PalmaR amon Aguiló va poder comprovar de seguida que la vida pública d’un batle tenia coses rutinàries o avorrides i coses interessants o sorprenents i algunes coses molt desagradables. Un dels actes públics als quals va assistir el primer any del seu mandat fou el funeral en sufragi de Llorenç Villalonga, que es va fer a l’església de Santa Eulàlia el 29 de gener de 1980. Va ser presidit pel ministre de Cultura Ricardo de la Cierva, amb la presència del president del Consell General Interinsular, Jeroni Albertí, i moltes altres personalitats del món de la política i de la cultura local.
De les coses desagradables, que n’hi ha sempre en l’exercici de la política, cal recordar les pintades que varen aparèixer un matí del mes de novembre del 79 a alguns indrets de Palma. Pintades clarament feixistes, que feien referència al llinatge del batle Aguiló. Sobre aquests fets, deia l’exbatle: “Com vaig reaccionar? Com diuen en castellà: ‘tragando quina’. Va ser una mica dolorós, però he hagut de passar moments molt pitjors… Jo estava preparat psicològicament per enfrontar-me a aquest tipus de racisme i el fet no em va reblanir el cervell”.
Però un batle ha de tenir capacitat de resistència contra aquestes agressions minoritàries. També una presència pública en moltes i variades iniciatives, com per exemple la inauguració de l’exposició antològica del pintor Coll Bardolet, la reunió a Istanbul sobre la unió de les ciutats de la Mediterrània, un dinar amb Jorge Luis Borges, la cerimònia religiosa amb motiu dels Sants Àngels Custodis (festivitat dels cossos que integren la policia espanyola), o el sopar commemoratiu de la quarta reunió extraordinària de la Comissió Internacional de Pesqueries de l’Atlàntic Sud-oriental.
La vida municipal de la mà dels regidors de govern estava molt present en altres activitats, com a mostra d’una ciutat plenament normalitzada, moderna i cosmopolita. És el cas de la participació municipal en la investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Camilo José Cela; en la inauguració d’una magnífica exposició sobre l’obra i la filosofia arquitectònica del grup d’origen català del GATEPAC 1930-1940, al Col·legi d’Arquitectes; en la inauguració de l’exposició antològica de Juli Ramis a la Llotja, o en les primeres passes per a la creació de la Fundació Miró.
Palma era una ciutat que sabia donar importància a les seves institucions civils, com demostra la commemoració del 75è aniversari de la fundació del Foment del Turisme de Mallorca o la celebració de l’ascens del Reial Mallorca a la Segona Divisió. Una ciutat que acomiadava el seu darrer poeta de l’Escola Mallorquina, Guillem Colom. També va dir adeu a Antoni Parietti, enginyer que tantes coses va fer per a Ciutat i a tot Mallorca, com les carreteres de Formentor o la de la Calobra.
Palma no era aliena al que passava en el seu entorn immediat. Veia com la formació dels consells insulars i la constitució del Consell General Interinsular tenien una composició política molt diferent, tombant clarament cap a la dreta. Jeroni Albertí es feia fort al Consell de Mallorca i Abel Matutes en el d’Eivissa. Mentrestant, l’exbatle de Palma, Paulí Buchens, anava de president del Foment del Turisme i Josep Melià era nomenat per Adolfo Suárez secretari d’Estat de la Informació.
Tot això passava en el context estatal d’una expectativa de recuperació econòmica malgrat que els preus del petroli tornaven a pujar. La situació política general era cada vegada més crítica, ja que els atemptats d’ETA continuaven atacant intensament les forces militars. Mentre es cuinava un altre cop d’estat, la crisi ideològica arribava al PSOE, i Felipe González va dimitir de secretari general en el Congrés del maig perquè va perdre la votació de renunciar a la ideologia marxista. Després d’uns mesos d’incertesa, es va fer un Congrés Extraordinari en què es va definir el PSOE com un partit socialdemòcrata i González va tornar al seu càrrec. Volia estar en una posició concordant amb altres governants europeus, entre els quals començava a emergir Margaret Thatcher.