Reapareix la pintura llegendària del pintor maleït del Modernisme

BarcelonaL'exposició que el Palau Güell dedica a Aleix Clapés, el pintor i moblista que va col·laborar amb Antoni Gaudí, continua donant sorpreses: després de treure a la llum una desena de pintures inèdites, fa una setmana va sumar-s'hi una de les obres més emblemàtiques de Clapés, El peó, que no s'havia exposat en públic des del 1886 a la Sala Parés. La història no s'acaba amb la descoberta: s'ha pogut comprovar que aquest no és el quadre que suposadament va comprar Lev Trotski a París el 1920 per dos milions de francs. La versió russa d'El peó seria més petita i podria ser la que va aparèixer publicada a El Día Gráfico amb motiu de la mort del pintor.

"El peó va tenir molt bona crítica", diu Carlos Lupercio, arquitecte, autor d'una tesi sobre Clapés i comissari de la mostra juntament amb l'historiador i crític Josep Casamartina. "A l'exposició de la Sala Parés hi havia quadres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Joan Brull, però el quadre de què més es parlava era El peó", afegeix. Algunes de les influències que es poden observar en les pintures de Clapés són el Greco i pintors barrocs espanyols com Ribera. Però, a diferència dels seus sants en èxtasi, el paroxisme de les emocions d'El peó es deu als estralls de la feina i a la denúncia de l'explotació que hi ha implícita. "El peó es un home gran que està gairebé exhaust que estira el carro que ha estirat tota la vida. Clapés va posar l'accent en l'abatiment", diu Casamartina. "El peó va ser una obra mítica del pintor des del mateix moment que es va exposar", explica.

El peó va ser localitzat per l'historiador i conservador del Museu del Disseny Josep Capsir mentre estudiava les col·leccions d'art de l'industrial Joan Artigas-Alart (Barcelona, 1885-1934), conegut perquè va donar una important col·lecció de mantons de Manila a la Junta de Museus. Així que El peó no va sortir mai de Barcelona. "El quadre estava en l'entorn de les coneixences d'Antoni Gaudí", diu Casamartina, ja que Alart pertany a la família que dona nom a uns jardins a la Pobla de Lillet el disseny dels quals s'atribueix a Gaudí. Abans d'exposar-lo, el Palau Güell es va fer càrrec de la neteja i consolidació mínimes que necessitava la pintura.

Unes cartes massa comprometedores en temps de Franco

Però El peó també té al darrere una història russa, reforçada pels hereus d'Aleix Clapés. Asseguren que la seva àvia, Teresa Clapés, la filla del pintor, va rebre dos comunicats, un de Trotski, que confirmava que tenia el quadre i un altre de Ióssif Stalin en senyal d'agraïment. "La meva àvia ens explicava als anys 40 i 50 que els havia rebut i que els va cremar perquè era un perill important tenir-los", diu el periodista i escriptor Antoni Real, besnet del pintor i autor d'una novel·la en què l'artista apareix com a protagonista, Pentimento (Meteora). "Una altra cosa que sempre s'ha dit, perquè està documentada, és que per aquest quadre es van pagar dos milions de francs, i ningú de la família en sap res —explica Real—. Ho dubtem moltíssim, perquè ens estranyaria molt que en plena Revolució Russa Trotski donés dos milions de francs al meu besavi". Així mateix, Real recorda que la seva àvia va morir "sense un ral" i que el seu besavi va morir en un pis de Gràcia "absolutament desnonat i sense diners".

La recerca d'El peó perdut, el rus, continua: al desembre l’historiador de l’art Joan Francesc Ainaud es va posar en contacte amb la directora del Museu del Kremlin per confirmar si el quadre havia estat a Rússia i la resposta va ser que no tenien constància ni del quadre ni de l'autor. I encara hi ha una altra via de recerca: Lev Trotski no va ser a París el 1920, però sí que va ser-hi el 1916 i, en lloc de comprar el quadre, l'hauria pogut rebre com un regal o donació dins un ambient cooperativista del qual Aleix Clapés formava part. Precisament una de les ressenyes més entusiastes d'El peó va aparèixer en un obituari publicat a l'Órgano de la Federación Regional de Cooperativas Catalanas, un reflex de la filiació marxista leninista, en què qualificaven el quadre com "el símbol de l'explotació".

La ruptura d'Aleix Clapés amb Eusebi Güell

Coincidint amb la troballa d'El peó, Antoni Real recorda un altre dels aspectes més misteriosos de la biografia de Clapés: la ruptura amb Eusebi Güell, per a qui havia treballat en la decoració del seu palau, entres altres encàrrecs, potser amb les bones crítiques d'El peó com a carta de presentació. Per a Real, s'haurien pogut barallar, perquè Clapés va pintar una pintura de la Guerra de Cuba —el parador de la qual es desconeix— en què els vaixells espanyols eren "vaixells de paper", mentre que Güell s'oposava rotundament a la independència de Cuba.

Sobre la mort del seu besavi, Real diu que no es creuen que patís demència en el moment de morir, perquè va estar treballant i escrivint fins al final. "En aquella època corrien tantes històries que no ho podem corroborar", conclou Real. L'exposició Aleix Clapés, l'enigmàtic pintor de Güell i Gaudí estarà oberta fins al 30 de maig.