Cultura 22/05/2022

"El nazisme va ser molt potent tant als Estats Units com a Anglaterra"

Thomas Snégaroff reconstrueix la vida d'Ernst 'Putzi' Hanfstaengl, pianista i confident de Hitler

4 min
Winifred Wagner), la jove de Richard Wagner, amb el seu fill, Wieland, i Adolf Hitler, a la casa de Wagner, a Bayreuth, al 1938

BarcelonaEl que més desitjava Ernst Hanfstaengl (Munic, 1887-1975) era agradar a Hitler, parlar-li a cau d’orella i que el líder nazi l’escoltés. Hitler el tolerava a estones i estava fascinat per la seva dona, Helene. A Hanfstaengl, que irònicament se’l coneixia amb el nom de Putzi (vol dir homenet en bavarès i ell feia gairebé dos metres), aquest enamorament platònic li anava la mar de bé: sabia que Hitler no intentaria res carnal amb ella perquè el repel·lia el contacte físic. Quan Putzi tocava Wagner al piano, Hitler, obsessionat amb el compositor alemany, entrava en trànsit. Mig alemany, mig nord-americà, i graduat a Harvard, Putzi va ser amic de Hitler, i després informant del president nord-americà, Franklin D. Roosevelt. A partir d’aquest personatge, que a estones sembla un bufó, a estones un manipulador i un seductor, i en algun moment un estrateg que assessora Hitler, l’historiador i periodista francès Thomas Snégaroff explica a Putzi. El confidente de Hitler (Seix Barral) la fascinació que exercia el líder nazi i com molts països van tolerar l’antisemitisme de Hitler.

"Aquest punt és molt important en el llibre", explica l’autor. De fet, Snégaroff va topar amb el nom de Putzi mentre feia recerca per escriure un llibre sobre el nazisme als Estats Units. Putzi va tornar a Harvard el 1934, pel 25è aniversari de la seva promoció, i "es va adonar que l’odi envers els jueus de Hitler no era cap problema", diu Snégaroff. De fet, aquells anys a Princeton i Harvard es va restringir l’entrada d’estudiants d’origen jueu perquè es creia que la seva presència foragitava les famílies blanques, anglosaxones i protestants. "En aquell moment Putzi va ser un convidat d’honor i tothom sabia que era un dignitari nazi", detalla l’autor.

"Els Estats Units van ser el primer país on hi va haver una gran manifestació per celebrar l’arribada al poder de Hitler –explica Snégaroff–. El Madison Square Garden era ple de banderes nazis el 1936 i, al mateix temps, es feia una paròdia de judici a Hitler". Especialista en política nord-americana, l'autor ofereix a través de Putzi una altra mirada sobre els Estats Units: "Volia trencar aquesta idea que els Estats Units sempre han estat contra el feixisme i són el país de la democràcia i de la llibertat. El nazisme va ser molt potent tant als Estats Units com a Anglaterra".

Ernst Hanfstaengl

Buscar el consol en Hitler

El personatge de Putzi també permet a l’autor intentar explicar com bona part d’un país es va deixar fascinar per Adolf Hitler. Putzi no era un ideòleg, el que el va embriagar no eren les idees polítiques, sinó més aviat les emocions. Ho va donar tot per Hitler: contactes, informació, diners... "És la meva vida, A.H.", es repeteix al llarg del llibre. "Hitler va ser feliç en la intimitat de la casa de Putzi", diu Snégaroff. Va ser a casa de Putzi on Hitler va córrer a refugiar-se el novembre del 1923, després del seu frustrat cop d’estat contra la República de Weimar en una cerveseria de Munic.

A Putzi li agradava el poder i seduir. "Buscava consol, un consol que Hitler semblava capaç de donar-li i, per a mi, la paraula consol és molt important", insisteix l’historiador. "Putzi se sentia culpable perquè podria haver participat en la Primera Guerra Mundial i no ho va fer, i allà van morir dos dels seus germans que lluitaven al bàndol alemany", afegeix. Tot plegat, segons Snégaroff, explica també com se sentia el poble alemany, perquè tothom, simbòlicament, havia perdut germans. Les emocions potser expliquen algunes coses, però Snégaroff insisteix que al darrere hi ha una idea abjecta, l’eliminació dels jueus, i que el cervell també hi té molt a veure.

Putzi va ser el responsable de la premsa estrangera de Hitler i va intentar per activa i per passiva que Alemanya s’aliés amb els Estats Units. Cap al 1937, aparentment, va perdre el favor de Hitler. Estava convençut que hi havia un complot per assassinar-lo. Segons ell, li havien encarregat la missió de llançar-se en paracaigudes sobre el territori espanyol i el pla era que caigués en mans dels republicans, cosa que segurament hauria significat per a ell un mal final. Altres veus deien que tot plegat era una broma de Hitler i Goebbels. Sigui com sigui, Putzi va fugir a Suïssa i gràcies a la seva antiga amant, l'artista Djuna Barnes, Carl Jung va accedir a examinar-lo i es va inventar que tenia una depressió. Tot seguit va anar al Regne Unit. Durant anys va escriure i va suplicar perquè Hitler el tornés a acceptar i va viure de fer demandes contra diaris per difamació. No sempre li va sortir bé. Va demandar New Republic perquè havien publicat que ell i Hitler eren "nòvios", però va perdre. Així també es volia guanyar el favor de Hitler, però ell ni tan sols li responia les cartes: "Com segurament ja sap, no fa gaire se'ns ha acusat de tenir una relació sentimental. Decidit a no deixar passat aquest insult, he emprès accions judicials", va escriure Putzi.

Roosevelt, fascinat per la sexualitat de Hitler

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el van tancar en un camp de presoners del Canadà, d’on va sortir per treballar per als serveis secrets nord-americans. Es va convertir en l’informador de Roosevelt, i el que encuriosia més el president nord-americà era quan Putzi escrivia sobre la sexualitat de Hitler. Explicava, per exemple, que era un àvid consumidor de pornografia però que no tolerava el contacte físic. Segons Putzi, Hitler era distant amb les dones, els tenia por i era incapaç d’estimar-les, però quan pujava a la tribuna es comportava com un "mascle dominant".

Snégaroff s’ha documentat a fons. Entre molts altres arxius, ha repassat els del mateix Putzi que es conserven a la Bayerische Staatsbibliothek de Munic sota la signatura Ana 405 (48 caixes amb fotos, articles de premsa amb anotacions i infinitat de fulls manuscrits), els arxius que conserva la família Hanfstaengl o les entrevistes que va fer David Marwell a Putzi per a la seva tesi Unwanted exile. A biography of Ernst "Putzi".

S’ha escrit molt sobre Hitler, però el feixisme i l’antisemitisme estan tornant amb força. "Les polítiques de memòria són com castells de sorra, s’han de reconstruir constantment. No està mai guanyat. No s’ha de parar mai. Amb la galleda i la pala, reconstruir i reconstruir", alerta Snégaroff.

stats