OBSERVATORI
Cultura 19/09/2015

Reconquerir la ciutat que volem

Jordi Pallarès
5 min
Reconquerir la ciutat que volem

Dimecres passat vaig tenir l’oportunitat de moderar un interessant i necessari debat al CAC Ses Voltes de Palma sobre el paper de les institucions respecte a les intervencions artístiques en l’espai públic. Una taula rodona que, sota aquests continguts, va reunir professionals de l’art urbà d’aquí i de València i representants de la gestió municipal i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma. Tots ells i un participatiu públic van fer possible un intercanvi constructiu sobre què fer i com respecte a una pràctica artística que, més enllà de modes i subcultures, projecta més que mai la veu de molts ciutadans. Apunts sobre com gestionar un fenomen que es resisteix a ser domesticat, però que participa activament del teixit sociopolític de la ciutat.

Ens agradi o no, Palma és una ciutat que es troba immersa en un procés de turistització en què els valors essencials d’allò que considerem l’espai públic s’estant subvertint de manera vertiginosa. Allò que forma part de la nostra identitat es perverteix i la fesomia de la ciutat s’assembla cada dia més a la de qualsevol altra. La mediatització de la crisi i moltes de les suposades mesures de recuperació que l’actual govern espanyol ha posat en pràctica han provocat una tolerància extrema envers qualsevol activitat econòmica que es pugui donar en l’espai urbà. Una privatització de l’espai públic que priva la ciutadania de qualsevol ús que no sigui el lucratiu. I el pitjor de tot això és que aquesta situació s’està normalitzant. Hem integrat amb resignació allò de “tothom ha de poder guanyar-se la vida”. Una prioritat que sembla compensar qualsevol cost addicional. Com si això fos un dret adquirit i justificat en detriment d’aquell que ens permet gaudir lliurement de places, rambles, passetjos i carrers.

“El carrer és de tots” està sent una perillosa consigna polititzada des de moltes bandes que obre un clar debat sobre els límits de les nostres actuacions, posant de manifest un sentiment de possessió que, insisteixo, dóna peu a fer tot allò que un considera, independentment de si afecta o no, les dinàmiques socials d’interrelació ciutadana. En aquest sentit, les intervencions urbanes són, per definició, una manera de dir i compartir allò que un sent, ben igual que el que es dóna al mur de Facebook. I precisament per això, convé gestionar-les bé i prendre consciència d’allò que volem compartir i on. El jo esdevé ràpidament un nosaltres per tots aquells que sotscriuen determinats missatges, fomentant sovint un curiós sentiment de comunitat i de massa que uneix i dóna força. Un M’agrada visual que adquireix moltes lectures i dimensions. Però la creixent popularització de l’art urbà no treu que els que hi estem ficats reflexionem també sobre algunes coses. D’entrada, què s’entén per art urbà ja que, més enllà del que la majoria identifica com a grafit, existeixen moltes actuacions, algunes de les quals, lluny de voler ser amables murals, passen a ser punyents, subtils i elaborades intervencions que, tot i professionals i respectuoses amb l’entorn, es transvesteixen amb tota mena d’empremtes que les parets vénen acumulant dia a dia. La pregunta és: tots els que es dediquen a intervenir “artísticament” l’espai urbà tenen la mateixa consciència i compromís respecte a allò que fan?

Em consta que el nou govern municipal de Palma està revisant tot això, plantejant-se qüestions a molts nivells. És prou significatiu que aquest consistori vulgui, per fi, mullar-se en un terreny com aquest des de regidories com la de Cultura i la de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne. Una assignatura pendent que moltes ciutats espanyoles i alguns pobles de Mallorca ja van aprovar fa temps. Simultàniament, s’està també reflexionant sobre el bon ús de l’espai públic mitjançant les accions i activitats dissenyades des de l’actual regidoria de Mobilitat. Com molt encertadament es va comentar en la taula rodona, no basta a facilitar segons quines gestions, sinó que convé pensar un projecte integral vinculat a com volem que sigui aquesta ciutat. I això passa per escoltar i treballar amb aquells ciutadans i professionals implicats i afectats pel model de ciutat cap al que sembla tendir Palma en aquests moments. Ben cert és que els artistes urbans produeixen molt i que allò que fan sorgeix des d’unes condicions efímeres, però cal anar també en compte a no sobreexplotar cap barri per una excessiva i indiscriminada presència d’intervencions urbanes. Tampoc no volem cap parc temàtic de res, de la mateixa manera que convé fugir de festivals d’art urbà que, mancats de professionalitat, reprodueixen models sense aportar res, ni connecten amb el tarannà real de les ciutats en què s’emplacen. I arribats a aquest punt i per reivindicar una (auto)imatge digna i professional de l’art urbà, som molts els que creiem que convé posar una alarma sobre el recurrent exhibicionisme d’aquestes pràctiques artístiques. Si no hi ha cap projecte o intenció específica, crec que no ens fa cap bé accedir a intervenir al carrer com a “decoració” o distracció de qualsevol esdeveniment institucional o de caràcter privat.

Alguns pensen que tota cultura aixoplugada per les institucions acaba sent cultura institucional, però la qüestió és que des de dins també és possible marcar i abonar el territori. Probablement estigui encara per definir quin és el paper de les institucions en tot això. Per aquest mateix motiu hem d’aprofitar la bona disposició quan existeix per valorar entre tots què ens interessa. Criminalitzar i obsessionar-se amb la presència d’allò que diuen que és grafit demostra d’entrada una ignorància, alhora que una visió, unilateral i taxativa de la dimensió de qualsevol rastre que hi pugui haver per la ciutat (“Servicio de Limpieza de Graffitis”). Millor parlem de límits, regulem, facilitem gestions… no pas censurar, posar traves i sancionar sense gaire criteri aquells que pinten, canten o actuen al carrer. Parafrasejant un dels convidats, l’art urbà ha madurat i necessita autoafirmar-se i vincular-se a una població de la qual n’és part. I com s’esmenta en el document audiovisual que recull part de la tasca del Grup de Treball We Art Urbà, de l’Associació de Veïns de Canamunt, la seva implicació social i artística amb l’entorn pot contribuir a canviar i/o donar visibilitat a dinàmiques i problemàtiques específiques. Alguns artistes, fins i tot, senten la necessitat emocional d’intervenir barriades que estan especialment descuidades i ignorades per les institucions. La seva és una mirada proactiva, que parla i té com a objectiu posar en evidència allò que no funciona o, simplement, s’ignora. No oblidem que la condició d’artista no exclou la de ciutadà.

És l’hora de fer una bona pedagogia urbana, donant exemple de bones pràctiques i creant consciència sobre l’estima que cal tenir per la nostra ciutat. Institucions públiques, professionals i ciutadania en general hem de tenir clar on volem emmirallar-nos, quines ciutats són un bon referent i quin equilibri de convivència i benestar volem. És complex aturar processos de gentrificació que comporten especulacions i canvis extraordinaris en determinats barris, però no podem resignar-nos a què la ciutat que habitem muti cap a un model que renega i es resisteix a reconèixer el veritable i original ús de l’espai públic. És el moment de reconquerir el nostre espai!

stats