PalmaTeatro Real.- El ángel de fuego, de Sergei Prokóviev, té moltes possibilitats de convertir-se en el gran esdeveniment de la 'Real' temporada, i això que la competència és forta. Estrena a Espanya d’una òpera que incomprensiblement s’havia convertit en una excepció que algú es dignàs a muntar-la. Bieito, que gairebé sempre és excepcional, ha estat l’encarregat de recol·locar-la probablement al lloc que li correspon. El compositor mai no la va veure representada, entre altres coses perquè al seu país no estava autoritzat ni tan sols anomenar-la. Quan es va estrenar a París, l’any 1954, en versió concert i traduïda al francès, ell ja havia finat. Giorgio Strehler, un any després, va ser el primer a escenificar-la al Teatro de la Fenice, però en versió italiana. L’estrena en rus, molt discreta, va tenir lloc a Perm. Corria l’any 1987. Havien passat prop de seixanta anys des de la seva composició. El llibret, del mateix Prokóviev, està basat en una obra de l’escriptor simbolista rus Valeri Briúsov. Una novel·la que transcorre a Alemanya el segle XVI, on apareixen bruixes, inquisidors, monges embogides, un àngel que tan sols existeix a la malaltissa ment de la trastornada protagonista i, per acabar-ho d’arrodonir, hi fan acte de presència Mefistòfil i Faust com a teló de fons d’una història d’amor no menys desequilibrada que la resta d’elements argumentals de la funció.
Amb tot aquest bagatge sembla estrany que una obra amb aquesta trajectòria, de cop i volta, es converteixi en un punt d’inflexió al qual no són aliens ni Bieito ni per descomptat Joan Matabosch. El ángel de fuego és la prova que encara queda molt per fer i que nosaltres ho puguem escoltar bocabadats. La versió de Bieito arriba amb els mateixos cantants del primer repartiment que ja l’interpretaren a la seva estrena a Zuric. Ausrine Stundyte i Leigh Melrose com a Renata i Ruprecht respectivament. Ella no deixa l’escenari ni un sol moment de tota la representació, amb una veu sòlida, càlida o virulenta, exhibint tota una gamma de contrastos imprescindibles per desenvolupar els entremaliats atributs del seu personatge. No tan sols amb la veu, la seva dramatització transmet tot un seguit de circumstàncies que sorgeixen de la seva ànima trastocada, i cadascuna d’elles arriba a l’espectador amb total claredat. Per la seva banda, Leigh Melrose, de veu compacta, consistent per a un personatge que també necessita molts registres sense estridències en les alteracions. Els acompanyen en el trasbalsament Dmitry Golovin, Agnieszka Rehlis, Mika Kares i Jacob Glock. Tots a gran nivell, al resguard de dos protagonistes immensos, però el millor, el que va donar sentit a tot plegat, va ser la batuta de Gustavo Gimeno, que va posar de manifest el seu talent dominant una paleta rica, embolicada, de moltes textures entremaliades que reflecteixen un entramat harmònic al servei de la història, generant tensió, transcendència o virulència. El cor de Maspero tampoc no desaprofità la seva oportunitat. Un vespre gairebé inoblidable.
