar el seu nom i llinatges (Antonio Luis Baena Tocón) a partir d’un informe favorable de l’Agència de Protecció de Dades. El fill, doncs, quedava sense dret a l’oblit. Ara, però, ha duit l’assumpte als tribunals.

Qui està molt pendent de la causa del secretari judicial de Miguel Hernández és el cineasta mallorquí Pedro de Echave, director del documental Ossos que xerren. La fossa dels tres mariandos (2017), que recollia les tasques de la primera exhumació d’una fossa a les Balears, la del cementeri de Sant Joan. “El problema -afirma- d’aquestes polèmiques és que et toqui un jutge d’extrema dreta”. De Echave assegura que ha tingut a les seves mans llistats de botxins: “Els seus propietaris, però, no m’han deixat publicar-los. Això passa sobretot als pobles petits, on tothom es coneix. És gent que no els vol publicar per evitar tenir una mala relació amb els veïns que són descendents dels repressors i que no en tenen cap culpa. Una altra cosa seria que aquests descendents defensassin públicament els actes dels seus parents”.

El cineasta, tanmateix, es mostra partidari de publicar la llista dels botxins en pobles més grans: “Seria impensable que a Alemanya hi hagués problemes per publicar els noms dels principals assassins nazis”. A l’hora de donar noms, però, l’historiador de Manacor Antoni Tugores insisteix que s’ha d’anar amb molta de cura: “La gent té dret a conèixer-los sempre hi quan hi hagi dades fiables. Hi ha hagut persones que, per fer mal a la memòria d’una altra persona, han creat falsos botxins. I a vegades es carrega el mort a dues o tres persones i els altres en queden alliberats completament, quan no és així”.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF