El que més exporta el MNAC no és el romànic

BarcelonaLa col·lecció de murals romànics del Museu Nacional d’Art de Catalunya és única al món. Els fons d’art gòtic són els millors de l’Estat. I amb la nova presentació de l’art dels segles XIX i XX, el MNAC s’ha convertit en la casa gran del Modernisme. Però les obres que altres museus internacional els sol·liciten més sovint no són la Majestat Batlló -traslladar un absis seria molt difícil- ni Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem ni mobles d’Antoni Gaudí. Els artistes que més exporta el MNAC, sobretot a diferents ciutats de França i Itàlia i Nova York, i també a Tòquio i Mont-real, són dels segles XVI, XVII i XVIII, encapçalats per Diego de Velázquez, de qui el museu té un oli de joventut, Sant Pau.

El Sant Pau de Velázquez ha sortit del MNAC quinze vegades, seguit molt de prop per la Natura morta d’atuells, de Francisco de Zurbarán, que ha viatjat tretze vegades. Aquesta segona pintura pot no semblar tan cridanera com la de Velázquez, però és una autèntica raresa: només es conserven una desena de bodegons d’aquest pintor. A més d’aquesta, n’hi ha una altra versió, conservada al Museu del Prado. Zurbarán també tanca el podi de l’art més desitjat amb Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V (dotze viatges).

El rànquing continua amb quatre pintures que s’han pogut veure a l’estranger en set ocasions. Hi ha dos Grecos, Sant Pere i Sant Pau i Crist amb la Creu, i també Panera de pomes, codonys i magranes, de Juan de Zurbarán, i Ramon Llull, de Francesc Ribalta. El MNAC ha prestat sis vegades Natura morta amb pomes, raïms, pa, gerra i ampolla, de Luis Meléndez, i El minuet, de Giandomenico Tiepolo. La llista la tanca Retrat de cavaller, de Jacopo Robusti, conegut com a Tintoretto, que s’ha prestat cinc cops.

Obres massa delicades per viatjar

A més d’aquestes obres destacades, hi ha dues grans pintures que també han sigut sol·licitades però que gairebé no han sortit de Barcelona per motius de conservació: Martiri de Sant Bartomeu, de Josep de Ribera, només ho ha fet tres vegades, i Immaculada Concepció,de Francisco de Zurbarán, ha viatjat en quatre ocasions, però no s’ha prestat des del 1997. El fet que moltes d’aquestes obres pertanyin a un període en què l’art català no brilla amb el mateix grau d’excel·lència que a l’Edat Mitjana i el Modernisme -amb la cort establerta a Madrid des del 1561, Barcelona va quedar a la perifèria del món artístic d’aleshores- pot semblar una paradoxa, però també posa en relleu l’abast del MNAC i accentua el seu caràcter universalista.

“Tenim un relat propi de país, però la vocació del museu és universal. El museu ha de fer dues coses: parlar del lloc on està ubicat, Catalunya i Barcelona, i des d’aquest lloc donar una visió del món”, diu el director del MNAC, Pepe Serra. “A l’art del museu se li assigna un caràcter únicament local -afegeix-, quan no és un museu local, perquè el patrimoni local que té és de valor universal. El museu ha de ser universalista en actitud. Les nostres col·leccions d’art del Renaixement i el Barroc són molt petites, però molt selectes”. Segons el catedràtic d’història de l’art i antic director del MNAC Eduard Carbonell, també influeixen en el rànquing “les dificultats” per fer viatjar l’art romànic i gòtic, perquè es tracta de murals o obres molt delicades, i “el gust” a l’hora d’organitzar exposicions a nivell internacional.

“El discurs del museu és important, perquè és continu i no té buits. Té unes puntes que són de primer nivell, i altres que no ho són tan. El Romànic, el Gòtic, el Modernisme i les avantguardes són punts àlgids. Si parlem d’art català, si comparem el pintor més important del Barroc català, Antoni Viladomat, amb la pintura andalusa, no té color. Si el posem al costat dels grans pintors, és bo, però juga en una altra divisió”, subratlla Carbonell.

Les sales d’art del Renaixement i el Barroc del Museu Nacional van obrir les portes el 2004, durant el mandat de Carbonell. Els fons, que inclouen el llegat Cambó (que és propietat del museu) i el dipòsit de la col·lecció Thyssen, els integren un total de 1.300 peces, de les quals se n’exposen 300. Coincidint amb les Festes de la Mercè del 2016, com ja va fer amb l’art dels segles XIX i XX, el museu inaugurarà una nova presentació d’aquests fons -probablement tan revolucionària respecte a l’actual com la d’art modern-, dins la qual es podran veure les natures mortes dipositades per un col·leccionista anònim i ara exposades dins la mostra temporal Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or.

La consecució de grans obres

A diferència del Museu del Prado i el Louvre, el MNAC no s’ha nodrit de col·leccions reials, i les obres d’art del Renaixement i el Barroc hi han ingressat de maneres molt diverses des dels primers anys del segle XX fins a l’actualitat. “La col·lecció de l’escola Llotja, que havia creat el seu propi museu, ingressa al museu l’any 1902. Hi havia algunes delicatessen, com Crist amb la creu, de Luis de Morales. Eren acadèmics que volien formar els joves i van comprar pintures que circulaven per les col·leccions privades barcelonines a mitjans del segle XIX”, diu Joan Yeguas, conservador de l’àrea de Renaixement i Barroc del MNAC.

“Les altres formes de finançament són el llegat, la compra i la donació; i, a partir dels anys 90, les dacions en concepte de pagament d’impostos”, explica Yeguas. “Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V es va comprar l’any 1905. “La burgesia catalana a finals del segle XIX havia tingut diners i havia format una col·lecció, i en aquell moment es venen els quadres, que van entrant puntualment al museu. Després el museu va adquirir col·leccions senceres. Des dels anys 30 fins als 50 van arribar la col·lecció Plandiura i la Gil, on hi havia el Velázquez i la natura morta de Luis Meléndez. Havia entrat com a dipòsit el 1922 i el museu la va adquirir el 1944. Aquestes són les dues col·leccions que tenen més qualitat”, assegura Yeguas.

La posada en valor del patrimoni

Les exposicions han jugat un paper clau a l’hora de conèixer amb més profunditat i difondre aquest patrimoni. “Joan Ainaud, que havia entrat al museu el 1948 com a director, va prestar obres a petites exposicions que es van fer a l’estranger a mitjans dels 50”, diu l’expert. Les dues mostres que han tingut un paper més important a l’hora de posar en un primer pla aquestes obres es remunten als anys 80 i als primers 2000. La primera és L’època dels genis, comissariada per Joan Sureda, que va tenir dues seus, a Girona l’any 1987 i a Barcelona el 1989. L’altra és Caravaggio i la pintura realista europea, al MNAC el 2005. “A part de les obres que van venir, s’hi va exposar tot el nostre art del Segle d’Or espanyol: Velázquez, Ribera, Zurbarán i fins i tot alguns pintors que guardem al magatzem perquè no tenim prou espai per exposar-los”, recorda Yeguas.