‘PS’: un Pep Sala íntim i amb dosis d’indignació

Barcelona'PS', el nou disc de Pep Sala, s’obre amb 'Ai ves per on', una cançó que inclou el vers “vaig caure en gràcia al destí”. “És una cançó feta a partir de frases fetes i explica un somni en què caic a les mans de Venus, una senyora estupenda”, fa broma el músic osonenc. Tanmateix, Sala reconeix que en l’àmbit musical també es pot dir que li va caure en gràcia al destí. “Em sento molt afortunat per tot el que he pogut fer des de fa més de trenta anys, però toco de peus a terra. Moltes vegades es tracta d’estar en el lloc adequat en el moment oportú”, diu.

A 'Si pogués tornar a escollir', una altra peça del disc que es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 6, 7 i 8 de desembre per 9,95 euros, canta que voldria “poder resseguir” tots els records “d’un temps innocent i sense pors”. Entre els records segueix ben viu el de Carles Sabater, el seu company a Sau, a la memòria del qual dedica el disc. “Era una persona fantàstica i poder estar al seu costat a l’escenari va ser magnífic”, diu. De l’època de Sau, no cal dir-ho, conserva el ressò popular de 'Boig per tu', una cançó que, entre altres coses, va aconseguir guanyar-se un lloc d’honor a les festes majors. Era la lenta, la que es ballava agafats, el preludi d’alguna cosa més. “El Carles sempre deia que hi ha tota una generació de catalans que s’hauria de dir Boig per Tu”, recorda Sala.

El que no enyora són les multituds. “Els concerts amb milers de persones són molt adrenalínics, però ara m’agrada més actuar en llocs més íntims. No sóc una bèstia d’escenari i m’estimo més fer cançons i treballar a l’estudi”, assegura. Tampoc vol recuperar certes actituds, com ara quan els “ensabonaven” de forma exagerada i els feien creure que els Sau tenien més prestigi que els Pink Floyd. Però 'PS' no només remena els records. A la cançó 'No vull més penyores' mostra la cara indignada contra “els bancs, la cobdícia i la corrupció”. I ho fa en clau de blues i soul, i amb les veus potents de Cristina Murillo i Mònica McFer. “La cançó surt d’un riff de guitarra, però li vaig voler donar aquest groove de blues i soul. M’agrada la música negra dels anys 60, quan feien cançons sobre la lluita pels drets civils però amb alegria”, diu Sala.

El Pep Sala del present també és hereu del noi que als anys 80 va marxar a “la Gran Bretanya amb una mà al davant i l’altra al darrere per tocar rock’n’roll”. De fet, va arribar a actuar al Marquee, un club carregat de llegenda. “Només era una sala de concerts”, diu mirant de treure ferro al mite. Aquest osonenc nascut el 1960 insisteix a tocar de peus a terra. Això el porta a recordar una anècdota convertida en lliçó de vida. “A finals dels anys 70 tenia un grup amb uns amics. Ens agradaven els Crosby, Stills & Nash i cantàvem en anglès. Vam enviar una maqueta a CBS, el Claudi Martí la va sentir i ens va dir: «Això no és Califòrnia»”. Era una manera expeditiva de suggerir que per triomfar calia fer música connectada amb un temps i un lloc, i no amb un món aliè. “El Claudi em va dir que tenia la maqueta d’un grup que sí que triomfaria. Eren Mecano. No ho oblidaré mai”, diu Pep Sala.