Es publiquen 26 poemes inèdits de Joan Fuster

ValènciaEn una humil capsa de cartró blanc del Centre de Documentació Joan Fuster de Sueca han dormit ocults durant anys 26 poemes inèdits de Joan Fuster, l’intel·lectual valencià més destacat del segle XX. L’encarregat de rescatar de l’oblit aquests versos ha sigut el Centre d’Estudis i Investigació Alfons el Magnànim de la Diputació de València, que ahir va presentar Poemes inèdits, una obra amb la qual la institució desitja eixamplar la polièdrica figura de l’homenot de la Ribera Baixa.

El camí fins a la publicació dels versos es va iniciar el 2004, quan l’exdirector de l’Espai Joan Fuster, el periodista i escriptor Francesc Pérez i Moragón, va endreçar “el colossal dipòsit de papers” de l’autor de Nosaltres els valencians i va guardar en un petit receptacle un munt de poemes solts que Fuster havia conservat en carpetes. Onze anys després, el seu successor al capdavant de la institució, Salvador Ortells, va rebre l’encàrrec de treure l’aigua clara d’aquella capsa i esbrinar si amagava alguns versos desconeguts.

Finalment, el recompte d’inèdits es va elevar fins a 26. D’aquests, nou, els d’un estil més líric amb evocadores descripcions de capvespres, corresponen a una versió inicial del llibre Terra en la boca, imprès l’any 1953; dos són originals en català de composicions publicades en castellà a la revista Verbo l’any 1946; un és la versió en castellà d’un poema de Joan Roís de Corella, i els catorze restants no pertanyen a cap obra i van ser escrits de forma escadussera per Fuster.

El caràcter esporàdic d’aquests escrits va afegir a algunes de les peces un tarannà més rebel i innovador, com exemplifiquen el sonet Elogi del xampany a punt de beure, que l’escriptor de Sueca va presentar als Jocs Florals de Sant Sadurní d’Anoia l’any 1948, o Poema nupcial relativament melancònic,dedicat a Jaume Bru i Vidal i la seva muller l’any 1950, que l’autor valencià va completar amb una pintura que Ortells cataloga com “d’influència mironiana” amb el singular títol de Viatge del general Franco a la sífilis.

L’actual director de l’Espai Joan Fuster de Sueca, que narra amb detall la troballa dels Poemes inèdits amb una introducció a l’obra, atribueix el fet que l’autor abandonés l’escriptura en vers a la seva autoexigència: “Fuster deia que un poeta ha de ser excel·lent, i ell es va adonar que no ho era. També necessitava guanyar-se la vida, i la poesia li prenia temps. I el més important, perquè va constatar que els seus poemes eren cada vegada més discursius, és a dir, cada cop més propers a l’assaig, un gènere on evidentment era millor”. Tot i admetre que els versos de Fuster no van assolir la qualitat dels seus assajos, Ortells defensa que l’obra poètica de l’autor ocupa un “lloc preeminent en el desolador panorama poètic valencià de postguerra” i que els seus versos tan sols van ser superats, anys més tard, pels de l’aleshores joveníssim Vicent Andrés Estellés.

Si s’atorga validesa a l’afirmació de l’estudiós, cal preguntar-se per què Fuster sempre va menystenir la seva obra poètica. Per a Ortells la resposta és senzilla: “No creia el que deia. De fet, per què si no va reeditar la seva poesia l’any 1987?” Un altre element a incorporar al debat és si el caràcter tímid de l’autor també va propiciar que arraconés un gènere tan íntim com la poesia. Un argument al qual dona suport Ortells, que defensa que l’estil irònic i descregut de l’autor era també “una cuirassa”.

Potser l’última pregunta a contestar és la pertinència o no de divulgar uns versos que l’autor va decidir guardar en el calaix. “La lectura ens aporta informació sobre l’evolució de l’escriptor. A més, tots els poemes inèdits, o el 90%, es van escriure per ser publicats i Fuster els va presentar a premis literaris, però eren certàmens que no publicaven les obres guanyadores”, diu Ortells. Ara cal esperar el judici del lector, que haurà de donar el seu veredicte sobre si el lloc d’aquestes 26 peces són les prestatgeries o la capsa blanca ara buida.