El Quartet Casals culmina un altre gran projecte

Fa unes setmanes parlàvem del gran projecte del Palau de la Música amb la culminació de la integral de les sonates per a piano de Franz Schubert a càrrec de Paul Lewis. Ara podem parlar d’un altre gran projecte, el que han dut a terme aquesta temporada els membres integrants del Quartet Casals amb els quinze quartets de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975). Quatre mesos abans de la inauguració de la nova temporada del Liceu amb l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, la darrera vetllada amb els dos últims quartets del compositor rus ha suposat un fermall d’or a un cicle extraordinari –que lamentablement no hem pogut seguir completament– a càrrec d’Abel i Arnau Tomàs, Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown, els quatre integrants del Quartet Casals.

L’expressionisme lacerant de Xostakóvitx es mostra en la seva obra de cambra i, molt especialment, en els darrers quartets. Un esperit esquinçat, com bé va plasmar Julian Barnes en la novel·la El soroll del temps i que és un clar exemple del control dels totalitarismes sobre els artistes. Tanmateix, Xostakóvitx sempre va mostrar la seva ideologia i els seus sentiments, fos des del sarcasme o des del plor contingut i sagnant.

Concert memorable –ja és redundant, quan es tracta dels Casals– a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, amb molta expectació i concentració per part dels espectadors, atents als mil i un matisos que els membres del quartet van saber extreure de les dues obres. Com és habitual en ells, val a dir-ho.

El protagonisme del violoncel en el penúltim quartet (op. 142) no va ser obstacle perquè la viola i els dos violins imposessin la seva autoritària presència a l’obra, amb el seu elegíac Adagio, que constitueix un dels laments més sincers de tota la història de cambra del segle XX.

Finalment, el quartet número 15 op. 144 va ser interpretat des de la contenció, al llarg de quaranta minuts de música ininterrompuda, i sempre al servei del tempo Adagio que reclama Xostakóvitx. El Quartet Casals va actuar de manera magistral al servei del discurs de tensions i distensions entre el moviment inicial i l’epíleg, amb moments senzillament hipnòtics com el nocturn o la marxa fúnebre (quart i cinquè moviments).